Les coses clares. La major part dels valencians i les valencianes tenen una consciència nacional sólida i clara i està és l'espanyola. La identitat valenciana existeix, i importa (i tant que importa!) però, subjau com a identitat regional sobre la qual precíssament es sustenta l'espanyola. Per a la major part de la societat valenciana... ser valencians és la seua manera de ser espanyols.

La retòrica habitual de "som una nació oprimida i segrestada" per al cas valencià és senzillament desmesuradament generosa. Potser el nostre poble patix d'amnèsia col·lectiva i de manca de voluntat, però fa molts anys que deixà d'estar oprimit i si ha estat segrestat ha desenvolupat un simptomàtic Síndrom d'Estocolm, és a dir, la fascinació per qui el té captiu. Els valencians i valencianes, majoritàriament, són hui espanyols (o valencianyols) amb gust.

Els i les valencianistes sóm, així doncs, l'excepció, i sent conscients d'este fet no tenim a priori motiu per tirar la tovallola i abandonar el somni davant una cruda realitat. El País Valencià com a nació, la "nació valenciana" és factible precíssament en tant que hi ha nacionalistes valencians, persones amb desig de construir-la.

Sempre he pensat però que negar la realitat és la pitjor estratègia per a transformar-la. Obviar-la, ignorar-la, està a les antípodes de comprendre-la i aprofundir en el coneixement que, per contra sí són, o poden ser, útils per a plantejar una alternativa en clau nacional per al poble valencià.

Tractar d'incidir en la societat valenciana actuant com si estiguèrem en Catalunya, País Basc o fins i tot Galiza, que sí tenen una conscinència nacional pròpia i diferenciada considerablement significativa no és útil. És partir d'un apriorisme erroni. És caure en un miratge que és a la vegada parany i entrebanc per establir un diàleg efectiu amb qui ara manté una identitat nacional diferent a la nostra i a qui per tant, hem d'aspirar a convèncer... per a vèncer.

O assumim quina esdevé la realitat del nostre punt de partida per tal de redreçar-la o ens sumim en una borratxera nacional tan feliç com inconscient. Amb la segona opció, com a molt podem aspirar a construir la nació "dels valencianistes" però no mai la dels valencians.

Ara, hui per hui, açò és nacionalment espanya, i ho és tant o més que Andalusia o La Rioja. I resulta obvi que si des del valencianisme volem contribuir a que açò siga una altra cosa, o ho siga d'una altra manera, hem de treballar dur per sumar noves voluntats.

No crec per tant que el País Valencià necessite una aposta més nacionalista, No ens cal ser més nacionalistes, en tot cas haurem de ser millor nacionalistes. I crec que eixe "millor nacionalisme" és el que connecta millor amb els seus connacionals. Si no... "pa què?".

Potser el títol és, per obvi, una provocació. No obstant només els necis miren el dit quan algú apunta amb ell cap al cel. I jo no és que siga massa sabudet, però neci.. tampoc.