Em sent clarament derrotat per l'actualitat i el seu mal rotllo. Preferia escriure quatre ratlles sobre la trobada de dones nacionalistes del BLOC JOVE a la que han asistit convidades diputades nacionalistes d'Escòcia i País Basc, o queixar-me virtualment de la grip que he pillat... però com dic l'actualitat força a parlar del que ocupa bona part de les tertúlies a l'hora d'esmorzar. El tema De Juana.

El comportament del PP espanyol està sent excessivament mezquí. No només no posen de la seua part per assolir la pau, no només crispen l'ambient, no només dividixen als democràtes, no només instrumentalitzen electoralment el dolor i la ràbia generada per la violència terrorista... ara pràcticament ens estan volent fer triar entre ells i l'estúpida banda terrorista ETA. L'estratègia practicada pel PP és el més paregut a un "O estàs amb mi o estàs amb ETA" i en eixe darrer grup ens deuen incloure ja no només als sobiranistes,ara també als socialistes, i a qualsevol que valore com políticament encertada l'arriscada decisió del Govern sobre un De Juana Chaos que ha estat massa pròxim a esdevindre màrtir.

El PP ha optat de nou per una estratègia guerracivilista absolutament repugnant que tampoc hauria de ser del gust de l'electorat centrista al que sorprenentment encara té captiu (militància centrista del PP.. desperteu osti!). Li retornarà com un boomerang el seu intent de traure rèdit polític en matèria antiterrorista? Encara no ho sabem però pareix sensat pensar, almenys per a mi, que s'està fent perillar la cohesió social amb els alts nivells de crispació...

I amb tot el PP s'ailla de tota la resta de formacions, cosa que si m'ho permeteu. no crec que siga positiva per a res ni ningú. És el preu que el PP, però amb ell tota la societat, ha de pagar al medir-ho tot des d'una perspectiva electoral. Com si els partits foren unes empreses brutalment capitalistes que només hagueren de produïr beneficis en forma de vots... sense mirar més enllà sobre els efectes que això genera en l'entorn. I encara direu que dir Adéu PP és radical? Ho necessiten tant o més que nosaltres!

ETA ha catejat sempre en humanitat i utilitat per la seua pròpia condició de banda terrorista. Ara caldrà avaluar com es desenvoupa l'esquerra abertzale en l'enèsima prova de foc en el camp d'actuació política.

No espere molt, només que facen allò que és evident que han de fer. Un vent euskaldun em diu a l'orella que un moderat optimisme no em farà mal. Li faré cas tot i que només siga per mantindre l'esperança en la pau.

PS: Dones, feliç dia de reivindicació!. Aprofiteu per recordar-nos que no sou cap complement sinó un equivalent.

Una veu em desperta. Estic dormint al menjador de la Secretària d'Organització del PSM després d'una nit de festa continguda per Palma de Mallorca on vaig trobar-me algunes cares conegudes i valencianes. ës la veu de Roger, de la Intersindical de Catalunya també present a l'improvisat alberg que m'avisa per tal de no perdre el meu vol de retorn cap a València.

-Tinc dues notícies, em diu.

Segons em comenta Roger finalment han mort a Sadam Hussein (notícia que esta matinada ja sonava per la ràdio i que portarà cua) i E.T.A ha atemptat contra la T4 de Barajas, a Madrid.

- No m'ho crec- li he respost.

No m'ho volia creure. Pensava que podia ser una innocentada de mal gust i endarrerida (com la que deixí al meu post anterior i que algú s'ha prés amb poc sentit de l'humor) Eixa panda de terroristes imbècils, suposadament membres d'un moviment d'alliberament nacional però en realitat mafiosos esclaus de l'odi, ha tornat a actuar trencant així el bri d'esperança que molta gent teniem dipositada en el procés de pau. Al telèfon em diu un amic que potser algú haurà obert una botella de cava (o sidra) de les reservades per a cap d'any per celebrar un moment dur i difícil com el que genera este atemptat... Quina ràbia i quina impotència...
E.TA. ves a cagar i ofega't en la teua pròpia merda!

Dissabte uns quants milers de persones eixiren al carrer a Madrid en contra del procés de pau amb ETA. Eixes persones podrien haver optat per sumar-se als actes contra la violència de gènere que cada any es cobra a l'estat la vida de centenars de dones, però que a més a més, ferix greument la integritat física i moral de milers de dones, uns casos amb menys ressó.

Plovia a Madrid alguna cosa més que aigua quan aquella manifestació és convertí en un clam contra el procés de pau amb l'Asociación de Víctimas del Terrorismo al front i el PP al darrere. No els direm "pancarters" pel fet que hagen descobert eixa saludable costum de reivindicar coses al carrer (oposició als matrimonis homosexuals, oposició al retorn dels papers de Salamanca, oposició a la conversió de la religió catòlica com assignatura optativa...). Els podrem dir, però irresponsables, almenys els qui espenten a la massa a posar més obstacles dels preexistents a un procés de pau tan desitjat com necessari.

La manera d'enfocar este procés és una de les claus de l'enfrontament mediàtic entre PP i PSOE d'eixe estat del que a dia de hui valecians i valencianes formem part. Convertit per tant en ferramenta electoral els populars es postulen com a màxims defensors de la memòria de les víctimes front a un partit socialista acusat de traidor. El PSOE assegura que el procés no inclou cap negociació sobre preu polític i recorda allò que en el seu moment va dir i fer el govern d'Aznar. En un últim intent per explicar-ho estrenen hui un vídeo que segurament donarà molt a parlar.

Personalment tot i que com molta altra gent he sofert altre típus de violència per suposades motivacions polítiques (d'eixa que no mai ix per la tele) per fortuna mai he patit un atemptat terrorista d'ETA, ni cap segrest, ni cap intent d'extorsió. Cap pistola ha apuntat al meu clatell però això no m'ha impedit sempre sentir-me solidari amb les víctimes.

Recorde encara aquells dies d'estiu quan E.T.A va segrestar a Miguel Angel Blanco amb certa emoció. Potser tindria 14 anys i junt a Gonçalo, amb qui sovint discutia sobre això de la valencianitat, fèrem tot allò que estava a les nostres mans per sacsejar les consciències de la ciutadania valenciana per a tractar d'evitar el dramàtic final que a tots ens colpejà. Crec recordar que després de parlar amb altres dels concentrats a les portes de l'Ajuntament de València aquell migdia anàrem a un parell de ràdios locals, enviàrem fax als mitjans i fèrem telefonades. Voliem que eixe dissabte a les 16:00 tota València estiguera allà i tot i que no estava tothom, des del cap-i-casal del país , com des d'altres nombroses localitats valencianes, un grapat de gent compartirem en silenci aquelles angunioses hores. Aquells dies valencians i valencianes èrem bascos i basques.

Ho tornaria a fer, si E.T.A trencara la seua treva i reprenguera el camí de l'extorsió i la violència, tornaria a exir al carrer per dir Ja n'hi ha prou, Bakea behar dugun o qualsevol d'aquelles consignes acompanyades d'un llaç blau. I trobe que des d'eixa solidaritat amb les víctimes, i eixe desig de pau, som moltes les persones que volem dipositar les nostres esperances en el procés de pau i que ens repugna que este puga esdevindre una ferramenta partidista per a guanyar (o fer perdre) vots. Al cap i a la fi, la pau és un objectiu per a tota la societat i per tant assolir-la o no serà un èxit o fracàs per a tothom. I a mi em fa la sensació que hi ha qui vol que fracassem, i això, ja m'entendreu, m'emprenya.