Com és habitual, la setmana després de la manifestació del 25 d'abril, bona part dels comentaris de fòrums i blogs de temàtica valencianista disserten sobre l'ambient, la utilitat, la festa i el ressó d'esta important manifestació promoguda per Eliseu Climent. (de qu per cert parla l'expatriat Rafa Garrido des de Girona a Eliseu , tu si que saps) .

Em sopren què un dels comentaris més recurrents als fòrums, fins i tot des de la banda més jove i menys polititzada en termes partidistes, siga l'abús de l'ingesta d'alcohol i altres substàncies durant el reocrregut.L'ambient reivindicatiu, de no ser que siga en pro de la indústria vinícola de Turís o Xaló està eclipsat pel botellot mòbil. Però a la blogosfera es parla també d'altres coses...

A l'imprescindible No cap en cap cap, el meu company Taronget ens sorpren, o potser no tant, amb una reflexió condensada amb un títol tan provocador com irònic: L’any que ve no torne - Versió 2008.... Al remat tornarà... i ho sap, i no serà l'únic.

També des d'una perspectiva crítica el jove alcoià Xavi Galbis assenyala amb un Alacant, No. els consolidats pecats capitals del "nacionalisme cultural" i del, a priori, polític que tampoc no som immunes donada la folklorització del valencianisme.

Marc Xelvi per la seua banda es planteja preguntes amargues nascudes des d'una concepció eminentment lingüística del nacionalisme. Interrogants que es planteja malgrat fer ús de la consigna Sense Alacant no anem endavant per titolar al seu blog.

La meua amiga Rosella, una de les poques veues femenines d'esta blogosfera valencianista, simplement es felicita d'haver anat per trobar-se, un any més amb les seues amistats a 26 d'abril de 2008 ALACANT.

Jo per la meua banda preferisc estalviar-me el comentari anual. Ni tansols veig oportú reciclar els escrits d'altres anys. Més encara quan el que podia dir ho diu a la perfecció el meu amicatxo Natxo Bellido.

Valentí de naixement, i alacantí d'adopció/segrest, Natxo és un dels culpables de que em despertara el cuquet del que, com deia a la portada d'un dels seus llibres és, al seu entendre, que és també el meu , "l'únic valencianisme racional". Potser per això en els moments més convulsos ens peguem un toc per comprovar com , una vegada més, coincidim en l'anàlisi i pràcticament sempre, en el prpòsit d'esmena.

Natxo parla, a Valencianisme amable o emprenyador? de dos models amb clars matissos de fer valencianisme, i fins i tot més concretament valencianisme cultural. Supose que allò políticament correcte és dir que són compatibles, i és cert que ho són a jutjar per la nómina de participants, però si em permeteu, m'agrada mesurar les coses per la incidència social i des d'esta perspectiva, comencen els dubtes.

En definitiva, llegiu a Natxo. No se si té raó, però almenys jo li la done.

Fa aproximadament un any, quan tot i ser el mes de maig la ciutat de València acollia la manifestació pel 25 d'abril , dos amics passejaven per les rodalies del Campus dels Taongers on tenia lloc un gran concert en record als 300 anys de lluita i cançons. Un d'ells passejava amb una estrelada valenciana, la històrica bandera de principis de segle passat per als qui reivindiquem una nació valenciana lliur i sobirana. L'altre, una senyera preautonòmica, la històrica senyera de les quatre barres que ens agermanen amb la Corona d'Aragó i que amb l'escut de Pere el Cerimoniós fou hissada pel Consell Preautonòmic del País Valencià.

La passejada no va acabar al concert. Una agressió covard, feixista i violenta els obligà a passar per l'hospital. Allà es van trobar altra gent que com ells havien estat víctimes dels qui pretenen usuarpar-nos als valencianistes l'apel·latiu per la violència del seu antivalencianisme.

A un d'ells encara li dec una senyera. Amb sort la recuperarà a Alacant. M'ho recorda mentre em passa un escrit. Diu que l'ha penjat a una d'eixes webs ultres que difonen l'odi gratuit. Li l'han censurat però m'autoritza, a compartir-ho amb vosaltres.

"Hola, companys,

com a bon valencià i agraït que sóc, d’eixos que tant vos agraden, vull convidar-vos a la celebració de l’aniversari d’una coneixença molt especial. Dissabte es commemora a Alacant el 25 d’abril. Recorde com just fa un any anava per l’avinguda de Tarongers, davant de la Facultat de Dret, cap al concert que es va celebrar al parking del campus. Caminava amb un amic, quan ens vam creuar amb quatre de vosaltres, que passareu de llarg sense dir res. Posteriorment vinguéreu corrent per l’esquena a saludar-nos, sense avisar. Com a conseqüència de la vostra gentilesa, vam acabar a l’hospital. Vosaltres se’n duguéreu una senyera que jo duia, supose que de record.

A l’hospital vam passar quatre llargues hores de revisions. A últim moment van arribar quatre xiques i un xic, catalans. Sembla que també van rebre la vostra benvinguda. Sobretot el xicot. Clar, s’entén, és la cavallerositat típica valenciana. Tots eren de Tarragona, llevat d’una, que era de Vilafranca del Penedès. Amb la penedesenca vaig encetar un contacte, primer per mail, després per xat, posteriorment per telèfon i, des de l’agost, al llit.

En total són ja nou mesos de sexe indescriptible, i en valencià. I tot gràcies a vosaltres. Mai no podrem agrair-vos suficientment la tasca que feu per unir més encara la gent dels països que parlem el nostre estimat valencià.

Per tant, vos convide amb molta emoció a la celebració del primer aniversari. Sou uns tios collonuts. Ah, per cert, els nostres amics del nord tornen. Sembla que els va agradar l’estada entre nosaltres. Clar amb gent com vosaltres és inevitable.

Va, continuem en contacte, que farem bona amistat.
Besets per a tots!!!