He necessitat d'un grapat de dies de relax i desconnexió per tal d'analitzar mínimament tot allò que este 9 d'octubre ens ha deixat. L'aillament més absolut és sovint bon aliat de les reflexions més serenes. Sobretot quan allò a reflexionar ha estat farcit de tot menys d' això mateix, de serenor.. Anem al detall...
Desperte el 8 d'octubre mirant cap a un cel que pareix disposat a respectar... de la festa... la vespra. Han estat mesos de molts dubtes i esforços en relació amb el tradicional concert que el BLOC JOVE organitza a la ciutat de València i ningú no desitja que la pluja puga ofegar les il·lusions dipositades.
Des del BLOC JOVE mai ens haviem trobat tants obstacles externs i interns per poder celebrar la que possiblement esdevé la fita més important del nostre calendari. Respecte als primers obstacles cal assenyalar molt clarament a l'Ajuntament de València. Si hi havia una autèntica amenaça per a esta festa no era la gota freda, almenys no la metereològica, sinó la que representa l'autoritarisme del govern municipal que encapçala Rita Barberà. I així va estar...
Superats totes els entrebancs, técnics i econòmics, que ens havia preparat l'Ajuntament els mesos anteriors (inclós l'informe tècnic valorat en més de 1000 euros per a poder celebrar el concert, que a cap entitat d'esta ciutat se li ha demanat en la vida) només ens quedava creuar els dits esperant que l'ajuntament no ens donara cap sorpresa d'última hora. Però la consigna era clara, com se li escapà a un dels membres de la Policia Local, a Rita no li agrada que tinguem presència al carrer i des de l'Ajuntament ens ho havien de complicar tot fins l'últim minut..
De res no valgué la voluntat de negociació per part del BLOC JOVE, ni l'amable oferiment de CCOO per tal de cercar solucions. La policia tenia ordres ben explícites de tancar la barra... de fet no podiem ni instal·lar una trista paraeta amb amenaça de multes d'allò més rídicules. De nou el PP aplica la llei amb diferent vara per mesurar. Qualsevol de les 400 comissions falleres i d'altres entitats que celebren revetles per Sant Josep o per Sant Joan poden fer allò que a nosaltres no s'ens va permetre en una ciutat en la qual la conveniència del PP és llei.
La notícia m'arriba sostenint la pancarta de la marxa cívica del BLOC. Amb impotència i un nerviosisme difícil d'amagar em dirigisc a fer el meu discurs als peus de Jaume I. Malgrat tot em pense que la gent entengué el gest de referir-me a Camps i Font de Mora en anglés per tal de mostrar-me com un autèntic "citizen". Confie que també entengueren la crida a la reflexió del valencianisme en un any com el del 90 aniversari de la declaració valencianista de 1918. Si hem de ser motor cap a la modernitat no està de més que prediquem amb l'exemple.
Encesa la traca ens dirigim a la plaça de Nàpols i Sicília on comprovem com els esforços de Vicent, a.k.a Maridiplomàcia, no han servit de molt davant la persecució política a la que ens veiem sotmesos per part del PP. Això mateix és el que vaig denunciar de manera irònica dalt de l'escenari amb el suport dels membres de la Coordinadora Nacional, amb un got en alt, brindant pel fet de poder gaudir del concert sense treballar per primera vegada en 8 anys. Un moment memorable que em va eixir de l'ànima, cosa que el públic va saber interpretar i que sigué el punt d'inflexió d'una nit igualment memorable. Milers de joves poden donar fe del nostre esforç per que així siguera.
I en este punt només em queda donar les gràcies al treball que la comissió del concert va dur avant i que tingué els seus fruits. Van deixar-se la pell per a que res no aigualira la festa. I vull mostrar la meua gratitud molt especialment a Amparo, que malgrat ser la primera vegada que s'enfrontava com a responsable a este concert no va descuidar el més mínim detall. Gràcies Amparo per l'eficiència del teu treball i la teua dedicació en cos i ànima.
Mullats per una pluja que si ens va respectar l'horari , ens vam anar a casa, malgrat tot, amb un somriure a la cara. Per què, com vam dir pel micro... no ens furtareu l'esperança.
I ja pel matí del 9 d'octubre continua la festa de la gratitud. Una gratitud que a més a més té el valor afegit d'haver superat a l'escepticisme inicial. Un escepticisme fonamentat en una barreja d'experiència (sofrit eufemisme de qui es fa vell...), frustracions passades i tal volta un sempre acusat excés de prudència.
La realitat és que un bon grapat de companys i companyes del BLOC JOVE i de Valencianisme.com van deixar palesa novament la voluntat del valencianisme per recuperar els seus espais naturals. Davant les amenaces violentes dels de sempre, i en un escenari tradicionalment abandonat pel valencianisme progressista ( i/o segrestat per l'anticatalanisme), de nou sorgix una esperança per al valencianisme de construcció.
Gràcies per tant als valents i valentes que no us deixareu atemorir pels condicionants i que ens obligueu a altres a deixar a un costat algunes agredolçes sensacions i a desempolsar unes altres més dolces que agres que ens connecten i ens han de projectar al futur. Al remat no heu fet res que altres no fèrem abans, és cert, però igualment és cert que ara sou vosaltres qui amb la vostra convicció ens feu recordar allò que ens motivà a altres i ens estireu de l'orella fins ubicar-nos en unes coordinades de moderat optimisme. L'any vinent serem més... i ho sabem.
Contrasta l'esperit amb la sonada aparició d'Esquerra Republicana a la Plaça de l'Ajuntament que desplegà una gegantesca estelada de la nació catalana. Miquel, hores després, em comenta que caldria que algú amb pedagogia puguera explicar-los els motius pels quals alguna gent podem pensar que a banda d'inapropiada una acció com esta és contraproduent, fins i tot per als seus propis objectius. Li advertisc però de la dificultat de fer-ho davant uns autors lògicament cofois per l'èxit mediàtic de la seua acció, brillantment executada. Al remat és cert que un acte de "violència simbòlica" , tal i com l'ha definit un respectat professor de sociologia i valencianista, com el que protagonitzaren els JERPV és poc útil per a dur avant cap projecte de construcció nacional que no siga l'espanyol, que una vegada més ix reforçat. Però no menys cert és que una bona part de la massa social del nacionalisme, acostumat a la seua habitual repressió viu estes anecdòtes com a xicotetes "victòries épiques" a celebrar entre derrota i derrota. I front això és tant difícil lluitar...
Per això, a propòsit de l'assumpte només plantege unes senzilles reflexions: És positiu realitzar accions que continuen legitimant davant els ulls de massa gent d'este país a l'espanyolisme més ranci i violent com a garants de la identitat valenciana majoritàriament sentida com a pròpia?
És útil forçar a l'espectador a posicionar-se emocionalment al costat d'uns o altres tot sabent el risc que el rebuig generalitzat a determinats símbols juga en contra de la raó?
Per què em fa la sensació que amb estes accions s'està contribuint a revestir de "valenciania" a grupuscles violents com el GAV, Espanya 2000 i Alianza Nacional?
De vesprada, amb el cansament i la pluja com a companyia, tornàrem al carrer. Desplaçats de l'itinerari habitual per la celebració d' una iniciativa oficial, com fou la de la Cavalcada del Centenar de la Ploma , que no no puc criticar amb excessiva convicció, un any més la comissió 9 d'octubre ens vam manifestar pels nostres drets, i pel nostre país... tot i que per desgràcia siga massa poca la gent que així ho interprete. L'aigua contrbuï igualment a que la marxa passara més desapaercebuda de l'habitual i que eixa mena de marcians incompresos allà presents ens dispersàrem amb celeritat i sense massa incidents mentre milers de valencians i valencianes veien desfilar el Penó de la Conquesta amb una inédita normalitat acompanyat de personatges de tota la Corona d'Aragó, sense que la visió de tanta barra roja sobre fons daurat els produira cap indigestió.
Banyat del cap i fins als peus i amb un fum de sensacions al cap vaig agarrar el metro amb la intenció de posar fi a la jornada de la millor manera possible: fent una dolça mocadorà. Coses de la vida, que acostuma a ser tan surealista... enguany jo també n'he rebut una tot i que encara no l'he pogut tastar.
I en definitiva, este és el relat personal d'un dia de festa nacional més, que a diferència del que diu Rajoy de la seua, ha estat de tot menys un "coñazo".
[LLEGIR +]
