Davant el Congrés del BLOC (I)

Declaració d'intencions davant el Congrés del BLOC.

Estem a només 7 mesos d'un important Congrés del BLOC. Un congrés que ha de servir per a reajustar-nos de cara a un nou cicle, a priori no especialment amable per al valencianisme. I si m'ho permeteu, per a molt més del que han servit els anteriors conclaus si volem evitar alguna cosa més que una frustració col·lectiva a les quals estem tan acostumats i acostumades.

Parlant clar, si el congrés de febrer no s'aprofita com cal i es convertix en una simple funció mediàtica orientada a ocupar un titular de columna a la portada del Levante-EMV, el BLOC tindrà problemes no només per a créixer sinó fins i tot per a mantindre la seua presència institucional. No és moment de "lios" em diran alguns, i tenen raó, de fet mai ho és. Este ha de ser el moment però d'una autèntica revolució.

Sí, sí, heu llegit bé, revolució! Però calma que ens coneixem! Al valencianisme les "revolucions" acostumen a quedar-se en motins superficials sovint belicosos i violents (entengueu-ho amb ànim literari) que lluny de contribuir a la liquidació de les capelletes les consolida tot augmentant l'escletxa i frustrant els canvis necessaris.

Trobe que el Congrés del 2003 és la millor prova del que us dic i les seues conseqüències han estat notables durant anys. Amb el temps però tots i totes podem tindre suficient perspectiva com per a reflexionar sobre què és el que es va fer malament i ....què és el que es va deixar de fer bé. El passat Congrés, potser per això de les tendencies pendulars, i amb no pocs esforços, fou per contra el Congrés de la tranquilitat, amb la tria d'una direcció ampla liderada per Morera es legitimà una estratègia que ens ha permés arribar a les Corts de la má del Compromís, però que a jutjar pel que hem vist els darrers mesos, potser se'ns ha quedat estreta. Per al del 2009 desitge un escenari de revolució, que no de guerra, i d'il·lusió col·lectiva, que no de "pau dels cementeris".

Així, la revolució que reclame és, no ho amague, una revolució pactada i tranquila. Una revolució amb molt de suma de complicitats en torn a uns objectius polítics i organitzatius, (vaja, el que es coneix com a "projecte"!) ,amb molta pedagogía però poc contuberni, amb molta empatía i prudència però poca por. Una revolució transparent que pose les cartes damunt de la taula i que implique un enriquiment i renovació dels lideratges des d'una perspectiva generacional.

Este precíssament ha de ser un dels màxims objectius que la militància del BLOC hauríem de marcar-nos de cara al proper Congrés. Renovar sense excloure, visualitzar noves cares sense la necessitat de tallar colls. Ningú, i menys encara l'actual direcció i el propi Morera, no hauria de tindre por a esta paraula: Renovació. Haurem de treballar per a generar eixe clima que ho possibilite sense traumes, per a que fins i tot puguen liderar-la. Hi ha escenaris que només poden ser possibles amb la inclusió de nous protagonistes. I d'açò, en parlarem, ho promet.

A nivell estratègic és obvi que també calen canvis tot i que com ja he dit en altres ocasions em pense que l'ideòleg que tothom portem dins ens fa massa sovint despistar-nos entre debats poc pràctics sobre els quals mai es concreta una pràxis definida. Com deia, em pense que era Azorin, als valencians ens perd l'estètica. Ho diré clar i ras, la revisió estratègica és condició necessària però no suficient per a la revolució que este partit necessita. Al meu entendre cal posar l'accent en altres fronts complementaris per poder traure tot el suc a qualsevol aposta estratègica.

Una aposta que, en qualsevol cas, que connecte amb els nostres valors fundacionals i ubique en termes similars als que ho fa el meu company Natxo Bellido, en el terreny del valencianisme progressista; l'espai d'un ambiciós nacionalisme valencià, conciliador i plural, que no renuncia a la construcció nacional però que es mostra pragmàtic i que ideológìcament nada "a l'esquerra del centre".

Però sobretot, siga quina siga l'aposta definitiva cal evitar tant els viratges bruscos com les indefinicions sostingudes i la "boca xicoteta" que generen rebuig i desconfiança entre l'espai propi i el de "la terra promesa". De res no ens servirà afirmarnos X si després ens acomplexem quan tenim l'oportunitat de ser percebuts com a tal. Afinem bé per tant què vol ser de majors per que la nostra aspiració no pot ser una altra que la parèixer allò que en realitat som.

I en este camí, no descarte les complicitats amb altres forces amb les quals puguem compartir projecte. Però en este sentit també cal fer una reflexió seguint l'esperit que va portar al valencianisme polític a configurar el BLOC. com a casa gran del valencianisme progressista. Es pot avançar convidant a nous agents a incorporar-se? Si la resposta és sí, hauriem d'estudiar-ho amb atenció per oferir-li a l'electorat alguna cosa més que les habituals coalicions amb data de caducitat que, tot siga dit, tampoc no hem gestionat del tot encertadament durant la nostra breu història. (Mai hem anat en solitari, és cert, però per a mi açò no suposa tant del vertader problema és que poques vegades hem repetit soci!!!)

Com dic, però, calen molts altres canvis, els del dia a dia del partit, de la seua cultura organitzativa, del seu funcionament intern, que han de ser revisats i que esdevenen en realitat l'autèntica revolució, la de els maneres de fer i de treballar. Alguns d'ells els hem comentat en alguns moments. A mode dé presentació esmentaré alguns.

Cal per exemple una molt més eficient aposta comunicativa i obrir-nos a la Política 2.0; cal consolidar el BLOC com a projecte nacional (amb totes les conseqüències que s'en deriven, que no són poques tot i que de vegades la frase puga parèixer una simple consigna); cal donar a la militància les ferramentes per al seu treball i invertir en formació; traduir al valencià allò dels "think tanks"; explorar noves fòrmules de finançament i reforçar les previstes; donar servici i coherència a la nostra xarxa de representació municipal, treballar per projectes amb objectius quantificables, mesurables i evaluables; cal que la nostra política quasi quasi artesanal estiga una mica més professionalitzada; actuar sempre que siga possible, com a moviment, amb la complicitat de la xarxa valencianista; combinar la nostra millor gestió amb fòrmules que estimueln la participació de l'electorat i la defensa de les nostres polítiques; afavorir la implantació i el creixement de la militància; cal tindre veu argumentada sobre totes els temes que marquen l'agenda política valenciana però molt especialment sobre aquells que més preocupen al nostre electorat tradicional i potencial; redactar i aplicar (però de veres, no com sempre!) projectes estratètics per a les grans ciutats...

Espere no haver-vos atabalat amb tanta consigna poc concretada. Temps tindrem per desvolupar les idees i debatre-les si s'escau. Per ara només he pretés fer una declaració d'intencions sobre el que pretenc ajudar a impulsar dins de les meues possibilitats i en coherència amb la meua idea de revolució profunda, tranquila i transparent per al BLOC.

Em consta que malgrat el caràcter personal d'esta reflexió hi ha molta altra gent que pot compartir bona part d'estes idees. Els darrers mesos he tingut oportunitat de comprovar-ho en moltes converses i tertúlies, virtuals o reals. I la intenció d'este escrit és per tant contribuïr a que este procés precongressual siga el primer que tinga presents els paràmetres de la política 2.0.

D'altra banda les TIC poden ser una bona aliada per a la revolució que reivindiquem, però no obstant mai podran substituir del tot al plaer d'una conversa entorn a una taula. Així doncs, siga d'una manera o d'altra, el que queda clar es que hem de parlar, i molt, de cara al proper Congrés. Amb les calors estivals el gel està més que trencat....

[LLEGIR +]

La tercera via ha mort...

Crec que era l'amic Taronget qui via messenger em comentava anit la ciber-revifada tercerviista de les darrers setmanes explicitada en blogs com el seu de No cap en cap cap i , sobretot, al del sempre divertit Rafa Company que celebra així els 20 anys de l'impescindible document 88 al que devem tant. Entre bromes li argumente que potser és coherent amb eixa sensació de retorn als 80 per part del valencianisme que alguna gent més crítica acusa dins i fora del BLOC. Tot i que no puc (o no vull) compartir la maldat del comentari resulta lògic pensar que alguna cosa haurà passat al valencianisme per a haver de desempolsar memòries entre suspirs.

He parlat en alguna ocasió de la Tercera Via valenciana, que tot siga dit no és precissament la de Giddens. Supose que és a esta a la que es referix el sempre amable Josep Nadal de a Gossa Sorda quan al seu tema més popular parla d'un "combat contra l'alegria"... tot i que mai he aconseguit que m'ho confirmara.

Aquella tercera via valenciana, plantejada com a valencianisme de conciliació tenia per objectiu superar els paradigmes "nosaltrista" i "ratpenatista" - en termes de De Impura Natione- o "fusteriana" i "tricolor" - en termes entenibles però igualment políticament correctes, o "catalanista" i "blavero"- en termes populars tot i que crudament reduccionistes. En realitat però la pràxis de la proposta passà per bastir una espècie de planta de reciclatge per un valencianisme sostenible. Tota una aposta pionera per l'ecologisme polític a un moviment constantment amenaçat per l'extinció com era i és el nacionalisme valencià.

Mai vaig poder participar activament de cap de les organitzacions tercerviistes. Estes van viure la seua "belle epoque" durant la meua preadolescència i per aquells anys, jo com a molta altra gent de la meua generació i coordenades, crescuts al caliu del valencianisme temperamental, vam acabar participant del discurs del regionalisme blavero, tot siga dit, poc seduits quan no esglaiats per una alternativa que en aquells moments ni tansols es declarava obertament valencianista.

Malgrat això un contacte directe amb el suposat valencianisme oficial i les timides referències de la Joventut Valencianista ja comentades al blog em van despertar la curiositat per aquella nova visió del fet valencià, que a priori em semblava un tutti-frutti del que fins al moment havia conegut i que més tard, vaig descobrir en realitat era, paradoxalment una moderna aposta per la tradició valencianista encara tan desconeguda per a la gent del nostre moviment. Una aposta per la nació valenciana, per la unitat lingüística sense renunciar a la seua diversitat, i per certa moderació ideològica post-transició.

Desbordat per tot un seguit de lectures valencianistes d'estiu i en plena primavera adolescent vaig poder tindre un mínim contacte amb la llista-Tirant i la seua gent, amb Natxo Bellido, amb el sorprenent i furiosament convers Jordi Davó, i fins i tot amb l'Espai de Convergència Nacionalista impulsat per Fermin Artagoitia (de la qual vaig ser webmaster!) fins que Artur Vélez i Alvar Thomas em fitxaren per al BLOC aquella nit electoral i prefallera de l'any 2000. Em pregunte si alguna vegada s'hauran penedit. ;)

Poc abans havia creat Valencianisme.com. Fou un part sense dolor i la criatura tenia els gens del discurs tercerviero, però amb ells també alguns dels seus germens. Així doncs el portal esdevingué prompte un lloc de trobada i de discussió entre valencianistes de diverses tendències, i altres que difícilment podriem encaixar en este generós ús del terme, que com a planta de reciclatge ha donat també els seus notables fruits. Vaja, un autèntic galliner de panques i blaveros que posaren algun que altre ou valencianista.

No va haver de passar massa i massa temps per adonar-me de la inconveniència estratègica d'emprar la denominació tercera via per referir-nos a la proposta que emanava del portal. I no només per motius estratègics, també per que sincerament em pensava que amb el canvi de segle s'havia tancat un cicle vaig proposar la denominació de valencianisme de construcció ( de construcció nacional s'hauria d'entendre) per a "la cosa" amb una mica d'eixa superbia adolescent que tot jove valencianista ha experimentat al pensar tindre la recepta màgica per a les nostres complicades malalties.

Ha passat el temps i cada dia veig més encertada aquella decisió amb els ets i uts que calguen (com potser siga una excessiva tebiesa a l'hora de reclamar un mínim consens identitari, puix per plural que siga la vocació del mateix, necessita d'un univers simbòlic entenible per al públic destinatari). I la principal raó per a felicitar-me d'aquell canvi de denominaciò és la convicció que destinar tants i tants esforços a la convegència valencianista, com a qualsevol altra pràctica meliquista ens condemna a ser percebuts com una proposta d'autoconsum. Al remat des d'un punt de vista intel·lectual poca cosa més es pot afegir al que ja s'ha dit gràcies o malgrat a tota aquella generació valencianista de tercera via.

Tanta tertúlia a l'Hotel Inglés, tant d'assaig a les prestatgeries, tanta ponència, i tantes reflexions beneides fins i tot per Joan Francesc Mira ens haurien de fer entende que el camí està ben traçadet i que només cal tindre ganes i valentia per recorrer-ho. I que, més encara després de l'aprovació de l'AVL i la seua aposta oficial per la llengua una i trina , hi ha poques excuses per allagar els preparatius. Al remat eternitzar determinats debats per la resistència d'algunes persones o sectors, només ens distància del vertader repte que és precissament la convergència del valencianisme amb la societat valenciana que ja avise, no és barata, però indefugible per a una vertader (i democràtic!) procés de construcció nacional.

Amb tot, estic amplament agrait als pares de la tercera via i comprenc la nostalgia de les persones que ara els lloen i clamen per la seua reaparició en escena en la qual, tot siga dit, ficaré el meu granet de sorra. Però no m'agradaria que confonguèrem els termes. Si és criticable que el valencianisme encara es puga orientar pels dogmes dels 60, i seria lamentable que cometera errades dels 80 tampoc no seria millor que s'aferrara a l'óptica dels 90. Què tal si ens adaptem als temps que corren?

Aixó no lleva que per posar un cas siga defensor a ultrança d'obrir més encara les portes del BLOC a l'ecosocialisme d'Iniciativa del Poble Valencià, com també hauriem de fer amb el centre progressista d'Opció Nacionalista Valenciana, i a les entranyables i legítimes malgrat que quasi quasi unipersonals apostes dels amics Velasco. Baeta i Sorribes (ENV, RV i EstVal). Però els vertaders i més importants revulsius que reclame, i que d'ací a la celebració del nostre congrés al febrer explicitaré, em pense que han de vindre des d'altres àmbits que no només l'estratègic.

Potser -i ja em perdonareu la manca de modestia en la comparació- quan bategí la digievolució del valencianisme de conciliació com a "valencianisme de construcció" pequí de la mateixa por/prudència que Fuster, que més tard evidencià el sempre clar Josep Guia. El de Sueca ens parlà de Països Catalans quan volia dir Catalunya que era més senzill però també més identificable com a utopia prescindible o no.

Nosaltres potser haguèrem tingut prou amb parlar de valencianisme. I punt! ( i .com?)

Així doncs...

La tercera via ha mort! Visca el valencianisme!

[LLEGIR +]

Picaresca Valenciana

Passejant pel centre comercial de la Ciutat de València a la cerca d'unes bermudes a quadres rebaixades (si sabeu on queden aviseu-me) m'he trobat un curiós cartell.

"Vendo 4 gorras de Alonso a 700 euros unidad".

Innocent de mi he pensat que potser fans de l'asturià podrien arribar a pagar això per una de les seus gorres usades . Però la innocència m'ha durat poc quan, després de comprovar com la talla 42 de bermudes està exhaurida a la major part de les tendes del centre , he llegit un altre cartell encara més explícit "Vendo tapones para los oidos... y regalo entradas para el Circuito de Fórmula 1. Precio negociable". Ara sí! Entesos, no?

El primer que m'ha passat pel cap en eixe moment és que potser siga cert com alguns investigadors sostenen que l'autor del "Lazarillo de Tormes" siga valencià. La picaresca del nostre poble és digna se ser totemitzada com a tópic al costat de clàssics com el meninfotisme. Ho vam vore amb la visita papal i ho tornarem a vore des d'este estiu amb el circuit urbà de Fòrmula 1. Balcons llogats per milers d'euros, pisos familiars convertits en hotels de luxe... almenys pel preu, i revenda d'unes entrades que a guixeta van ser exhaurides en poques hores. Al remat hi haurà qui este agost faça el seu particular idem aprofitant l'esdeveniment i`potser siga un element més a tindre en compte a l'hora d'entendre l'alta adhesió de la ciutadania al circuit.

Comptava amb això el PP quan es va traure de la màniga la promesa/xantatge electoral d'Ecclestone? Potser no ho sabrem mai però el que sembla garantit és que si que donaven per fet que la societat valenciana una vegada més no anava a tindre present aquell concepte que tant em va calar en les classes d'Economia política: el cost d'oportunitat.

No crec que siga cert que la ciutadania d'este país és tonta. Crec que és conscient de l'estat dels nostres servicis públics pels que tractant de gaudir-los els patix. Saben de les nostres mancances en infraestructures, del nostre deficient sistema de transport públic, dels problemes en salut, en educació, en prestacions socials.. i saben que això costa diners, i també que els recursos són limitats. Ara bé, per quin motiu permeten el balafiament de recursos? Fustigar l'electorat per les seues decisions no pot ser massa útil en l'afany per seduir-ho.

Potser l'opoisió hauríem d'optar per una major mimetització amb l'entorn i introduir-ne tocs de picaresca. Pense per exemple en cartells de "Es ven un bitllet de metro ... i es regala servici nocturn", o "Venc llibres de text escolar i es regalen 100.000 noves places d'ensenyament en valencià".

Potser hem de vendre un país d'alta qualitat alegre i festiva i amb això aconseguirem regalar quilos i quilos de benestar.

[LLEGIR +]