M'ha passat com a Natxo Bellido, que volia parlar d'aigua però ha estat el principal equip local en matèria de futbol qui m'ha aigualit a mi l'actualitat. Que tot siga com açò i que d'ací unes setmanes em toque parlar dels groguets!

Supose que no sóc l'única persona per ací que pensa que el rei Joan Carles amb allò de "que gane el que perdió" en realitat estava tractant de fer una profunda paradoxa lingüística per a mostrar-se imparcial com li correspon a un cap d'estat perenne que de quan en quan necessita fer la gracieta davant els cortesans subdits.

Tampoc no em cap dubte que allò que ha entés l'afició valencianista i la majoria dels mitjans estatals (Quiero que gane el Getafe) és el que en realitat el borbó desitjava pels seus furs interns (...que no són els abolits a Almansa) malgrat que mai no haguera gossat dir-ho de manera directa. En definitiva, em fa la sensació que el problema de l'home és que està major i no mesura el que diu, i no la seua sorprenent sinceritat.

Siga com siga el València ha guanyat al Geta del Juan Carlos i a mi, com a valencianista, - darrerament molt més polític que esportiu- ja em va bé que l'avinentesa s'aprofite per a prendre consciència sobre com de xungo és tindre un cap d'estat inqüestionable per raó de la seua sang. Potser dissabte, entre tricolors i senyeres d'esquerra valenciana, trobarem més d'una bufanda taronja...

Com assenyala Natxo al post que us he enllaçat al principi... la societat valenciana, en termes generals (...i tant Generalitzats) s'esforça en ofrenar glòries a una espanya que no li reconeix l'esforç com correspon. Llàstima però que només siguem capaços d'adonar-nos d'estes coses des d'una "sana" perspectiva esportiva. Com ja analitzava algun sociòleg solvent a principis d'este mil·leni, el València CF ha estat, en certa mesura, l'eixida del valencianisme temperamental i profundament anticentralista, l'eixida dic a la seua frustració política. No debades hui , el càntic que més ressonava a la plaça de l'Ajuntament (futura de Jaume I) era el madridista que no bote. Obviàment no parlem del Barça, però es que, recordem-ho, tampoc no parlem de Catalunya.

Camps podrà fer bandera permanent del greuge de ZP , però sap que hi ha limits. Per això, tot i que potser també siga d'aquells que veuen amb mals ulls al Juan Carlos, sempre sospitós de "sociata" per la dreta espanyola, evitarà denunciar l'humiliació que, amb raó o sense, denuncia del Gobierno de España. Encara més, em jugue un café, sol o amb llet, a que l'Alcaldessa Rita Barberà, hàbil com poques en la dialèctica política, girarà la truita i agarrant el bou per les banyes "demostrarà", basant-se en les parauletes, que el Juanca és més taronja que una clemenules.

Al remat, el València ha guanyat merescudament tot i que la festa serà continguda... no siga cosa que despertem de la ressaca en segona divisió. A la nit, èl cap-i-casal és una festa. Els patriòtics corresponsals del messenger, com si d'un part meterològic es tractara, m'anuncien celebracions contingudes a la Plana Alta i tímids claxons de cotxe a L'Alacantí. Bona part dels meus contactes del valencianisme polític em feliciten. "Enhorabona! Han guanyat els teus" em diu més d'un.

Anem a pensar bé, i per tant a enganyar-nos... deixem-ho en que no els agrada el futbol.

Les coses clares. La major part dels valencians i les valencianes tenen una consciència nacional sólida i clara i està és l'espanyola. La identitat valenciana existeix, i importa (i tant que importa!) però, subjau com a identitat regional sobre la qual precíssament es sustenta l'espanyola. Per a la major part de la societat valenciana... ser valencians és la seua manera de ser espanyols.

La retòrica habitual de "som una nació oprimida i segrestada" per al cas valencià és senzillament desmesuradament generosa. Potser el nostre poble patix d'amnèsia col·lectiva i de manca de voluntat, però fa molts anys que deixà d'estar oprimit i si ha estat segrestat ha desenvolupat un simptomàtic Síndrom d'Estocolm, és a dir, la fascinació per qui el té captiu. Els valencians i valencianes, majoritàriament, són hui espanyols (o valencianyols) amb gust.

Els i les valencianistes sóm, així doncs, l'excepció, i sent conscients d'este fet no tenim a priori motiu per tirar la tovallola i abandonar el somni davant una cruda realitat. El País Valencià com a nació, la "nació valenciana" és factible precíssament en tant que hi ha nacionalistes valencians, persones amb desig de construir-la.

Sempre he pensat però que negar la realitat és la pitjor estratègia per a transformar-la. Obviar-la, ignorar-la, està a les antípodes de comprendre-la i aprofundir en el coneixement que, per contra sí són, o poden ser, útils per a plantejar una alternativa en clau nacional per al poble valencià.

Tractar d'incidir en la societat valenciana actuant com si estiguèrem en Catalunya, País Basc o fins i tot Galiza, que sí tenen una conscinència nacional pròpia i diferenciada considerablement significativa no és útil. És partir d'un apriorisme erroni. És caure en un miratge que és a la vegada parany i entrebanc per establir un diàleg efectiu amb qui ara manté una identitat nacional diferent a la nostra i a qui per tant, hem d'aspirar a convèncer... per a vèncer.

O assumim quina esdevé la realitat del nostre punt de partida per tal de redreçar-la o ens sumim en una borratxera nacional tan feliç com inconscient. Amb la segona opció, com a molt podem aspirar a construir la nació "dels valencianistes" però no mai la dels valencians.

Ara, hui per hui, açò és nacionalment espanya, i ho és tant o més que Andalusia o La Rioja. I resulta obvi que si des del valencianisme volem contribuir a que açò siga una altra cosa, o ho siga d'una altra manera, hem de treballar dur per sumar noves voluntats.

No crec per tant que el País Valencià necessite una aposta més nacionalista, No ens cal ser més nacionalistes, en tot cas haurem de ser millor nacionalistes. I crec que eixe "millor nacionalisme" és el que connecta millor amb els seus connacionals. Si no... "pa què?".

Potser el títol és, per obvi, una provocació. No obstant només els necis miren el dit quan algú apunta amb ell cap al cel. I jo no és que siga massa sabudet, però neci.. tampoc.

Les darreres setmanes, i sospite que serà un fenomen constant els propers mesos, podrem trobar en blogs com este propostes d'anàlisi i, en comptades ocasions, pretesos exercicis d'autocrítica al respecte dels resultats del BLOC a les eleccions generals del 9 de març.

És una reflexió necessària i indefugible i si m'ho permeteu també previsible puix ací mateix ja hem indicat des de fa alguns mesos la necessitat de fer una parada tècnica després de les generals. Les eleccions del 9 de març suposen així un punt i apart en la política valenciana i estatal i per al BLOC han de marcar un punt d'inflexió a un període iniciat al darrer Congrés Nacional , que continuà amb la constitució del Compromís i que arriba fins als darrers comicis.

La major part d'estes anàlisis insistixen en girar al voltant de qüestions estratègiques i de discurs. Jo per la meua part sense negar la importància d'esta revisió insistisc en reclamar que la revisió siga més profunda i no es limite a la superfície. Que sí, que jo també puc estar d'acord en la necessitat de recuperar el color taronja i prioritzar a l'eix valencianista sobre qualsevol altre; també en bastir discurs capaç de penetrar en una massa social major de la tradicional que sembla menguar. Però al remat reitere el meu convenciment que les qüestions d'estratègia i discurs són només la punta d'un iceberg, dos terceres parts de les quals deuen estar submergides.

És per este motiu pel qual , tot reservant-me el dret a participar internament del debat que s'obrirà al partit el proper 5 de maig pel Consell Nacional del BLOC, és en altre terreny en el que més motivat estic per tal d'adreçar els meus apunts desordenats. Així hi ha una idea que em pareix útil rescatar per al blog i que trobe prou coherent amb la meua manera d'entendre el pas per la política. Per damunt de tot, ha d'estar el valencianisme. i quan dic el valencianisme... dic el valencianisme i no el partit. El partit, en este cas el BLOC, no és més que l'expressió política del mateix i per tant, en el context actual, la seua més valuosa ferramenta...pero no la única. No és un objectiu en si mateix sinò un mitjà que en qualsevol cas el valencianisme necessita absolutament reforçat i eficient.

Té algun sentit esta espècie de palla mental més enllà d'una emotiva declaració d'intencions? Per mi sí.

És necessari entendre el valencianisme com un moviment. Un moviment format per diverses peces pensades per a treballar en sintonia per un mateix objectiu: la construcció nacional del poble valencià.

No vull ser massa negatiu , que després hi ha qui m¡'ho retrau , però trobe que no és necessari passar una auditoria massa rigorosa per comprovar que al valencianisme li manca sentit unitari. No parle d'homogeneïtat, parle de determinats consensos que el permeten traçar estratègies compartides. Parle de no fer la batalla cadascú pel seu compte. De coordinació.

El valencianisme necessita de política, com necessita també d'organitzacions culturals, sindicals, empesarials, festives i estudiantils, necessita d'intel·lectuals i de periodistes. El valencianisme ha de trobar expressió en totes les esferes presents a la vida valenciana i mecanismes de reproducció d'eixe discurs mínimament consensuat que li atorgue cohesió i solidesa com a moviment.

El valencianisme necessita de transversalitat. I en realitat, en major o menor mesura, ja disposa d'ella. El problema, però és la pràctica inexistència d'un diàleg entre les seues parts. No vull ni puc ser exhastiu però hi ha un parell de situacions que clamen al cel.

Algú pot entendre, per exemple com la principal entitat del valencianisme cultural (i encara hui un dels principals agent de socialització amb el discurs valencianista..,) i el principal partit polític (que a més a més aspira a ser, en tant que bloc, referent unitari) han mantingut durant tant de temps una relació tan hostil? Com es pot entendre que arran la publicació de "Sobre la nació dels valencians" el major intel·lectual en vida fòra reiteradament silenciat pel valencianisme cultural?

En tot moviment , hi ha qui pensa, hi ha qui socialitza el discurs, hi ha qui el difon i hi ha qui l'expressa políticament. Al valencianisme ho devem fer amb partitures distintes.

No pretenc que ACPV es pose al servici del BLOC , ni que Mira torne a estar al servici d'ACPV. Però si que trobe just reclamar que totes les peces d'esta maquinària funcionen com engranatges d'un mateix valencianisme.

Així doncs, posats a fer revisió i propòsit d'esmena per la situació del nacionalisme valencià no ens quedem en la superfície. No ens limitem tampoc a la revisió aillada d'una de les seues peces. Fem-ho bé i reflexionem com a moviment, tots i totes, com a valencianistes, siguen quins siguen els nostres àmbits d'actuació.

Deixàrem sense celebrar com toca el 7 de desembre de de 2002, un segle després d'aquell discurs, "De regionalisme i valentinicultura" de Faustí Barberà. Immersos en la commemoració d'una batalla perduda ningú no recordà el centenari de l' Assemblea Regionalista Valenciana. que tingué lloc el 1907. Seria molt demanar que, de manera unitària, el valencianisme polític, cultural, cívic i sindical, el valencianisme en definitiva, celebràrem i actualitzàrem la Declaració valencianista de 1918 en el seu 90 aniversari?

Si la resposta és si, (és massa demanar ), supose que proposar la celebració d'una Convenció Valencianista serà una autèntica frikada... no?

Hui hem tingut Executiva Nacional al BLOC, com a secretari general del BLOC JOVE he tingut l'oportunitat de participar. He eixit moderament satisfet tot i que potser m'haguera agradat que haguèrem arribat a algun acord més concret. Ens hem desfogat durant hores parlant i hem fet autocrítica. Molta. Potser les conclusions han d'esperar una mica més una vegada resposades les idees del debat. Les receptes màgiques són vàlides per a Arguiñano i Harry Potter, però no per a la complexa política valenciana.

Jo mateix he parlat en veu alta, potser massa i tot. Ho necessitava i he volgut traslladar amb energia el sentiment i les sensacions de molta gent que no tenia eixa oportunitat. Trobe que tot i la vehmència les reflexions han tingut bona acollida. Siga com siga , com deia, l'autocrítica està feta i hem de posar més l'emfasi en l'afany de superar-se que en fustigar-se gratuïtament i menys encara en barallar-nos entre nosaltres.

Seria injust analitzar els mals resultats del 9-M fora de la tònica general del que ha passat a l'estat. Com ja vaig dir a l'anterior post ZP ha triomfat en la seua estratègia de mantindre captius a l'esquerra i el nacionalisme front a l'amenaça -per al nostre electorat ho ha estat- del PP. Nosaltres hem estat unes altres víctimes. Els vots, però, són de qui s'els guanya, no tenen amo i per tant que el prèstec siga recuperat amb interessos o que no ho siga està en les nostres mans. Seguint amb el simil d'estos dies, hem de treballar per a fer forta eixa palmera a la que poder agarrar-se quan ve l'ona gran... que no ho dubteu, tornarà. Això es el que ens hauria de preocupar i ocupar.

Trobe que és interessant, des de la prudència compartir algunes de les sensacions que he expressat en esta reunió. La primera d'elles passa per no culpabilitzar-se pel que s'ha fet sinó preocupar-se pel que no s'ha fet i pel que es podria haver fet millor. Com ja he dit, a un comentari de l'anterior post em pareix molt greu dir, com he vist per algun fòrum, per exemple que la campanya LGBT ha estat contraproduent i negativa. Crec que el problema no és fer campanya a l'ambient o tindre un web específic, el problema és no tindre web genérica i no haver fet campanyes de proximitat entre altres públics. Tampoc crec que la coalició siga cap problema tot i que potser ha estat una oportunitatd'una gestió millorable.

He parlat poc de l'estratègia. Sempre he sigut molt respectuós per als plantejaments estratègics adoptats pels congressos tot i tindre les meues pròpies percepcions al respecte que ja coneixeu. I he demanat eixe mateix respecte a la resta. Trobe que hi ha diversos camins legítims per a recòrrer amb l'ànim de fer gran el valencianisme. Si no millorem altres coses poc importa el color que adoptem, correm el risc de cremar qualsevol possible estratègia i a més més pegar tombs que desorienten al nostre electorat tradicional i potencial. Siga quin siga el camí, hem d'enviar missatges nítids i apostar unitàriament per una mateixa aposta, sense complexos i sense mirar arrere. Cal també pensar sempre en els mitjà i el llarg termini. En política existeixen diferències per a la ideologia, l'estratègia i la tàctica que no sempre contemplem. Les presses, l'ànsia i la improvisació no són bones conselleres.

He parlat també de l'oportunitat de disposar de dos - o de quatre- veus a les Corts Valencianes. Ho hem de fer millor encara del que ho estem fent tractant d'ubicar en l'agenda política qüestions que ni PP ni PSOE tenen interés en presentar. Se m'ocurrixen unes quantes i a vosaltres estic convençut que també. No podem permetre que la projecció mediàtica i social del nostre treball parlamentari es limite al guirigall del grup compartit amb EU a les Corts (situació que hem de resoldre de la millor manera possible ja). No hem estat durant anys treballant per accedir a les Corts per a permetre açó. Hem de fer política també des de la gestió.

També ha estat present la política comunicativa en la meua intervenció. He presentat 12 propostes que al meu entendre poden ser útils en l'intent per minimitzar el bloqueig informatiu al que ens condemnen els mitjans públics i privats valencians. Tenim recursos al nostre abats que hem d'optimitzar. En este sentit estaré especialment atent per vigilar que fem un bon treball.

He parlat també de metodologia de treball. El partit ha fet una aposta per la política des de baix cap a dalt i hem de treballar per a que el conjunt de l'organització ho assumisca com a propi.. És molt important que la manera de treballar responga a una planificació i que esta esdevinga un mecanisme de proximitat amb l'electorat fent-ho participar del nostre projecte. En este sentit encara tenim molt per treballar.

I també he coincidit amb la majoria en valorar l'oportunitat que tenim davant de nosaltres com a projecte. Amb una UV desapareguda i una EU que resisteix com a marca però que esdevé amortitzada com a projecte, el BLOC està en condicions de liderar el tercer espai al 2011. Un lideratge que ha d'exercir des del valencianisme progressista, tret diferencial del nostre projecte front al PPSOE. Com ja vaig plantejar en un post anterior no es tracta d'equidistància sinó simplement de posar en evidència el caràcter autònom del nostre projecte front a una dreta d'un valencianisme d'aparador i una esquerra mancada de discurs valencianista.

També he parlat de Congrés. És una paraula que sona molt ens alguns comentaris a blogs i fòrums i per tant considere que s'ha de pronunciar i valorar en una Executiva sense tabús. Trobe que cal un important revulsiu i una parada tècnica, com ja he dit però hem de ser conscients que existeix alguna alternativa també a la d'un Congrés Extraordinari. En qualsevol cas, de produir-se ha de nàixer de l'acord i el consens per a que , de celebrar-se siga una ferramenta més de cohesió i d'enfortiment del projecte. Sense riscos, amb garanties i entés com a oportunitat.

Amb estes reflexions , que ara sí, compartisc amb vosaltres espere haver posat un granet de sorra en l'apassionant treball que ha de fer el BLOC durant els propers anys. Un treball que no correspon exclusivament als organs de direcció sinó al conjunt de la militància. I més encara... també als simpatitzants, als qui per cert aprofite per convidar a fer una passa cap avant i participar activament. El valencianisme necessita enfortir-se i només ho farà si creixem. Si ho estàs valorant...anima't. En este sentit no hi ha cap dubte que units som més.

L'amic Xavi es sincera i es mostra clarament decebut per l'actitud d'una part del seu entorn, d'un ambient a priori marcadament nacionalista jove i universitari.

- Companys i companyes meus, nacionalistes, fins i tot d'eixos que es declaren socialistes, independentistes, i que promouen l'abstenció en públic em confirmen que van a votar al PSOE. Al PSOE nano!

- Quina és, en esta ocasió, l'excusa? - li pregunte.

- Simplement no volen que torne el PP i s'exceusen amb el "vot útil".

- Els has advertit que només BLOC-INICIATIVA-VERDS pot arrebatar-li l'escó, pel sistema electoral, al PP?

- Sí, tio, i el pitjor es que coneixen el sistema, l'hem estudiat, però...

- però estan malalts de bipartidisme no?

La situació no és única. Conec més d'un cas similar . En realitat es repetix cíclicament. Només varia l'excusa tot i que sempre hi subjau el discurs de la por. Ben bé ho sap el PSOE que intenta generar la tensió suficient en cada cita electoral per a que la ciutadania valenciana que podria donar el seu suport a altres opcions acabe perdonant-ho tot, inclosa la impunitat, la invisibilitat, el centralisme i l'estatutet. Xavi conclou amb rotunditat...

- Jo tampoc vull que torne el PP, però no pense donar-li un xec en blanc a Zapatero.

Xavi sap que per al BLOC-INICIATIVA-VERDS no existeixen els xecs en blanc. Per sort ell també sap el que s'amaga baix la crida al "vot útil".


La conversa contrasta amb la mantinguda amb Adrià. Un jove estudiant que em comenta pel messenger, molt alegre, el resultat de la seua particular campanya electoral.

- He aconseguit molts vots entre la meua familia. El de ma iaia m'ha fet especial il·lusió.

- I això. - li convide a explicar-se.

- És major però molt moderna, tot el que pot ser als seus 72 anys. Tot i que té les seues idees particulars entén coses com la igualtat dels gais, en part per que m'estima a mi, i està a favor d'ajudar a qui més ho necessita.

- És d'esquerres?

- Sí, potser no de manual però si en la seua praxis... i això que la dona va cada diumenge a posar-li un ciri a la seua Maredeueta

- És ecologista?

- No li preguntes pel canvi climàtic però que ningú no malbarate una gota d'aigua davant d'ella...

- I és valencianista?

- Home, possiblement no et signarà un referèndum per l'autodeterminació, però ella és més valenciana que ningú, i penja la senyera cada dia de festa. Parla en valencià fins i tot als peruans de la fruiteria. Crec que en bona part a ella li dec ser com sóc.

- I perquè ens votarà?

- Diu que està farta de tant de PP i PSOE amunt i avall, que el blanc i el negre com estan bons és en entrepà. Li cau bé el Zapatero però diu que només farà coses per València si algú li ho demana com fan bascos, catalans, gallecs i aragonesos. Ens votarà, però l'hauré d'acompanyar que està major i té por de caure un bac.

- No patisques que no caurà. Ta iaia té força suficient com per anar al col·legi pegant bots

Adrià somriu amb un smiley al pillar la referència a la campanya del BLOC JOVE.

Comparant tots dos exemples, i en el cas que es puga fer eixe mític rànking.. qui és més valencianista? Amparo, la iaia d'Adrià o els amics de Xavi?

Per a mi la resposta és clara. Aquella persona que amb el seu vot, que és la veu electoral, possibilita les polítiques valencianistes. Idem en l'esquerra i l'ecologisme. O potser teniu dubtes?