La cruïlla de Rajoy

Sobre eixa crisi que patix el PP i que per a Canal 9 no existix he sentit moltes anàlisi. però de tot el que he sentit el més encertat, per a mi, és el que el gabinet de ZP li va regalar al president espanyol. Deia així :"unos quieren cambiar de lider para hacer la misma política y otros quieren cambiar de política para mantener al mismo lider". Això, segons Zapatero era el jeroglífic del PP.

Divendres passat un grup de militància del PP es concentrava a les portes de Gènova per a traçar una trinxera ideològica i paradoxalment, o no tant , evitar qualsevol típus de renovació en el discurs del PP a costa d'exigir-la orgànicament. La concentració reclamava el cap de Mariano Rajoy. Plovia més dins que fora de la seu dels populars i la gent aplegada a les portes li tirava per cara al lider tot l'argumentari que ell mateix, durant 4 anys havia emprat com arma electoral d'oposició al govern socialista.

Al carrer el nacionalisme espanyol conservador més ranci barrejava càntics de suport a Maria San Gil amb altres de "dimissió, dimissió". Cridaven mentre enlairaven les mateixes banderes i pancartes, ara reciclades, que van fer servir a les manifestacions de l'AVT i els bisbes. "Lo que gane por la izquierda lo perderá por la derecha" declarava una militant emprenyada als periodistes d'Antena 3. Tots i totes acusaven al lider d'alta traïció a tot allò en que creuen i que durant la darrera legislatura Rajoy ha defensat. I tot i que no menys esperpèntic no deixa de parèixer-me un exercici de coherència per part de la militància del PP.

Durant els darrers anys el partit de Mariano and cia ha sembrat la burrera populista i, una vegada més els efectes perversos, fan acte d'aparició. Errada de càlcul? Amb el seu discurs han creat un monstre (o li han donat oxigen, que l'extremadreta a l'estat espanyol no és precisament nova) que ara vol cobrar-se la vida del progenitor, o si més no, tutor polític.

Però vertaderament hi ha un canvi tan marcat en l'estratègia de Rajoy?

Els darrers 4 anys hem assistit a una estratègia belicosa i agressiva , d'oposició molt hostil i visceral, pensada en mobilitzar al màxim al seu electorat i fidelitzar-ho mancant dos bàndols ben clars, els bons i els roïns, a la política estatal.

Rajoy, forçat pels resultats electorals del 9-M és ara conscient que això no serà mai suficient per a vore a la gavina sobrevolar novament Moncloa. Vol obrir-se a una imatge de capacitat de diàleg que els socialistes han sabut representar. I vol adreçar-se més enllà de l'espai consolidat per a optar una majoria suficient per governar a l'estat. Per assolir-la li caldrà guanyar la confiança d'una part de l'electorat potencial que ha pegat a fugir espantat pel dur discurs dels darrers 4 anys.

Què ha de fer un dirigent polític com Rajoy?

Pot fer cas de la fidel massa social que li reclama continuïtat amb un discurs com l'actual que l'ha garantit una gran mobilització del seu electorat però que l'ha deixat fora de la Moncloa.

O pot arriscar-se a cercar una via de moderació, que li permeta penetrar o recuperar altres espais i contrariar així al monstre d'essències i passions enceses que ell mateix ha contribuït a enfortir.

El públic més fidel a este blog sap que en realitat, en este cas, la resposta me la bufa. El públic més fidel però també més enrevessat creurà, a més a més, que la pregunta té trampa.

PD. Per si us interessa jo crec que Rajoy ho té magre i que hauria de plegar, puix no té credibilitat per a fer el pense que hauria de fer, que és l'opció B, després d'haver estat abonant durant 4 anys l'estratègia antagònica. La paraula però la té la militància del PP. Ja s'ho faran...

[LLEGIR +]

A què juguem?

Fa algunes setmanes vaig anar, entre altra gent, amb una amiga i companya a fer-nos unes misteles per Benimaclet. Vam anar al Swan ja que la pressió municipal ha tancat el mític Glop de Benimaclet, punt d'encontre per a molta gent durant molt de temps. No han parat fins que ho han aconseguit i ara està tancat. Entre altres converses , per fortuna no totes polítiques, vam tindre la que motiva el post de hui, al respecte de quina ha d'estar l'estratègia electoral del BLOC.

He de dir que ella i jo divergim menys del que molta gent a priori pot pensar en qüestions relatives al valencianisme, debats identitaris nacionals i fins i tot posicionaments ideològics. A més a més ens respectem per que acostumem a argumentar les divergències, que com he dit radiquen sobretot en la visió estratègica electoral i quan no ho fem sabem que tampoc no és gratuït.

A risc d'esquematitzar les visions de cadascú fins a caure en la caricatura us tractaré d'explicar en què consistix la diferència de visions.

Ella considera, per dir-ho d'alguna manera que la raó sempre la té l'electorat, el consolidat en este cas i que per tant car donar-se-la. Tots els esforços estratègics s'han de centrar en aconseguir que el nostre producte polític siga percebut com el reflexe més nítid del que és esta gent amb els seus vicis i virtuds. Cal evitar qualsevol gest que els puga fer generar incomoditat i per tant hem de participar de la seua visió d'entendre la política. Nosaltres estem ací per aconseguir els vots de la nostra gent i no per alliçonar a ningú. Eixa, tot i que com dic , caricaturitzada, podria ser l'oració que resum el paper, que segons ella, ha de desenvolupar el nostre partit.

Jo per contra, i ja posats a caricaturitzar, potser participe d'una visió una mica més despótica i, vull pensar també mínimament il·lustrada. Li argumente que en ocasions caldrà assumir alguns riscos i que la realitat de la política ens força a fer pedagogia entre l'electorat tradicional a qui considere en ocasions excessivament reaci al complex joc polític valencià. Entenc que l'important és assolir objectius i tindre incidència real per a poder desenvolupar les polítiques que el nostre electorat ens reclama i per les quals nosaltres treballem més enllà de les etiquetes. Li assenyale també que el nostre paper és fonamental dins del valencianisme, entès com a moviment i per tant no podem renunciar al lideratge del mateix i a impregnar el conjunt del valencianisme de les nostres reflexions i el nostre discurs. Hem de fer pedagogia interna per a que ens acompanyen en la nostra aventura a la conquesta de nous electorats.

Si férem servir una metàfora purament comercial ella podria dir que per a optimitzar les vendes del producte hem de tractar d'aconseguir que la clientela tradicional siga absolutament fidel puix al remat són la gent que ens compra. Per tant tot el marketing anirà destinat a reafermar-se com alló que el nostre producte és: el que reclama la nostra selecta clientela. No tothom pot comprar el que nosaltres oferim i per tant cal concentrar-se en qui sabem que ens compra.

Per la meua part, en eixe mateix context comercial li podria replicar que els actuals nivells de vendes són insuficients per mantindre els grans objectius de l'empresa. Que la clientela és minsa i en massa ocasions està temptada per la gran competència, de menor qualitat però major poder de seducció i que ni en els millors dels casos tenim prou amb consolidar-la per a les nostres grans ambicions. I per tant hem d'observar més enllà, arriscar, diversificar i oferir un producte amb una demanda major, per ampliar el mercat potencial. Hi ha una clientela major per explotar i lel nostre futur com a empresa depèn d'ell.

Totes dues opcions són legítimes, i mentiria si no diguera que òbviament em quede amb la meua aposta, que per alguna cosa la presente com la meua. Allò políticament correcte seria dir que al mig està la virtut però en este cas alguna d'estes posicions "ben-quedaora" presenta efectes perversos (seguint el concepte de Goethe que tant m'agrada, de conseqüències no desitjades).

Així seria inútil que tractàrem d'impulsar una doble estratègia en l'intent d' acontentar a tiris i troians. Destacant d'una banda que som una mena de guardians de les essències més senyeres per al nostre electorat tradicional i a la mínima abraçant el pragmatisme més polític podríem frustrar expectatives i donar la sensació d'engany. I si hi ha res pitjor en la política que l'ambigüitat és l'engany. Per que a més a més com resa la dita no es pot enganyar a tothom durant tot el temps. No faríem més que perdre i deixar de guanyar.

Per contra si que sembla aconsellable que l'aventura estratègica, si s'ha de produir, en l'intent d'eixamplar l'electorat, no siga traumàtica i seduïsca al màxim possible de l'electorat tradicional amb l'objectiu de fer-ho convergir amb el potencial que es cerca captivar. No crec que siga ambigu un missatge de l'estil "Volem ser més per a tindre una major incidència. I per fer-ho hem de ser més permeables a les aspiracions d'una major part de la societat valenciana". Al meu parer és molt nítid i recomanable quan de fons està en joc la construcció nacional d'un pais per part del valencianisme.

La política valenciana és un joc d'estratègia. Ens hem apostat el país i volem guanyar-ho. Però a què juguem? I encara més, a què hem de jugar des del BLOC?

[LLEGIR +]

El mos valencianista

Este plujós més de maig, (el més plujos, diuen, des de que algú ho registra) paradoxalment estic de sequera al blog. Sempre he dit que quan no tingues res interessant a dir és millor callar i així ha estat durant estos dies. No obstant l'article de Ferran Belda ha esdevingut un motivador transvassament de motivació, o si ho preferiu una "conducció temporal" d'esta, per a escriure al Veges Tu!.

Tindria jo 20 anys quan vaig escriure al Levante-EMV un article referit al PP amb el títol de "Neomaulets de centredreta". Era el 2003, i pareixia que Camps volia aprofundir en l'estratègia encetada anys arrere per Zaplana qui havia arribat a dir, en declaracions a la premsa que "Hay sitio para el nacionalismo moderado en el PP" i organitzava conferencies amb el lema "¿Es necesario un partido nacionalista valenciano?". Pel camí el PP regional s'havia engolit a UV just quan esta tractava d'abraçar el camí del trellat comandat per Villalba. Fins i tot algunes de les esperances blanques del nacionalisme valencià tricolor , com Bertomeu o Ramón Llin es muntaren en la gavina com també ho havia fet Blasco, anteriorment dedicat a intentar eixa utópica Convergència Democràtica Valenciana.

Vaja, que Camps tenia el camí (z)aplanat per a fer del PPCV el referent del valencianisme de centre dreta i no dubtà en xafar l'accelerador. Sense dolços de nata ni coques de bull, però si per a sorpresa de la classe política valenciana, el Molt Honorable s'estrenà en el càrrec jurant els Furs. Poc després la Declaració pel valencià d'Ares del Mestre, tot i que lletra morta de facto, li va valdre, com temps després s'ha sabut, una reprimenda del partit prévia acusatio de Zaplana. I què?

Durant tot este temps el PP valencià ha desenvolupat una intel·ligent estratègia electoral que l'ha dut a presentar-se davant la societat valenciana com l'únic partit que defensa els interessos valencians. I poc importa si és o no ho és puix allò cert és que ho pareix i en política és el que compta.

Ara, aprofitant la desconnexió Ferraz-Blanqueries, el PP continua tensant la corda del victimisme reivindicatiu davant Madrid/PSOE i ho fa per on més mal els fa a Madrid/PSOE: pel finançament. Per a més inri, ho fa cercant la complicitat de Montilla. Quan està més clar que mai que, com recorda Josep Vicent Boira l'anticatalanisme ens costa diners, Camps no té problemes en parlar amb el veï de dalt tot i que siga en castellà.

Belda, podia haver fet més sang al seu irònic article recordant al públic, per exemple, que Gonzalez Pons en la passada campanya va demanar expressament el vot a l'electorat del BLOC. O que a la campanya del 2007, el PP ja va organitzar un acte d'exaltació valencianista a l'Ermita de Sant Jordi del Puig, que com si d'un Aplec del darrer diumenge d'octubre es tractara, arrancà amb els versos de Vicent Andrés Estellés.

Em pense però que Belda l'erra al considerar tot açò com una amenaça per al projecte del BLOC. Tot i que és una lectura legítima trobe que també ho és la de pensar que al remat, l'estratègia del PP pot ser una baló d'oxigen per al nacionalisme valencià més estricte i genuí.

Ho pot ser en tant que normalitza un cert discurs de reivindicació a una escena política valenciana més acostumada a ofrenar noves glòries a Espanya que a parlar de balances fiscals i déficit. I que el discurs hegemònic incloga en l'agenda oficial determinades qüestions fa menys marcià cert discurs.

I ho és, o ho pot ser, sobretot en tant que palesa la manca d'alternativa per l'altre costat d'un l centre que té copat el PP. Ja vam parlar d'esta oportunitat a propòsit d'aquell informe socialista que deixava entreveure l'existència d'una important bossa de vots disposada a canviar de cistella.

La qüestió és que una vegada més el fet que la balança es decante pels mals auguris de Belda o per la visió més optimista que propose està en les mans del BLOC i en l'èxit de visualitzar-nos com el valencianisme progressista.

Jo per la meua part no tinc pensat fer-me amb el carné del PP, malgrat la insistència de ma iaia materna, que amb molt de carinyo, ho intenta setmana rere setmana. Sap que no ho té fàcil per que com li recorde habitualment no només ho parec, també ho sóc de valencianista.

[LLEGIR +]

Excel·lent

Hui toca una d'eixes entrades que, amb llenguatge blocjover definiriem com d'autobombo. Darrerament la tonadeta "la millor en la història del BLOC JOVE" la fem servir habitualment i aplicat a la Trobada Nacionalista de Primavera (TNP 2008) és més justificada que mai. Així es pot entendre després de la valoració col·lectiva que hem realitzat a la cloenda d'este encontre dut a terme a Alboraig, comarca de la Foia de Bunyol i, recordem-ho, part del País Valencià.

Este cap de setmana ha servit per tal de realitzar una anàlisi amb perspectiva jove de la situació del partit. Una sesió emmarcada en la Conferència Nacional que amb el lema Arrelar i Créixer tindrà lloc en poc més d'un mes. Les conclusions seran presentades en breu davant la comissió però d'elles es despren d'una banda l'esperit críticament constructiu i d'altra l'afany d'implicar-se per part de l'organització juvenil en l'enfortiment de l'organització. També a l'Assemblea Nacional hem pres alguna determinació en esta direcció que haurà de ser tractada en una convocatòria extraordinària.

Dissabte, després d'haver trencat el gel, el periodista Rafa Garrido ens donà alguns consells, sempre benvinguts al respecte de com encarar la relació amb els mitjans de comunicació. Més tard puguèrem conèixer el context en el qual es gestà la Declaració Valencianista de 1918.

És important que des del valencianisme mantinguem viva la nostra memòria històrica. Ho vam fer de la mà d'Agustí Colomer, històric militant del nacionalisme valencià i referent per al valencianisme d'arrel democratacristiana.

Per la vesprada Ofelia Vila, de la xarxa feminista del País Valencià ens recordà la importància d'evitar la discriminació sexista existent al llenguatge en una xarrada amb la qual vam reafirmar el nostre compromís com a organització d'esquerres amb la igualtat entre dones i hòmens. En esta ocasió des d'eixa potent ferramenta de construcció de realitats com és la del llenguatge.

Ximo López i la regidora carletina Maria Josep Ortega van apropar-nos tant des d'una vessant teòrica com des d'una experiència pràctica la política de baix cap a dalt. La militància del BLOC JOVE va coincidir en la importància de dotar-nos d'una metodologia i instruir-nos en ella per tal de fer més efectiu el nostre treball polític i de gestió. I en els propers mesos concretarem alguna acció en este sentit per a desenvolupar el nostre paper en les polítiques de joventut..

A la nit , i abans de la tradicional festa, vam desdramatitzar alguns dels debats més recurrents al partit mitjançant un joc de paròdia del programa "59 seg" .

Diumenge amb ressaca aprovàrem l'ampliació de la Coordinadora Nacional amb la qual volem tancar de manera definitiva el nostre VI Congrés Nacional. Confie que la responsabilitat i la generositat siguen permanents i aprofiten per consolidar un bon moment per al BLOC JOVE.

Han estat, així doncs, tres dies intensos que a més a més hem pogut compartir amb l'Edu i el Mario de Joves d'Esquerra Verda-Iniciativa i amb l'Oscar de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Gràcies personal i políticament per la vostra presència, i recordeu que heu comés l'errada de convidar-nos a nombroses ocasions que no pensem desaprofitar. Trobàrem a faltar a la gent de les JEN-Mallorca que per motius d'agenda no ens van poder acompanyar. Ens veurem, però, molt prompte.

Com que res no s'improvisa volia destacar que una Trobada com esta no haguera estat possible sense la implicació, esforç i dedicació d'un ampli equip de gent. Personetes que telefonant, enviant correus, dissenyant, comprant material, fent reserves i programant activitats han estat responsables de l'èxit de la trobada. Tant de bo l'èixt intern tinga algun dia una recompensa en forma d'èxit extern que és el que al remat ens ocupa. Este però pot estar més a prop si continuem amb l'aposta formativa que realitzem des de la ponència estratègica i organitzativa. Tindrem ben presents les demandes que , mitjançant el qüestionari final, ha manifestat la militància.

Possiblement una de les úniques notes negatives d'esta TNP 2008, la vam viure de camí cap a Macastre quan un grup d'imbècils motoritzats van baixar del cotxe per intimidar al grup, bat de beisbol en mà i cridant "maricones" , despres d'haver vist a dos companys fer-se un bes. Un trist episodi que en qualsevol cas esdevingué un taller pràctic a propòsit de l'amenaça homòfoba al nostre país. De tot es pot aprendre i en estos dies ho hem fet non-stop.

[LLEGIR +]

Política 2.0: per a obrir boca.

Com haureu vist he canviat l'aspecte del blog i he incorporat uns quants widgets (en valencià artilugis). No seran els únics puix tinc ja seleccionats uns quants amb els que vull augmentar la interactivitat. Vull adaptar-ho a la política 2.0. Que què és això? Doncs per dir-ho d'alguna manera és la política no només de dalt cap a baix sinó també de banda a banda. Ës un concepte que m'encanta, en el que em sentisc molt cómode i en el que vaig a centrar la meua lluita al BLOC que com ja vaig dir on correspon, i presentant propostes per escrit, hem de millorar i molt la nostra estratègia de comunicació.

Com que tinc previst donar-vos molt la tabarra al respecte paga la pena que si teniu interés per donar-me corda us llegiu alguns d'estos articles a mode d'aperitiu.

La campanya electoral esdevé 2.0

Los principios de la política 2.0 - Redes Sociales

Artur Mas, més 2.0

Si d'ací un temps, algú no em mira amb cara de marcià quan dic que vull un BLOC 2.0 estaré satisfet.

[LLEGIR +]

Adéu Tagarinet!

Veig que malgrat que ens has deixat encara estàs connectat a la xarxa via Messenger. Supose que la teua familia així ho vol. Serà un llibre de pésame virtual, emprant eixes noves tecnologies que malgrat la teua edat tan bé et coneixies.Mira que has sigut un tio peqüliar, Vicent!

Fa algun temps que no parlem llargament com quan fèiem fa ja alguns anys, en aquelles nits a l'hotel on treballaves mentres comptaves els dies que et separaven de la teua jubilació. Tenies ganes de gaudir de la teua familia, del teu país i de la pilota, que com diu algú pels fòrums, eren les teues obsessions. Crec, pel que hem parlat, que finalment ho pugueres fer.

Fa alguna setmana en assabentar-me de la teua malaltia tractí de parlar amb tu pel messenger. Com de costum no estaves però la teua resposta arribà hores més tard al meu correu. Em quedí fred i no vaig saber com animar-te tot i que vaig comprovar que d'ànim no anaves mancat. Més fred em quedí encara quan el passat 26 d'abril, a Alacant, la nostra benvolguda Sónia em confirmava la gravetat de la teua situació.

El primer que m'ha vingut al cap a l'assabentar-me de la teua mort pel missatge de Víctor ha estat el de la carpeta. Aquella que durant anys portares a centenars de reunions de l'UPV i que un dia em regalares, sinó m'enganye la primera vegada que ens saludarem en persona. Estic convençut que ho recordes. Vingueres al darrer Diumenge d'Octubre des de la Marina aprofitant, crec recordar, que hi havia una partida de pilota no se si del Circuit Bancaixa. No fou difícil reconéixer-te puix portaves la gorreta amb el Tagarinet brodat, el teu nom de guerra al fòrum de Valencianisme.com pel que tant et prodigaves no exempt de pol·lèmiques que ara tothom recorda dolçament. Tenies un sobre amb una emotiva dedicatòria i dins d'ell la carpeta. Me la donares i marxares de nou, sense dinar, cap a la teua comarca d'adopció.

No ens enganyem, la carpeta era estèticament lletja, però el simbolisme amb què em feres el regal em va deixar emocionat i la veritat, mai no se com reaccionar en estes situacions. Era, explicaves, un relleu generacional d'un iaio a un xaval encara quasi adolescent, que compartien l'esperit de lluita per un país tan comple com el nostre. Malgrat la declaració d'intencions mai no et jubilaries del valencianisme fins al final dels teus dies en el que demostrares que al remat el teu sobiranisme valencià era el pilar més sólid sobre el que bastir altres components més flexibles, incloses les banderetes sobre les que altra gent tant temps malgasta.

Saps? Encara no he anat a vore una partida de pilota al trinquet. Quedàrem que aniriem però mai no concretàrem. Veges tu! Que poc ens haguera costat. Però el dia que ho faça inevitablement em vindrà al cap el teu nom.

Ara marxes i deixes silenci. Un silenci que no ho és tant pel soroll del teu record. Probablement el teu nom mai apareixerà als llibres del nacionalisme valencià, com els de tantes altres persones nònimes que li dediquen la seua vida. A Valencianisme.com però et trobarem molt a faltar, molt especialment quan arribe l'hora de la subhasta de llibres amb la qual finançàvem el portal. Ara, amb el valor afegit que els dóna la teua història, segur que s'han revaloritzat més Vicent. ;)

Per la meua part només em queda donar-te les gràcies i tot i que potser és tard , demanar-te disculpes per no haver fet més per evitar la desconnexió dels darrers temps. Amb la teua comprensió i bon humor segur que m'ho disculpes.

Estic trist, però content, molt content, d'haver-te conegut.

Descansa!

[LLEGIR +]