Singles que t'enamoren

Pel que fa a RTVV tot no pot ser criticar. L'Alqueria Blanca, Maniàtics, Autoindefinits o Socarrats són així dignes excepcions a destacar en la programació d'una televisió que paguem amb els nostres impostos i que hauria d'estar més sovint al servici de la societat valenciana i la seua indústria audiovisual.

A partir d'ara, els dilluns a la nit, concretament a les 22'15, teniu una nova cita a Canal 9 amb una aposta atrevida i de qualitat de l'audiovisual valencià. Així és pel que he pogut vore Singles Enamora't, la nova sitcom romàntica que la productora "Nadie es perfecto" ha preparat amb una bona nómina d'actors i actrius valencianes d'allò més destacable.

Entre ells el meu benvolgut Nelo amb la seua brillant interpretació de jove adolescent despistat que ben segur emocionarà al públic (un paper que pareix fet a mida, vaja!) i de qui m'erigisc provisionalment en president del seu club de fans.

Així que, amb estos motius, ja em permetreu que em sume a la promo de Singles des d'este blog amb esta modesta aportació. Feu correr la veu! Paga la pena... i molt més tenint en compte que substituix al Grand Prix de Bertin Osborne...

I tu Nelo... ara ja no tens excusa eh? ;)

[LLEGIR +]

Amor... i ràbia

Publicat a www.Cronica.cat

Estimar, amics i amigues és gaudir, però també patir. Estimar és donar però també rebre. Un abellidor cóctel d'incerta recepta amb incertes proporcions. Estimar és , o si més no m'ho pareix, extremadament complex, extremadament delicat, extremadament arriscat.

De totes les experiències que una persona pot viure en la seua vida la d'estimar és possiblement la més meravellosa i a la vegada la més anguniosa. L'amor sempre té dues cares, si no és així , potser, i dic potser, no és amor.

L'amor és això de les grans pel·licules romàntiques amb final feliç i allò de les que no ho són tant. És el sentiment amb majors efectos secundaris, o millor encara "efectos perversos", eixe terme del Faust de Goethe al que tant m'agrada referir-me en situacions com esta.

Igual et puja al cel que et condemna als inferns, però tant en uns moments com en altres estimar et fa sentir viu i et desaliena d'este món en què tot no és , no potser o no hauría de ser material. Estimar és, entenc, una part d'allò que podriem dir "el sentit de la vida".

Segons el mític diccionari català-valencià-balear el valencianisme és alguna cosa més que una locució pròpia de la parla valenciana. Així el valencianisme esdevé també "amor i conreu de les coses valencianes, sobretot en l'aspecte cultural o polític".

Potser esta clàssica definició, substituida en altres diccionaris pel terme "afecció", explique moltes coses. Potser això explique com en relació amb este país nostre, complex com els sentiments que experimentem, passem tant sovint de l'àmor a la ràbia. Ja ho deia Sanchis Guarner a una cita que ara mateix no podria reproduir sense errar. Siga com siga els qui ens estimem este país estem condemnats a patir els efectes perversos d'este sentiment. Siguem conscients d'això i estimem-lo amb totes les nostres forces.

[LLEGIR +]

Catalunya és l'espill

Teniu dues oportunitats per llegir el següent article. La primera d'elles al meu blog, on habitualment jo escric sobre les cosetes de la política valenciana i entre tots i totes conversem ; l'altra a crònica , on amb este article, inaugure una tribuna que amablement el diari em cedix per fer arribar la veu del valencianisme a Catalunya.

Em correspon d'alguna manera per tant representar a la gent del BLOC, el referent unitari del valencianisme progressista que malgrat ser la tercera força d'este país i tindre prop de 300 regidors treballant a les nostres comarques no sempre és justament valorat des de l'altre costat del riu sel seny. Ho plantege , així doncs, com una nova oportunitat de conversa oberta, especialment amb el públic català.

Serà un plaer contribuïr a trencar (o no) mites i tópics, i en definitiva , sense ser un il·luminat, a posar una mica de llum en les ombres de les percepcions, ben diverses, que a la societat catalana hi ha sobre el País València . Ho farem amb una mica de mala llet si cal, tot i que puga ser poc políticament correcte, per tal de rebatre les dues visions que amb major freqüència m'he trobat al catalanisme; la del (pan)paternalisme i la de la més absoluta indiferència.

Clar que amb eixes premisses tan reduccionistes encara podriem eixir malparats nosaltres, (els valencians). Al remat, però, estes terres són com ja va dir Josep Vicent Marqués, tot un “País Perplex”. Ni “Catalunya topical” ni “Levante espanyol”. Per sort no és tan senzill com ho pintava Josep Guia sense que això haja de ser percebut com la tornadeta de “ni carn ni peix” de sobres ja amortitzada.

Confie que les meues provocacions siguen ben enteses. Sense provocació no hi ha atenció i Catalunya ha d'atendre i molt al que passa entre el Sénia i el Segura. I nosaltres potser ho hauriem de fer d'una altra manera, Al menys en això si que hi ha una gran coincidència a la societat valenciana.: Catalunya és l'espill en que ens mirem els valencians ja siga per acomplexar-nos o per a traure pit. Això ja... va per barris.

[LLEGIR +]

La fí del món

Sí esteu llegint este article la cosa haurà perdut la seua gràcia puix l'alarma catastrofista de dos científics sobre l'experiment del Cern haurà estat només una notícia curiosa entre les pàgines dels diaris. Si per contra, l'encerten i un forat negre ens engolix haurà estat una putada per molt diverses raons.

Allò cert és que tot i que sóc més que escéptic amb este típus de profecies de ciència-ficció no puc riure'm amb la mateixa intensitat amb la que acollia fa alguns anys l'anunci d'un conegut i internacional dissenyador de moda en relació amb un eclipse solar i, si no recorde malament, la Mir. I no puc per que, estiguen xiflats o no els denunciants, l'experiment posa de relleu l'arrogància de l'èsser humà revestida d'afany per conèixer i els perills que comporta. Al remat tinc la convicció que si no és per una nória soterrada fent girar a tota llet particules serà per una altra malifeta, però la culpa del apocalipsis la tindrem els èssers humans. Una convicció que segur que molts compatriotes matissarien geogràficament... seran els catalans.

He llegit poques referències sobre el fenòmen a la blogosfera valencianista. Possiblement la ciència no ens interessa més que per a parlar de la unitat de la llengua i l'antiguitat dels teixits de les senyeres més diverses. Però la quantitat no està renyida amb la qualitat i l'article Bon profit, forat negre! és una significativa excepció.

La veritat és que de saber amb certesa que el món s'acaba en dimecres (ja podia fer-ho en diumenge a la nit) hauría dedicat el meu darrer temps a altres coses diferents a les d'anar arreglant (o intentant-ho) un país com este tan complex. De fet molt probablement, i ho reconec sense pudor, m'hauria dedicat a seguir aquella proclama dels 80 amb la qual l'article que us recomanava clou.

No obstant si finalment demà no s'acabà no res propose que ens férem un pensament sobre "Anàlisi de la trajectoria, situació i perspectives de futur del valencianisme", que malgrat que sone a assignatura de les 12 crédits pot ser tan divertit com necessari per als nostres interessos.

I si m'ho permeteu faig la meua particular profecía. Si no ens mirem segons quines coses des del valencianisme no caldrà que cap grup de científics arrogants es gasten la pasta gansa en tractar d'acostar-nos cap a l'autodestrucció. Un forat negre que es diu "realitat social valenciana" ens engolirà com a moviment. I el que és pitjor sense finançament suficient per a pagar el Sacedol per tan indigest convit.

Salut i supervivència!

[LLEGIR +]