Com haureu vist he canviat l'aspecte del blog i he incorporat uns quants widgets (en valencià artilugis). No seran els únics puix tinc ja seleccionats uns quants amb els que vull augmentar la interactivitat. Vull adaptar-ho a la política 2.0. Que què és això? Doncs per dir-ho d'alguna manera és la política no només de dalt cap a baix sinó també de banda a banda. Ës un concepte que m'encanta, en el que em sentisc molt cómode i en el que vaig a centrar la meua lluita al BLOC que com ja vaig dir on correspon, i presentant propostes per escrit, hem de millorar i molt la nostra estratègia de comunicació.

Com que tinc previst donar-vos molt la tabarra al respecte paga la pena que si teniu interés per donar-me corda us llegiu alguns d'estos articles a mode d'aperitiu.

La campanya electoral esdevé 2.0

Los principios de la política 2.0 - Redes Sociales

Artur Mas, més 2.0

Si d'ací un temps, algú no em mira amb cara de marcià quan dic que vull un BLOC 2.0 estaré satisfet.

Fem un poc de retrospecció històrica valencianista, tampoc no massa exhaustiva, que no ens vindrà malament. Perdoneu l'extensió....

A finals dels anys 80 les expectatives del valencianisme d'arrel fusteriana, gestades durant la transició i, sobretot, durant la lluita antifranquista. es van vore frustrades. No només es va perdre la batalla identitària de la convulsa transició front a un discurs regionalista, conservador i de formes populistes i en no poques ocasions violentes; aquell valencianisme a dures penes aconseguí assolir una mínima expressió política. Fuster , conscient, com afirmà, que el nacionalisme valencià no alçava "un gat pel rabo" va fer una crida a salvar els mobles, és a dir, la llengua- mitjançant una eixida , o refugi, cultural. Allò en certa mesura acabà per traduir-se en la folklorització d'un nacionalisme que amb no massa problemes podia fer costat al PSOE front a l'anticatalanisme de l'UCD i l'emergent blaverisme polític.

En aquell context algunes veus dins del valencianisme van proposar la revisió dels plantejaments polítics i socials per a cercar una major incidència social. Foren en la seua majoria veus d'un progressisme més moderat (o si ho preferiu, menys radical) que potser per això no participaven de l'alegre sacrifici nacionalista en honor dels socialistes. Aquelles visions i revisions, tot i ser poc heterogènies foren englobades amb el malnom de "tercera via" i el seu éxit passa per plantejar el debat identitari en termes més racionals del que era usual a l'època. Tot i que potser el sociòleg Josep Vicent Marqués, des d'una esquerra ben nítida, amb el seu "País Perplex" (o el socialista Ernest Lluch amb "La Via Valenciana") són pioners en això de revisar al mestre no fou fins a la publicació de "De impura natione", premi d'Assaig Joan Fuster per part de 3i4, quan era clar que estàvem davant una nova manera d'entendre el valencianisme. Nova... o potser no tant, per que els treballs d'Alfons Cucó havien posat de manifest l'absolut desconeixement de la trajectòria valencianista A.F (abans de Fuster) amb la que entroncava. Un valencianisme de marc nacional valencià, amb les conseqüències simbòliques i identitàries que aixó comporta, i de defensa de la unitat lingüística.

Algun pes havia tingut la proposta a jutjar per la transcendència epistolar i periodística adquirida. Dos anys després fins i tot l'entorn d'Eliseu Climent reaccionava amb dubtes sobre la conveniència d'abraçar el nou discurs. Així es deixava desert el Joan Fuster del 87 mentre el jurat recomanava la publicació de dos llibres que representen visions pràcticament antagòniques, "La Pesta blava" d'una banda i "Document 88" d'altra. Ja en el primer, obra de Vicent Bello, s'etiquetava als revisionistes de "neoblavers". La fractura quallava...

Socialment , en este microcosmos del valencianisme dels 90 , el debat tingué conseqüències clares. Les tertúlies de l'Hotel Inglés, i el treball d'aquell grup de joves universitaris aplegats al Tirant lo Blanc, des del valencianisme d'arrel fusteriana tenien fins i tot correspondència del costat del valencianisme tricolor. Així, la Joventut Valencianista, fundada pels expulsats d'aquella UV de Lizondo que els acusava de ser "L'Herri Batasuna valenciana", esdevenia l'altra cara de la moneda que feia pensar que alguna convergència entre tradicions valencianistes era possible.

A l'àmbit polític però les coses no eren tant fàcils. Interessos personalistes, cultures polítiques antagòniques, i sobretot el cerrilisme lingüístic d'UV, feien inviables els intents d'una Convergència Democràtica Valenciana de la que participaven també PVN, ENV i sectors afins a l'exsocialista Blasco. Encara més, l'UPV, s'havia fracturat amb la creació del PVN per part d'aquells que no veieren amb bons ulls el pacte amb EUPV i que reclamaven un discurs polític d'un més ampli espectre.

En realitat, però, el moviment més destacat, i vertaderament determinant en esta història no es produï fins al 1996 al 7é Congrés d'UPV, el conegut com "Congrés de l'Eliana". El debat més important de la Ponència Política d'aquell Congrés era el de fixar quina era la nació dels nacionalistes valencians. L'aposta d'UPV era clara: "La nostra adscripció nacional és valenciana per que el País Valencià és la nostra nació".

Fins al moment, potser de manera més retòrica que pràctica, la nació reivindicada havia estat la dels Països Catalans. Ara però, estos deixaven dè ser una indefugible "unidad de destino en lo universal" per a esdevindre una possibilitat que en qualsevol cas havia d'estar fruit de la lliure determinació dels valencians i valencianes com a poble. Si els PPCC, o un projecte polític compartit per al domini lingüístic, havia d'estar possible havia d'èsser per tant confederal i respectuós amb la sobirania de les seues parts, inclosa per tant, la de la nació valenciana.

A ningú no se li escapa que no és per casualitat que poc temps després Joan Francesc Mira publicara "Sobre la nació dels valencians". Una obra que en realitat podem interpretar com una certa continuació, més agosarada i concreta pel que fa al cas valencià de "Crítica de la nació pura". Em conten amb emoció alguns amics del Tirant com a l'Escola d'Estiu d'aquell any, l'intel·lectual estrenà alguns capítols d'un llibre que havia de servir de vist-i-plau ideològic per a l'arriscat camí que havia mamprés el valencianisme polític.

Mira insistix amb declaracions com"El País Valencià és la meua nació" o allò de la "utopia prescindible" que van suposar, un terratrèmol al catalanisme valencià o al valencianisme catalanista. inclosa ACPV de la que Mira havia estat president fins al 1999, quan l'escletxa era ja insostenible.

UPV per la seua part accelerà la seua convergència amb altres grups nacionalistes, El més important d'ells el PVN que encara havia abraçat amb major entusiasme les tesi del nou, (...o no tan nou) valencianisme. Naixia el Bloc Nacionalista Valencià com a federació de partits primer i com a partit després (2000). La nova orientació ideològica, una reforçada estructura organitzativa i la convicció, expressada quasi quasi com a eslògan en allò de "fer valencianisme és arreglar voreres" van aconseguir pràcticament multiplicar els resultats i superar els 100.000 vots.

Amb el pacte lingüístic cap a l'AVL en marxa i l'estratègia creixent d'absorció d'UV per part del PP, el BLOC assolí la posició de primera força política d' allò que diguem estricta obediència valenciana.

La resistència al nou (...o no tan nou) discurs tingué també materialització política. El propi Congrés de l'Eliana no va estar exempt de tensions per part d'alguns sectors reacis a abraçar allò que consideraven una renúncia. Alguns marxaren, no tots, i això donà certa espenta tant al Front Nacionalista del País Valencià com a la secció regional valenciana d'Esquerra Republicana de Catalunya, que contràriament del que molta gent pensa venen de lluny. Totes dues formacions acaben l'any 2000 per convergir en Esquerra Repúblicana del País Valencià, que malgrat recuperar el nom històric d'un partit valencià de la II República esdevé encara una secció regional d'ERC al mancar, segons reflexen els estatuts d'ERC, de cap típus d'autonomia jurídica efectiva.

En un context d'obert enfrontament entre Pere Mayor i Eliseu Climent, i d'escletxa ideològica entre les dues organitzacions que representen el valencianisme polític i el cultural, ACPV acaba per ser una peça clau per a la progressiva implantació d'ERPV al nostre país. El projecte és potser més inviable però indubtablement més còmode per a la tradició del valencianisme cultural. La forta injecció econòmica des de Barcelona i la manca de mecanismes efectius de pedagogia entre l'electorat fusterianista per part del BLOC feren la resta.

Amb tot la presència d'ERPV al nostre país, encara no ha deixat de ser testimonial. Pel que fa als seus efectes , malgrat una possible divisió del vot nacionalista que deixà l'any 2003 al BLOC a les portes de les Corts Valencianes a falta d'un 0'3% (pràcticament el que obtingué ERC), no són tan importants electoralment com, al meu entendre, en altres àmbits.

D'una banda suposa una certa hipoteca per a amplis sectors de la nostra militància i base social que després del no-éxit del BLOC al 2003 decidixen trencar el silenci expectant i sense recompensa, atemorits per l'emergència d'un discurs catalanista desacomplexat, com el dels vells temps, que ara sí, compta amb duros. Dit clar i ras: amb la seua emergència definitiva ERPV aconseguix frenar l'ampliació del discurs del BLOC puix els republicans suposen un obstacle en l'intent per mantindre captiu el votant tradicional mentre s'exploren nous sectors.

Per a ERC, disposar de federació valenciana suposa la coartada organitzativa amb certa traducció electoral per a un discurs de PPCC més virtual que real a jutjar per la seua praxis històrica. Recorde per exemple aquella benvinguda per part d'ERC a la Nació Catalana a la flama olímpica que arribava a les Terres de l'Ebre des de València, o l'evident i molt més recent de la defensa de Catalunya (la que alguns denominen com a Principat) com a Nació davant la redacció del nou Estatut.

Clar que potser amb Catalunya volien dir PPCC... puix a la declaració ideològica vigent d'ERC, aprovada el 1993, no apareix cap terme diferent al de Catalunya. Això sí tampoc no es contempla cap altre subjecte de sobirania que el indissoluble "poble català". únic que pot autodeterminar-se en el seu conjunt, clar està. Cap ni una concessió al "particularisme regional" al més pur estil Josep Guia. La única referència al terme País Valencià és junt amb la resta de territoris del domini lingüístic d'este "esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la pròpia identitat."

Llegir segons quines coses quan celebrem el 800 aniversari del naixement del nostre rei fundador em produïx molta llàstima...

Al remat el discurs de PPCC per part d'ERC ha estat tan retòric com el de la major part de la tradició catalanista valenciana. No negue però, que aci i allà hi ha gent que hi creu i actua en coherència en clau "nacional" unitària. Cal reconèixer per exemple que la designació d' Agustí Cerdà com a Portaveu al Congrés durant la passada legislatura convida a pensar que allà dalt hi ha qui creu que és vertaderament viable el projecte al País Valencià. Quin motiu sinó per a fer tan magna inversió, econòmica i humana?

Potser en este punt, també els malpensats poden apuntar que hi ha gat amagat. L'enfrontament entre Puigcercós i Carod també té ramificacions valencianes i li dóna a la qüestió dels PPCC un cert valor en clau interna. Per tothom és ben sabuda l'aposta especial de Putxi per la implantació al PV i Balears. Tampoc no massa secret és l'escepticisme de Carod respecte a la implantació fora de Catalunya (o en termes d'ERC, el principat) . Carod té carnet del PSM de Mallorca i em reserve per prudència algun comentari més... Siga com siga, tothom pot imaginar quina acollida te entre la militància valenciana la diferent actitud. Tot siga per ser Califa en lloc del Califa.

I és a este punt precisament al que m'interessava arribar després d'una introducció més llarga que una llonganissa. Exposats els fets entendreu que visca amb certa expectació el congrés d'ERC que tindrà lloc aabs de l'estiu.

Per eixe motiu, entre altres coses, vaig tindre oportunitat de preguntar-li via xat a Joan Carretero, un dels aspirants a la Presidència, per part de Reagrupament.cat, per qüestions que afecten al valencianisme com són el veto exercit per Esquerra sobre el BLOC a l' ALE-Aliança Lliure Europea (federació europea de partits nacionalistes i de progrés) i l'estratègia al País Valencià.

Les respostes no em van deixar decebut. I coindisc plenament amb la seua anàlisi. Trobe que no és lícit que Esquerra, en funció de sentir-se representant de la "nació catalana" vete l'entrada i les relacions amb els nacionalistes europeus al valencianisme progressista i democràtic... De no ser que el que es pretenga es mantindre-nos encadenats a CiU per a poder argumentar l'enfrontament als ulls d' una militància que, amb excepcions, poc pot conèixer del que passa més enllà de l'Ebre cap abaix.

Pel que fa a la necessitat de cercar complicitats també coincidisc. Més encara, crec possible la integració d'ERPV dins del BLOC, com a partit si cal, si accepten la sobirania del poble valencià com a punt de partida per a qualsevol destinació en forma de confederació. Resulta obvi que una determinada visió flexible dels PPCC té cabuda dins del BLOC com ho demostra la realitat de la seua militància plural més encara quan el debat real, sobre la taula, està lluny de plantejar en este típus de matissos una excusa per a l'enfrontament.

Confie en la sinceritat de Carretero al respondré així a estes preguntes complicades i impopulars per a l'independentisme català, poc hàbil en la reflexió sobre els temes valencians. I li desitge bona sort en el seu procés congressual. Més encara després que, entre birres, algun jove militant d'ERPV m'assegurara que "si guanya Carretero, m'apunte al BLOC". Tant de bó passe i no siga l'únic. D'ells i d'altres tradicions puix el BLOC vol ser això, un veritable bloc al que s'apleguen totes les visions compatibles del nacionalisme valencià.

Hui hem tingut Executiva Nacional al BLOC, com a secretari general del BLOC JOVE he tingut l'oportunitat de participar. He eixit moderament satisfet tot i que potser m'haguera agradat que haguèrem arribat a algun acord més concret. Ens hem desfogat durant hores parlant i hem fet autocrítica. Molta. Potser les conclusions han d'esperar una mica més una vegada resposades les idees del debat. Les receptes màgiques són vàlides per a Arguiñano i Harry Potter, però no per a la complexa política valenciana.

Jo mateix he parlat en veu alta, potser massa i tot. Ho necessitava i he volgut traslladar amb energia el sentiment i les sensacions de molta gent que no tenia eixa oportunitat. Trobe que tot i la vehmència les reflexions han tingut bona acollida. Siga com siga , com deia, l'autocrítica està feta i hem de posar més l'emfasi en l'afany de superar-se que en fustigar-se gratuïtament i menys encara en barallar-nos entre nosaltres.

Seria injust analitzar els mals resultats del 9-M fora de la tònica general del que ha passat a l'estat. Com ja vaig dir a l'anterior post ZP ha triomfat en la seua estratègia de mantindre captius a l'esquerra i el nacionalisme front a l'amenaça -per al nostre electorat ho ha estat- del PP. Nosaltres hem estat unes altres víctimes. Els vots, però, són de qui s'els guanya, no tenen amo i per tant que el prèstec siga recuperat amb interessos o que no ho siga està en les nostres mans. Seguint amb el simil d'estos dies, hem de treballar per a fer forta eixa palmera a la que poder agarrar-se quan ve l'ona gran... que no ho dubteu, tornarà. Això es el que ens hauria de preocupar i ocupar.

Trobe que és interessant, des de la prudència compartir algunes de les sensacions que he expressat en esta reunió. La primera d'elles passa per no culpabilitzar-se pel que s'ha fet sinó preocupar-se pel que no s'ha fet i pel que es podria haver fet millor. Com ja he dit, a un comentari de l'anterior post em pareix molt greu dir, com he vist per algun fòrum, per exemple que la campanya LGBT ha estat contraproduent i negativa. Crec que el problema no és fer campanya a l'ambient o tindre un web específic, el problema és no tindre web genérica i no haver fet campanyes de proximitat entre altres públics. Tampoc crec que la coalició siga cap problema tot i que potser ha estat una oportunitatd'una gestió millorable.

He parlat poc de l'estratègia. Sempre he sigut molt respectuós per als plantejaments estratègics adoptats pels congressos tot i tindre les meues pròpies percepcions al respecte que ja coneixeu. I he demanat eixe mateix respecte a la resta. Trobe que hi ha diversos camins legítims per a recòrrer amb l'ànim de fer gran el valencianisme. Si no millorem altres coses poc importa el color que adoptem, correm el risc de cremar qualsevol possible estratègia i a més més pegar tombs que desorienten al nostre electorat tradicional i potencial. Siga quin siga el camí, hem d'enviar missatges nítids i apostar unitàriament per una mateixa aposta, sense complexos i sense mirar arrere. Cal també pensar sempre en els mitjà i el llarg termini. En política existeixen diferències per a la ideologia, l'estratègia i la tàctica que no sempre contemplem. Les presses, l'ànsia i la improvisació no són bones conselleres.

He parlat també de l'oportunitat de disposar de dos - o de quatre- veus a les Corts Valencianes. Ho hem de fer millor encara del que ho estem fent tractant d'ubicar en l'agenda política qüestions que ni PP ni PSOE tenen interés en presentar. Se m'ocurrixen unes quantes i a vosaltres estic convençut que també. No podem permetre que la projecció mediàtica i social del nostre treball parlamentari es limite al guirigall del grup compartit amb EU a les Corts (situació que hem de resoldre de la millor manera possible ja). No hem estat durant anys treballant per accedir a les Corts per a permetre açó. Hem de fer política també des de la gestió.

També ha estat present la política comunicativa en la meua intervenció. He presentat 12 propostes que al meu entendre poden ser útils en l'intent per minimitzar el bloqueig informatiu al que ens condemnen els mitjans públics i privats valencians. Tenim recursos al nostre abats que hem d'optimitzar. En este sentit estaré especialment atent per vigilar que fem un bon treball.

He parlat també de metodologia de treball. El partit ha fet una aposta per la política des de baix cap a dalt i hem de treballar per a que el conjunt de l'organització ho assumisca com a propi.. És molt important que la manera de treballar responga a una planificació i que esta esdevinga un mecanisme de proximitat amb l'electorat fent-ho participar del nostre projecte. En este sentit encara tenim molt per treballar.

I també he coincidit amb la majoria en valorar l'oportunitat que tenim davant de nosaltres com a projecte. Amb una UV desapareguda i una EU que resisteix com a marca però que esdevé amortitzada com a projecte, el BLOC està en condicions de liderar el tercer espai al 2011. Un lideratge que ha d'exercir des del valencianisme progressista, tret diferencial del nostre projecte front al PPSOE. Com ja vaig plantejar en un post anterior no es tracta d'equidistància sinó simplement de posar en evidència el caràcter autònom del nostre projecte front a una dreta d'un valencianisme d'aparador i una esquerra mancada de discurs valencianista.

També he parlat de Congrés. És una paraula que sona molt ens alguns comentaris a blogs i fòrums i per tant considere que s'ha de pronunciar i valorar en una Executiva sense tabús. Trobe que cal un important revulsiu i una parada tècnica, com ja he dit però hem de ser conscients que existeix alguna alternativa també a la d'un Congrés Extraordinari. En qualsevol cas, de produir-se ha de nàixer de l'acord i el consens per a que , de celebrar-se siga una ferramenta més de cohesió i d'enfortiment del projecte. Sense riscos, amb garanties i entés com a oportunitat.

Amb estes reflexions , que ara sí, compartisc amb vosaltres espere haver posat un granet de sorra en l'apassionant treball que ha de fer el BLOC durant els propers anys. Un treball que no correspon exclusivament als organs de direcció sinó al conjunt de la militància. I més encara... també als simpatitzants, als qui per cert aprofite per convidar a fer una passa cap avant i participar activament. El valencianisme necessita enfortir-se i només ho farà si creixem. Si ho estàs valorant...anima't. En este sentit no hi ha cap dubte que units som més.

Crec que en política dos dels majors riscos que podem cometre són, d'una banda pensar exclussivament en la imediatesa, en el més curt termini, i d'altra, fer reflexions poc serenes i superficials. Em fa la sensació que des del valencianisme polític estem abonats a tots dos vicis.

Així doncs no espereu cap reflexió profunda esta nit ni els propers dies. Mala cosa seria si després d'un fracàs com el que hem patit, de nou, haguérem de trobar la solució de tots els nostres mals amb uns pocs minuts de calfar-se el cap... i la boqueta.

En principi hi ha algunes coses que pareixen obvietats. La major d'elles és que el bipartidisme ha assolat l'estat, i s'ha dut davant a les forces nacionalistes i progressistes. Amb l'excepció de Nafarroa Bai i BNG, només les forces nacionalistes de caràcter més o menys liberal (PNV, CiU, CC) han aguantat com han pogut "el tipo" (gràcies a la radicalització centralista i extremadament conservadora del PP) , mentre que l'electorat nacionalista de progrés -o de l'esquerra federalista i alternativa ha acabat per respondre a la crida de tensió de ZP per tal d'evitar l'amenaça fantasma de Rajoy. Un "prèstec" cap a ZP que confirma que el seu discurs esdevé en la realitat molt més efectiu en la construcció d'un nou espanyolisme progressista, per subtil, que el descarat i decimonònic del PP. L'espanya en la que els gais es casen, s'ajuda als joves per a tindre lloguer, i s'educa a la ciutadania mola més que l'espanya casposa i tradicionalista que altres ens proposen. Contra el PP sobrevivíem millor. (Este és un aspecte que m'agradaria desenvolupar en altre post puix és tant un obstacle com oportunitat per als nacionalismes perifèrics).

Pel que fa al nostre país, amb prop d'un 80% de participació queda clar que després de la desaparició d'UV (2000) i d'EUPV (2008) el bipartidisme s'ha obert camí. El PP , arrasa fent la V, una V que si bé no servirà per batejar a Victoria Esperanza, ha servit per a abanderar, almenys als ulls de l'electorat que és el que compta.. el "Valencianisme" tot i que només siga d'aparador i més bé un eufemisme del Victimisme clau en l'estratègia dels populars valencians.

Pel que fa al PSOE ha quedat palès que la recuperació i renovació a la qual s'han d'enfrontar serà més complicada encara del que a priori pareixia. Ni amb la desitjada "tensió" bipolaritzant, ni amb l'efecte ZP, ni amb la Vice, Bernat Soria i Jordi Sevilla, ni amb els vots tan poc útils d'una part considerable de l'electorat progressista d'altres opcions... res no els ha servit per a plantar cara a un PP que encara creix, i creix, i creix...

Sobre EUPV cau un dels majors drames de la nit electoral valenciana. La pèrdua de l'escó agreuja més encara una crisi que fa mala pinta. D'altra banda, la renúncia de Llamazares, sumada a l'eixida de la gent d'Iniciativa, dóna via lliure al PCE per a qui sap què. Ni la marca, ni la seua insòlita passió per Gaspi (l'única cara visible al mailing) ni l'entranyable sindicalisme de Montalban els han salvat de la foguera.

I nosaltres... ai nosaltres! És cert que hem patit com ningú el veto als mitjans de comunicació, la manca de pressupost i de recursos, la tensió bipolaritzant, l'efecte ZP, la desfeta de Compromís, la improvisació d'una coalició signada un mes i mig abans... Però també és cert que hi ha factors que sí estaven en les nostres mans que hem descuidat. No són pocs i estes eleccions han de suposar un molt seríos avís a tindre en compte en la carrera cap al 2011 que comença hui. Em permetreu però que l'autocrítica que ha de ser tan profunda com serena, almenys pel moment la realitze allà on crec que s'ha de realitzar que és internament i no amagant-me darrere del meu blog. Per responsabilitat així ho faré puix tampoc no crec que siga massa útil donar pistes als adversaris sobre els nostres punts febles. Però seria d'idiotes pretendre tapar-se els ulls davant una realitat aplastant i em compromet a defensar allò en el que crec i que ja vaig anunciar fa algunes setmanes des d'ací mateix. Cal una parada tècnica en la nostra trajectòria política per a la reflexió, tant estratègica com organitzativa, però sobretot moltes reformes en la manera de treballar els propers 3 anys. Necessitem canvis per a ajustar una maquinària tant delicada com ho és el BLOC. Canvis més centrats en la suma i optimització d'energies que en els balls de cadires.

Amb tot vull agrair el magnífic treball dut a terme pels nostres candidats i candidates. Per Rafa, per Alfred, per Maria Josep, per Helena i per Isaura a la que he vist fer campanya desacomplexadament entre milers de persones a una mascletà, o defensant amb el BLOC JOVE les millors polítiques joves possibles amb valentia i sentit de l'humor. S'heu deixat la pell i us mereixeu uns resultats millors.

També per al BLOC JOVE i entre ells molt especialment per a Vicent S. que ha esdevingut l'autèntic coordinador de campanya i que estic convençut que ha aprés molt més del que ja sabia; per al Col·lectiu de València, que han estat dels únics a l'altura en esta ciutat i de no ser per ells la desfeta haguera estat encara més gran al cap-i-casal (només dos dècimes menys que 2004), i per Sergi Campillo, que ha invertit tants i tants esforços en intentar fer realitat un somni.

A tots i totes calma i prudència però sobretot reflexió i compromís per a no deixar-se engolir pel bipartidisme i centralisme i aprendre la lliçó.

Pel que sembla el BLOC JOVE no som els únics que hem apostat pels vídeos com a recurs pedagògic per animar la campanya electoral. Així quan queda poc menys d'un mes per a partcipar del nostre concurs d'Adéu PP altres pengen vídeos per tal de parodiar la nostra pròpia gestió. És el cas d'este original vídeo pressumptament (ehem, ehem) realitzat per un grup de Jerpvis de Benicarló als qui felicite per les bones dots en el playback. Això sí, trobe que seria desitjable que empraren tot el seu art en realitzar oposició a altres grups que si són responsables de la situació que afronta el país, i per extensió, Benicarló.

Siga com siga, ací teniu el vídeo.