I el benestar!
Este cap de setmana, en el marc d'una conversa més global sobre la situació BLOC i la política valenciana. un amic i company opinava que potser no calia que ens obsessionàrem tant amb el discurs econòmic. Opinava ell que la gent que ens vota, que és al capdavall a la que hem de representar amb major esforç, no espera de nosaltres grans discursos sobre balances fiscals, déficits i similars. Per tal de no perdre el fil de la conversa no vaig esforçar-me en mostrar-li la meua discrepància parcial sobre una qüestió de màxima actualitat en la blogosfera valencianista.
No vull que s'ofenga pensnat que amb el títol del post i la seua cita, li dedique aquell mític slogan no oficial de la campanya de Clinton, el sobradament parafrasejat "És l'economia, estúpid!" . No obstant sí m'haguera agradat proposar-li una reflexió sobre la compatibilitat d'un discurs nítidament reivindicatiu en l'àmbit econòmic amb una base social, com la del valencianisme, molt lligada a un discurs eminentment cultural i de valors postmaterials.
Al remat, una vegada més no puc evitar defensar un acostament entre visions com les del meu company i les d'aquelles persones que assenyalen el discurs econòmic com la recepta màgica per al valencianisme polític. Crec, a més a més, que és una transició natural cap a un discurs que - i això és innegable- no hem explotat com deuríem. I és també coherent amb la idea que hem de treballar per eixamplar la nostra base més enllà de les rígides fronteres tradicionals del valencianisme progressista.
Supose que malgrat que la nostra familiarització - la del valencianisme- amb el discurs de la pela és pobra el públic del blog és conscient que per primera vegada el govern central ha publicat unes balances fiscals amb un càlcul oficial que evidencia el déficit que patim els valencians i les valencianes. Dit de manera gràfica, com ho diu Natxo al seu blog, les dades confirmen que ens toca pagar i callar. Dit amb xifres, com ho diu Rafa Beneyto a un article recent, paguem 100 i ens tornen 75.
És cert que per al nostre espai tradicional existeixen altres prioritats polítiques per damunt de preguntar-li a Madrid on estan els 25 restants dels 100 que deixem en la caixa. Però no menys cert és que qüestions com la defensa de la sanitat i l'educació pública, la defensa del territori, o fins i tot la promoció lingüística, venen a morir al pou sense fons del discurs econòmic.
Al capdavall, el benestar, eixe gran valor de les forces progressistes com la nostra, depén molt de la salut de les nostres finances.
Amb major inversió és possible per exemple, preservar l'horta del pas de l'AVE. O deixar d'estar a la cua en llits hospitalaris. O lluitar contra el fracás escolar, deixar de ser liders en barracons i acostar-se als 2,6 alumnes per ordinador d'Extremadura front als 13 per ordnador actuals del nostre país.
Crec que seria convenient que quan diguem la nostra en el terreny econòmic ho fèrem, no només des de la independència de no estar sotmesos a les ordres de Madrid, com a força d'estricta obediència valenciana que som, sinó, a més a més fer-ho des d'una òptica pròpia i encaixada en el marc del nostre llenguatge, valors i prioritats.
Viure en la "millor terreta del món" no és garantia suficient de benestar per als que l'habitem, menys encara quan la nostra renda no alcança la mitjana de l'estat. Necessitem optimitzar els nostres recursos i des del valencianisme hem de trencar eixe mite de si paguem més és per que tenim més. Hem de fer-ho, estem d'acord. Però fem-ho de manera coherent i diferenciada. Bastim un discurs propi per al valencianisme progressista i llancem-ho a la societat de manera clara, nítida i entenible. Només així serem creibles i , amb sort, efectius.
[LLEGIR +]
