El triomf d'Espanya (II)

Doncs sí, ha guanyat espanya i com era previsible València, el nostre país, és una festa des de Vinarós a Oriola. I és curiós que açò passe precíssament el dia del 301 aniversari de l'abolició dels nostres Furs. Tres segles després açò és Espanya i ho és molt clarament.

La victòria de la selecció espanyola mantindrà encesa i revifada la flama d'un discurs nacionalista espanyol còmode fins i tot per als qui amb la seua retòrica diuen fugir de la caspa i les velles glòries de l'espanyolisme tradicional. Este però permet la convergència amb el de l'esquerra espanyola i els seus grups mediàtics. I ahi estan tots i totes, els del pollastre i els del bou, i els del "talante" i la cella de canon digital. Però que ningó és sorprenga, i molt menys que siga hipòcrita, és lògic i natural per part dels qui volen espentar a este estat a esdevindre definitivament nació.

I no és per voluntat de furgar en la ferida però és des d'esta vora, des del nacionalisme valencià, com alternativa nacional a l'espanyola hegemònica, hauríem d'assumir algunes coses. Com a mínim saber on estem per a treballar millor el camí que volem recórrer. Cal treballar a favor de la valencianitat, reforçar-li i evitar així la seua subordinació castrant.

Al remat hi ha una realitat molt sonorosa que no podem obviar, la realitat que ahir pintaven les dades d¡'un estudi del CIS i hui confirmen els claxons i els coets.

PD: Segons els meus pares vaig ser engendrat un 9 d'octubre. El meu sant el celebre hui, dia de l'abolició dels furs. I tot i que només siga per estes patriòtiques coincidències no pense plegar. Així que la resta.. ja sabeu.. paciència i pedagogia. ;)

[LLEGIR +]

Orgull de la diversitat

Ahir milers de persones eixiren al carrer a defensar la visibilitat lésbica i els drets del col·lectiu LGBT. Coneixeu alguna lesbiana? Amb sort sí, I sabeu dir el nom d'alguna lesbiana popular? Segur que gràcies a Aqui Hay Tomate podeu dir el nom d'alguna focklòrica,,, i potser també, gràcies o per culpa de l'"outing" el d'alguna política conservadora. Però... i el d'alguna lesbiana reconeguda? En eixe terreny ja resulta més difícil. La manca de referents públics de lesbianes dificulta la desarmarització. I ja sabeu que allò que no es veu difñicilment podrà ser respectat.

Clar que parlant de visibilitat este no és l'únic problema que té la comunitat LGBT. La celebració del dia de l'orgull genera certa pol·lèmica entre els qui crítiquen que siga quasi quasi una cavalcada i els qui veuen en la llibertat d'expressió i la diversitat la justificació de certes parafernàlies.

Al remat em pense que els mitjans de comunicació són responsables en certa mesura de la imatge que es projecta d'esta diada de reivindicació. Allà estàvem tots els col·lectius LGBT del País Valencià i nombroses associacions adherides com el BLOC JOVE, sindicats com CCOO o entitats com Amnistia Internacional . Cadascuna d'elles amb les seues banderes, pancartes i càntics a favor de la causa. Però n'hi ha prou amb fer una ullada a les galeries fotogràfiques de qualsevol diari per comprovar com d'invisibles són estes coses.

La premsa sembla més interessada en retractar l'extravagància de les carroses dels llocs d'ambient i dels qui , legítimament, aprofiten la manifestació per celebrar el seu particular carnestoltes de roba lleugera, que en trencar els tópics sobre l'homosexualitat i la pròpia celebració de l'orgull.,

Jo per la meua part ahir vaig vore una vegada més una jornada de reivindicació, de celebració i de diversitat en la que milers de persones , amb independència de la seua orientació sexual celebraren els avanços legals dels darrers anys i reclamaren els de la igualtat real. Crec que la gent del BLOC JOVE que participava per primera vegada en la seua vida van poder vore alguna cosa similar i trencar així els tópics que any rere any són projectats. Així cada dia més gent se n'adona que el que en el seu dia fou l'ogull LGBT acaba esdevenint un orgull ciutada, un orgull de la diversitat.

[LLEGIR +]

El triomf d'Espanya

Sent pel balcó els crits de la gent dels bars del barri. La gent aguaita també per les finestres. Minuts després les traques i els clàxons es sumen a la melodia urbana. La selecció espanyola ha passat de quarts i la majoria de la gent que conec ho celebra. L'endogàmia sobiranista té els seus límits i també les seues contradiccions.

Sospite -diguem perspicaç- que no tota esta gent ha comprat un televisor de plasma al Media Markt, tot i que açò puga explicar la parcial alegria d'alguna companya donada la promoció que va llançar l'empresa. Més paradoxal encara em pareix l'alegria manifesta d'algun conegut votant d'ERPV, o la de qui declarant-se valencianista, i pel fet de ser-ho també en termes futbolístics, s'alegra d'un èxit en què els jugadors xotos tenen alguna mínima vinculació . Curiosa per cert la confessió d'una persona ben pròxima que em diu que no volia una victòria del combinat italià per la política de Berlusconi...

Al remat la majoria de la gent del meu entorn, exceptuant la de l'òrbita valencianista amb les seues declarades excepcions, no entén la meua "no-alegria". Fins i tot per a qui no gaudix habitualment amb el futbol el fet que la selecció d'Aragonés avance a una competició internacional és motiu de brindis. Com els expliques la fredor que em causen els gols de la roja?

Crec que em limitaré a garantir una reacció similar a la seua quan siguen els colors de la selecció valenciana els que lluïsquen a una Eurocopa. O per adoptar un posicionament pragmàtic.. quan s'ens atorgue als valencians i valencianes el finançament que ens mereixem per part de l'Estat. això si serà una victòria de tots i totes. I llavors seré jo qui pegue els crits per la finestra i brinde amb mistela del país. Mentre resistirem a les dosi de nacionalisme banal futbolístic que ens esperen els propers dies a l'espanya que ens ha tocat viure.

[LLEGIR +]

En valencià?

Sóc dels que pensen que una bona oposició ha de reconèixer les bones iniciatives de qualsevol govern. Generalment és saludable. A la política valenciana i referit a la política de suport al valencià és a més a més imprescindible... i pràcticament impossible.

No és precisament una iniciativa de la Generalitat però el simple fet que haja - oh, my good!- tingut a bé patrocinar-la és per a meravellar-se. Us parle de la ja tercera edició de la campanya "Llegir en valencià" que durant les properes setmanes farà arribar milers de llibres a les mans de milers de lectores i lectors del país.

En esta ocasió la iniciativa no només servirà per acostar la nostra llengua a un públic potser poc habituat a llegir en esta sinó a més a més donarà una espenteta al manteniment de la consciència com a poble a l'oferir una col·lecció radiogràfica de la nostra realita. Des des de les festes fins a l'economia passant per l'urbanisme, en esta ocasió la campanya en parla de nosaltres. I per si fora poc també s'incidirà en la promoció de la realitat comarcal amb l'edició de fitxes d'estes realitats amagades del nostre país.

La iniciativa impulsada per la Fundació Bromera i recolzada pels diaris Levante-EMV i El Mundo, compta també amb el recolzament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Valencià de Cultura i de la Federació Escola Valenciana, que una vegada més, sense més interès que servir a la llengua, s'implica en la promoció del valencià. S'imagineu quin servici a la nostra llengua autòctona podrien fer esta gent si des de Conselleria no els ignoraren?

Mentre això passa, milers d'alumnes es queden sense poder fer els seus estudis en la seua opció lingüística, que curiosament és el valencià. Són milers de valencians i valencianes, que com l'alumnat de l'IES Molí del Sol de Mislata no poden continuar estudiant en la llengua pròpia al passar a Batxiller per que no es disposa de una mísera línia. Joves que, sense caure en el desànim lluiten per aconseguir-ho.

M'han demanat que els tire un cable i si us sóc sincer em sent una mica impotent. Impotent per ser conscient que als edificis de Conselleria d'Educació, i més concretament als cabets dels seus dirigents, no habita la voluntat necessària per satisfer les seues peticions. I no puc menys que desitjar-los sort, proposar-los un parell d'accions, donar compte als nostres diputats a les Corts Valencianes i animar-vos a vosaltres a que difongueu la seua lluita.

És un retall de l' habitual realitat de la política lingüística de la nostra Generalitat.

[LLEGIR +]

Conferència Nacional

Conferència Nacional

Esta és una de les fotos que vaig fer ahir a la Conferència Nacional. Bo, com és obvi esta precíssament no la vaig fer jo , tot i que el bo d'Iñaki Anasagastí potser tampoc no haguera tingut massa problema en accedir a fer-se una autofoto puix va estar molt accessible amb tota aquella gent vulgué acostar-se a parlar amb ell.

La resta de fotos les podeu vore al flickr que inaugurem per al BLOC JOVE.

Pel que fa als continguts, supose que alguna gent espera que faça alguna mínima valoració com ja l'han fet altres companys i companyes de la blogosfera valencianista. Em limitaré a dir per exemple que em va sorprendre gratament la bona assistència de militància, indici per a mi que la nostra gent és, com sempre hem dit, de pedra picada.

També va ser tot un encert compartir les experiències municipals amb les Bones pràctiques (tot i que jo era partidari d'un model més fluid i multimèdia) i tota una sort comptar amb la complicitat d'altres forces nacionalistes de l'estat com CDC, BNG, PSM, NABAI i PNV.

Personalment tinc alguns motius per a preferir deixar passar un temps prudencial abans de jutjar la Conferènciam doncs el que compta és l'ús que es faça de les conclusions tot i que lamente que algunes apuntades tant a les assemblees preparatòries com a la pròpia Executiva no hagen estat suficientment explicitades.

D'altra banda però em pense que el BLOC JOVE com a organització hem d'estar d'enhorabona en tant que la Conferència ha servit per a reconèixer-nos la nostra tasca i sobretot la necessitat de realitzar una aposta estratègica per reforçar-nos. En les properes setmanes presentarem alguna iniciativa que, en coherència, espere reba el suport necessari per part del partit.

[LLEGIR +]

País orfe

(versió integra de l'article publicat a Levante-EMV el 6/6/2008)

Vaig conèixer personalment a Josep Vicent Marqués en el meu primer any de carrera. Va ser dins d'un dels cursets de La Nau dels Estudiants, sota el títol "Repensem els Salvem" que inclogué una eixida a a l'Albufera i al Saler. Allà, dins d'una barqueta Marqués acompanyat pel seu fill , Jaume, ens comentava com s'havia salvat el Saler gràcies a la pressió ciutadana i amb el suport del diari Las Provincias on ell escrivia. Eren altres temps per al sociòleg però sobretot per a una Maria Consuelo Reyna que donava ampla cobertura a tot aquell grup de polítics i activistes nacionalistes que després combatria.

Recorde que vaig sentir certa sorpresa i emoció al trobar-lo allí. Com quan vaig conèixer al meu admirat i ara amic Natxo Bellido. Tots dos eren per a mi, tot i que amb nombroses diferències, referents del valencianisme de conciliació, i de la necessària concòrdia a la societat valenciana. De fet Marqués participà en més d'una ocasió en les sempre interessants i mediàtiques xarrades organitzades per la Joventut Valencianista, de la qual era membre destacat Natxo.

Havia llegit alguns dels seus articles a la premsa, també el recorde al programa de la Mari Pau Huguet parlant sobre el País valencià junt a la cantant Salomé i fins i tot com tertulià de Maria Teresa Campos. Tenia alguna referència de Germania Socialista gràcies a Document 88, sobretot pel que fa al seu complex posicionament nacional. Però no fou fins que vaig fer-me amb un exemplar de la reedició de "País Perplex" que no vaig fer-me una idea de la magnitud de la seua importància per al valencianisme. Aquell llibre, a banda de ser cruament divertit sobretot en la seua primera part, introduïa els conceptes de la fosca i mala consciència que com reconeix el també sociòleg Rafa Castelló a un epíleg imprescindible van ajudar a plantejar millor la qüestió nacional en termes racionals.

País Perplex és sense dubte un avís seriós i erudit per al valencianisme, especialment al d'arrel fusteriana del qual participava el propi Marqués. I una invitació des de la teoria al diàleg pràctic entre el valencianisme. Ho era i és a més a més, des d'una perspectiva inequívocament d'esquerres amb el valor afegit que té una aportació crítica des d'este espai sovint massa complaent amb la trajectòria del nacionalisme valencià.

Recorde que, l'octubre de 2001, i precisament a instàncies de Bellido, havia de presentar un acte al Club Diario Levante en el qual havia de participar Marqués, Finalment per problemes d'agenda no acudí al que havia de ser el meu primer acte públic en política i en el seu lloc participà l'historiador Manuel Martí. El sociòleg, això sí , disculpa l'absència a un article signat per al Levante-EMV en el qual em canvià el cognom pel de Fonsé, inaugurant així una serie de deformacions periodístiques del meu cognom.

Vaig tindre l'oportunitat de fer-li eixe retret mentre mullava fartons en orxata en un dels actes organitzats pel BLOC JOVE valentí en el que va participar. Poc després el vaig tindre com professor a la Universitat de València. La seua missió era despullar-nos l'estructura social de l'estat però jo, malgrat el bon resultat, l'aprofití més per conèixer la seua particular visió del valencianisme des d'aquell desordenat despatx que ocupava a Tarongers. No estava tampoc en la seua millor època i part de l'alumnat ho recordava contínuament en les converses de cafeteria. Finalment Marqués deixà de donar classe apartat per malaltía.

Fa poques setmanes em recordí d'ell quan li prestava País Perplex a la meua companya de pis. tot anunciant-li que tenia entre els mans un llibre imprescindible d'un sociòleg valencianista, d'esquerres, ecologista i feminista, entre molts altres "-ismes", exemplar.

Hui dissortadament ens ha deixat i alguna gent ens sentim una miqueta orfes. Dissortadament dic mentre em ve al cap la definició que d'este terme inclogué en el seu irònic diccionari valencià amb el que obri el seu País Perplex. Un país perplex i dissortadament orfe.

[LLEGIR +]

Entrevistat

Este cap de setmana m'han fet dues entrevistes. Una per a un xic que diu estar preparant un assaig sobre la política valenciana a partir de la perspectiva de diversos dirigents polítics. Pareix interessant però caldrà esperar fins a la tardor per vore-ho. Per motius d'agenda ens la va fer a Morera i a mi simultàneament per la qual cosa es llurà del rotllo que li podria haver amollat en les 29 preguntes que composaven el qüestionari.

D'altra banda el diari Pàgina 26 m'ha fet una molt més breu però interessant. La podeu llegir ací.

Feia algun temps que no contestava a cap i en un cap de setmana m'he trobat amb dues. Com que estic ja rodat podeu aprofitar per a sol·licitar-me qualsevol que necessiteu per a fulles parroquials, llibrets de falla i/o foguera, fanzines undergrounds i similars.

[LLEGIR +]