Divendres vaig estar a Ondara primer i Pego després acompanyant a Morera a un dels nombrosos sopars de dinamització que el BLOC està fent pel país. Dijous havia sigut el torn de la Ciutat de València però m'ho vaig perdre per tal de fer una visita al col·lectiu d'Elx, en l'enèsima ocasió en la que visite el sud des de que em nomenaren Portaveu Nacional del BLOC JOVE.

Amb tant de viatge , dissabte i diumenge m'abellia quedar-me a casa, i fins i tot desconnectar-me de mòbil i ordinador per unes hores.
Tal i com vaig fer el cap de setmana anterior optí pel cinema i la bona companyia.

Si diumenge passat vaig acompanyar al meu fillol a l'Hemisfèric a vore un reportatge sobre el Nil, esta vegada tocava una de Cinema Babel (un dels pocs amb forta presència de cinema europeu) tot i no lluir, pel moment ulleres de pasta negres.

A l'eixir del cinema el meu acompanyant em va reptar: "A vore quant de temps tardes en dir que t'ha agradat la pel·lí"

Efectivament, Paris je t'aime, em va fer passar una estona molt entretinguda. I tot i que potser alguna gent la trobara excessivament nyonya em va despertar les ganes de redescobrir la ciutat de l'amor. Em faig el propòsit de visitar-la a l'estiu quan hagen passat les eleccions i una majoria de progrés ocupe les Corts.

Pel moment em quede amb l'estima cap al país que ens suggerixen els curts participants del www.jaentenimprou.org amb tota la càrrega de denúncia i compromís que comporta. Això també és amor.

PS: Els propers dies els passaré atrapat per la mercadotècnia electoral. Desitgeu-me sort!

Potser l'Oscar Jaenada ha tingut un professor de les terres de l'Ebre, o del nord del nostre país. Siga com siga a Jaenada li ha costat molt apitxar com ell mateix reconeixia a les entrevistes que ha realitzat a propòsit de la seua interpretació d'el '"Xino" a La Vida Abismal, la darrera pel·lícula de Ventura Pons, basada en una altra obra del valencià (i cada vegada més, universal) Ferran Torrent. Tot i això el xic s'esforça per adaptar la seua parla a la d'estes contrades d'Albufera i arròs en paella.

Al nostre país disposem de poques ocasions de vore pel·lícuels en la nostra llengua (ara www.cinemaenvalencia.org oferix algunes més) , i molt menys encara de sentir-les a la maneravalenciana... i menys encara en apitxat. Ja em perdonareu que hui traga l'orgull apitxat a passetjar, ( tot i que tinga cert complex per no apitxar suficientment). Però acostumat a vore com quaevol producte audiovisual amb esta parla és o una mofa o una manipulació informativa com les que fa Canal 9, m'ha fet especial il·lusió anar el cine i trobar-me amb una obra d'estes característiques.

Ja m'ho va advertir fa algun temps Francesc Felipe. L'esforç de Ventura Pons per fer creible l'ambient d'aquell país dels anys 70 era notable. No el vaig viure i mai no podré constatar-ho però si me l'imagine d'alguna manera és aixi, i a partir d'ara il·lustraré els meus pensaments amb els fotogrames de la pel·lí.

He de dir que la història, l'argument (no m'he llegit el llibre de Torrent) no és el que més passió em puga despertar. i fins i tot m'agrada més "Gràcies per la propina". Però disposar d'escriptors om Ferran Torrent és un luxe, per al país i la seua autoconsciència i, des de l'analfabetisme cinèfil, crec que també per al seté art.

Algun dia RTVV serà una bona aliada de les produccions audiovisuals valencianes, i ausades que m'agradaria que eixe moment arribara prompte, a partir del 27 de maig. Potser llavors podrem veure a algun bon actor valencià interpretar a un Juan Lloris tan autèntic com el que Torrent ens presenta a la seua tril·logia dedicada al panorama polític, econòmic i esportiu valencià.

Si la propera setmana em toca l'europot potser diga allò de... "això ho pague jo!".