Com és habitual, la setmana després de la manifestació del 25 d'abril, bona part dels comentaris de fòrums i blogs de temàtica valencianista disserten sobre l'ambient, la utilitat, la festa i el ressó d'esta important manifestació promoguda per Eliseu Climent. (de qu per cert parla l'expatriat Rafa Garrido des de Girona a Eliseu , tu si que saps) .

Em sopren què un dels comentaris més recurrents als fòrums, fins i tot des de la banda més jove i menys polititzada en termes partidistes, siga l'abús de l'ingesta d'alcohol i altres substàncies durant el reocrregut.L'ambient reivindicatiu, de no ser que siga en pro de la indústria vinícola de Turís o Xaló està eclipsat pel botellot mòbil. Però a la blogosfera es parla també d'altres coses...

A l'imprescindible No cap en cap cap, el meu company Taronget ens sorpren, o potser no tant, amb una reflexió condensada amb un títol tan provocador com irònic: L’any que ve no torne - Versió 2008.... Al remat tornarà... i ho sap, i no serà l'únic.

També des d'una perspectiva crítica el jove alcoià Xavi Galbis assenyala amb un Alacant, No. els consolidats pecats capitals del "nacionalisme cultural" i del, a priori, polític que tampoc no som immunes donada la folklorització del valencianisme.

Marc Xelvi per la seua banda es planteja preguntes amargues nascudes des d'una concepció eminentment lingüística del nacionalisme. Interrogants que es planteja malgrat fer ús de la consigna Sense Alacant no anem endavant per titolar al seu blog.

La meua amiga Rosella, una de les poques veues femenines d'esta blogosfera valencianista, simplement es felicita d'haver anat per trobar-se, un any més amb les seues amistats a 26 d'abril de 2008 ALACANT.

Jo per la meua banda preferisc estalviar-me el comentari anual. Ni tansols veig oportú reciclar els escrits d'altres anys. Més encara quan el que podia dir ho diu a la perfecció el meu amicatxo Natxo Bellido.

Valentí de naixement, i alacantí d'adopció/segrest, Natxo és un dels culpables de que em despertara el cuquet del que, com deia a la portada d'un dels seus llibres és, al seu entendre, que és també el meu , "l'únic valencianisme racional". Potser per això en els moments més convulsos ens peguem un toc per comprovar com , una vegada més, coincidim en l'anàlisi i pràcticament sempre, en el prpòsit d'esmena.

Natxo parla, a Valencianisme amable o emprenyador? de dos models amb clars matissos de fer valencianisme, i fins i tot més concretament valencianisme cultural. Supose que allò políticament correcte és dir que són compatibles, i és cert que ho són a jutjar per la nómina de participants, però si em permeteu, m'agrada mesurar les coses per la incidència social i des d'esta perspectiva, comencen els dubtes.

En definitiva, llegiu a Natxo. No se si té raó, però almenys jo li la done.

Fa aproximadament un any, quan tot i ser el mes de maig la ciutat de València acollia la manifestació pel 25 d'abril , dos amics passejaven per les rodalies del Campus dels Taongers on tenia lloc un gran concert en record als 300 anys de lluita i cançons. Un d'ells passejava amb una estrelada valenciana, la històrica bandera de principis de segle passat per als qui reivindiquem una nació valenciana lliur i sobirana. L'altre, una senyera preautonòmica, la històrica senyera de les quatre barres que ens agermanen amb la Corona d'Aragó i que amb l'escut de Pere el Cerimoniós fou hissada pel Consell Preautonòmic del País Valencià.

La passejada no va acabar al concert. Una agressió covard, feixista i violenta els obligà a passar per l'hospital. Allà es van trobar altra gent que com ells havien estat víctimes dels qui pretenen usuarpar-nos als valencianistes l'apel·latiu per la violència del seu antivalencianisme.

A un d'ells encara li dec una senyera. Amb sort la recuperarà a Alacant. M'ho recorda mentre em passa un escrit. Diu que l'ha penjat a una d'eixes webs ultres que difonen l'odi gratuit. Li l'han censurat però m'autoritza, a compartir-ho amb vosaltres.

"Hola, companys,

com a bon valencià i agraït que sóc, d’eixos que tant vos agraden, vull convidar-vos a la celebració de l’aniversari d’una coneixença molt especial. Dissabte es commemora a Alacant el 25 d’abril. Recorde com just fa un any anava per l’avinguda de Tarongers, davant de la Facultat de Dret, cap al concert que es va celebrar al parking del campus. Caminava amb un amic, quan ens vam creuar amb quatre de vosaltres, que passareu de llarg sense dir res. Posteriorment vinguéreu corrent per l’esquena a saludar-nos, sense avisar. Com a conseqüència de la vostra gentilesa, vam acabar a l’hospital. Vosaltres se’n duguéreu una senyera que jo duia, supose que de record.

A l’hospital vam passar quatre llargues hores de revisions. A últim moment van arribar quatre xiques i un xic, catalans. Sembla que també van rebre la vostra benvinguda. Sobretot el xicot. Clar, s’entén, és la cavallerositat típica valenciana. Tots eren de Tarragona, llevat d’una, que era de Vilafranca del Penedès. Amb la penedesenca vaig encetar un contacte, primer per mail, després per xat, posteriorment per telèfon i, des de l’agost, al llit.

En total són ja nou mesos de sexe indescriptible, i en valencià. I tot gràcies a vosaltres. Mai no podrem agrair-vos suficientment la tasca que feu per unir més encara la gent dels països que parlem el nostre estimat valencià.

Per tant, vos convide amb molta emoció a la celebració del primer aniversari. Sou uns tios collonuts. Ah, per cert, els nostres amics del nord tornen. Sembla que els va agradar l’estada entre nosaltres. Clar amb gent com vosaltres és inevitable.

Va, continuem en contacte, que farem bona amistat.
Besets per a tots!!!

Fem un poc de retrospecció històrica valencianista, tampoc no massa exhaustiva, que no ens vindrà malament. Perdoneu l'extensió....

A finals dels anys 80 les expectatives del valencianisme d'arrel fusteriana, gestades durant la transició i, sobretot, durant la lluita antifranquista. es van vore frustrades. No només es va perdre la batalla identitària de la convulsa transició front a un discurs regionalista, conservador i de formes populistes i en no poques ocasions violentes; aquell valencianisme a dures penes aconseguí assolir una mínima expressió política. Fuster , conscient, com afirmà, que el nacionalisme valencià no alçava "un gat pel rabo" va fer una crida a salvar els mobles, és a dir, la llengua- mitjançant una eixida , o refugi, cultural. Allò en certa mesura acabà per traduir-se en la folklorització d'un nacionalisme que amb no massa problemes podia fer costat al PSOE front a l'anticatalanisme de l'UCD i l'emergent blaverisme polític.

En aquell context algunes veus dins del valencianisme van proposar la revisió dels plantejaments polítics i socials per a cercar una major incidència social. Foren en la seua majoria veus d'un progressisme més moderat (o si ho preferiu, menys radical) que potser per això no participaven de l'alegre sacrifici nacionalista en honor dels socialistes. Aquelles visions i revisions, tot i ser poc heterogènies foren englobades amb el malnom de "tercera via" i el seu éxit passa per plantejar el debat identitari en termes més racionals del que era usual a l'època. Tot i que potser el sociòleg Josep Vicent Marqués, des d'una esquerra ben nítida, amb el seu "País Perplex" (o el socialista Ernest Lluch amb "La Via Valenciana") són pioners en això de revisar al mestre no fou fins a la publicació de "De impura natione", premi d'Assaig Joan Fuster per part de 3i4, quan era clar que estàvem davant una nova manera d'entendre el valencianisme. Nova... o potser no tant, per que els treballs d'Alfons Cucó havien posat de manifest l'absolut desconeixement de la trajectòria valencianista A.F (abans de Fuster) amb la que entroncava. Un valencianisme de marc nacional valencià, amb les conseqüències simbòliques i identitàries que aixó comporta, i de defensa de la unitat lingüística.

Algun pes havia tingut la proposta a jutjar per la transcendència epistolar i periodística adquirida. Dos anys després fins i tot l'entorn d'Eliseu Climent reaccionava amb dubtes sobre la conveniència d'abraçar el nou discurs. Així es deixava desert el Joan Fuster del 87 mentre el jurat recomanava la publicació de dos llibres que representen visions pràcticament antagòniques, "La Pesta blava" d'una banda i "Document 88" d'altra. Ja en el primer, obra de Vicent Bello, s'etiquetava als revisionistes de "neoblavers". La fractura quallava...

Socialment , en este microcosmos del valencianisme dels 90 , el debat tingué conseqüències clares. Les tertúlies de l'Hotel Inglés, i el treball d'aquell grup de joves universitaris aplegats al Tirant lo Blanc, des del valencianisme d'arrel fusteriana tenien fins i tot correspondència del costat del valencianisme tricolor. Així, la Joventut Valencianista, fundada pels expulsats d'aquella UV de Lizondo que els acusava de ser "L'Herri Batasuna valenciana", esdevenia l'altra cara de la moneda que feia pensar que alguna convergència entre tradicions valencianistes era possible.

A l'àmbit polític però les coses no eren tant fàcils. Interessos personalistes, cultures polítiques antagòniques, i sobretot el cerrilisme lingüístic d'UV, feien inviables els intents d'una Convergència Democràtica Valenciana de la que participaven també PVN, ENV i sectors afins a l'exsocialista Blasco. Encara més, l'UPV, s'havia fracturat amb la creació del PVN per part d'aquells que no veieren amb bons ulls el pacte amb EUPV i que reclamaven un discurs polític d'un més ampli espectre.

En realitat, però, el moviment més destacat, i vertaderament determinant en esta història no es produï fins al 1996 al 7é Congrés d'UPV, el conegut com "Congrés de l'Eliana". El debat més important de la Ponència Política d'aquell Congrés era el de fixar quina era la nació dels nacionalistes valencians. L'aposta d'UPV era clara: "La nostra adscripció nacional és valenciana per que el País Valencià és la nostra nació".

Fins al moment, potser de manera més retòrica que pràctica, la nació reivindicada havia estat la dels Països Catalans. Ara però, estos deixaven dè ser una indefugible "unidad de destino en lo universal" per a esdevindre una possibilitat que en qualsevol cas havia d'estar fruit de la lliure determinació dels valencians i valencianes com a poble. Si els PPCC, o un projecte polític compartit per al domini lingüístic, havia d'estar possible havia d'èsser per tant confederal i respectuós amb la sobirania de les seues parts, inclosa per tant, la de la nació valenciana.

A ningú no se li escapa que no és per casualitat que poc temps després Joan Francesc Mira publicara "Sobre la nació dels valencians". Una obra que en realitat podem interpretar com una certa continuació, més agosarada i concreta pel que fa al cas valencià de "Crítica de la nació pura". Em conten amb emoció alguns amics del Tirant com a l'Escola d'Estiu d'aquell any, l'intel·lectual estrenà alguns capítols d'un llibre que havia de servir de vist-i-plau ideològic per a l'arriscat camí que havia mamprés el valencianisme polític.

Mira insistix amb declaracions com"El País Valencià és la meua nació" o allò de la "utopia prescindible" que van suposar, un terratrèmol al catalanisme valencià o al valencianisme catalanista. inclosa ACPV de la que Mira havia estat president fins al 1999, quan l'escletxa era ja insostenible.

UPV per la seua part accelerà la seua convergència amb altres grups nacionalistes, El més important d'ells el PVN que encara havia abraçat amb major entusiasme les tesi del nou, (...o no tan nou) valencianisme. Naixia el Bloc Nacionalista Valencià com a federació de partits primer i com a partit després (2000). La nova orientació ideològica, una reforçada estructura organitzativa i la convicció, expressada quasi quasi com a eslògan en allò de "fer valencianisme és arreglar voreres" van aconseguir pràcticament multiplicar els resultats i superar els 100.000 vots.

Amb el pacte lingüístic cap a l'AVL en marxa i l'estratègia creixent d'absorció d'UV per part del PP, el BLOC assolí la posició de primera força política d' allò que diguem estricta obediència valenciana.

La resistència al nou (...o no tan nou) discurs tingué també materialització política. El propi Congrés de l'Eliana no va estar exempt de tensions per part d'alguns sectors reacis a abraçar allò que consideraven una renúncia. Alguns marxaren, no tots, i això donà certa espenta tant al Front Nacionalista del País Valencià com a la secció regional valenciana d'Esquerra Republicana de Catalunya, que contràriament del que molta gent pensa venen de lluny. Totes dues formacions acaben l'any 2000 per convergir en Esquerra Repúblicana del País Valencià, que malgrat recuperar el nom històric d'un partit valencià de la II República esdevé encara una secció regional d'ERC al mancar, segons reflexen els estatuts d'ERC, de cap típus d'autonomia jurídica efectiva.

En un context d'obert enfrontament entre Pere Mayor i Eliseu Climent, i d'escletxa ideològica entre les dues organitzacions que representen el valencianisme polític i el cultural, ACPV acaba per ser una peça clau per a la progressiva implantació d'ERPV al nostre país. El projecte és potser més inviable però indubtablement més còmode per a la tradició del valencianisme cultural. La forta injecció econòmica des de Barcelona i la manca de mecanismes efectius de pedagogia entre l'electorat fusterianista per part del BLOC feren la resta.

Amb tot la presència d'ERPV al nostre país, encara no ha deixat de ser testimonial. Pel que fa als seus efectes , malgrat una possible divisió del vot nacionalista que deixà l'any 2003 al BLOC a les portes de les Corts Valencianes a falta d'un 0'3% (pràcticament el que obtingué ERC), no són tan importants electoralment com, al meu entendre, en altres àmbits.

D'una banda suposa una certa hipoteca per a amplis sectors de la nostra militància i base social que després del no-éxit del BLOC al 2003 decidixen trencar el silenci expectant i sense recompensa, atemorits per l'emergència d'un discurs catalanista desacomplexat, com el dels vells temps, que ara sí, compta amb duros. Dit clar i ras: amb la seua emergència definitiva ERPV aconseguix frenar l'ampliació del discurs del BLOC puix els republicans suposen un obstacle en l'intent per mantindre captiu el votant tradicional mentre s'exploren nous sectors.

Per a ERC, disposar de federació valenciana suposa la coartada organitzativa amb certa traducció electoral per a un discurs de PPCC més virtual que real a jutjar per la seua praxis històrica. Recorde per exemple aquella benvinguda per part d'ERC a la Nació Catalana a la flama olímpica que arribava a les Terres de l'Ebre des de València, o l'evident i molt més recent de la defensa de Catalunya (la que alguns denominen com a Principat) com a Nació davant la redacció del nou Estatut.

Clar que potser amb Catalunya volien dir PPCC... puix a la declaració ideològica vigent d'ERC, aprovada el 1993, no apareix cap terme diferent al de Catalunya. Això sí tampoc no es contempla cap altre subjecte de sobirania que el indissoluble "poble català". únic que pot autodeterminar-se en el seu conjunt, clar està. Cap ni una concessió al "particularisme regional" al més pur estil Josep Guia. La única referència al terme País Valencià és junt amb la resta de territoris del domini lingüístic d'este "esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la pròpia identitat."

Llegir segons quines coses quan celebrem el 800 aniversari del naixement del nostre rei fundador em produïx molta llàstima...

Al remat el discurs de PPCC per part d'ERC ha estat tan retòric com el de la major part de la tradició catalanista valenciana. No negue però, que aci i allà hi ha gent que hi creu i actua en coherència en clau "nacional" unitària. Cal reconèixer per exemple que la designació d' Agustí Cerdà com a Portaveu al Congrés durant la passada legislatura convida a pensar que allà dalt hi ha qui creu que és vertaderament viable el projecte al País Valencià. Quin motiu sinó per a fer tan magna inversió, econòmica i humana?

Potser en este punt, també els malpensats poden apuntar que hi ha gat amagat. L'enfrontament entre Puigcercós i Carod també té ramificacions valencianes i li dóna a la qüestió dels PPCC un cert valor en clau interna. Per tothom és ben sabuda l'aposta especial de Putxi per la implantació al PV i Balears. Tampoc no massa secret és l'escepticisme de Carod respecte a la implantació fora de Catalunya (o en termes d'ERC, el principat) . Carod té carnet del PSM de Mallorca i em reserve per prudència algun comentari més... Siga com siga, tothom pot imaginar quina acollida te entre la militància valenciana la diferent actitud. Tot siga per ser Califa en lloc del Califa.

I és a este punt precisament al que m'interessava arribar després d'una introducció més llarga que una llonganissa. Exposats els fets entendreu que visca amb certa expectació el congrés d'ERC que tindrà lloc aabs de l'estiu.

Per eixe motiu, entre altres coses, vaig tindre oportunitat de preguntar-li via xat a Joan Carretero, un dels aspirants a la Presidència, per part de Reagrupament.cat, per qüestions que afecten al valencianisme com són el veto exercit per Esquerra sobre el BLOC a l' ALE-Aliança Lliure Europea (federació europea de partits nacionalistes i de progrés) i l'estratègia al País Valencià.

Les respostes no em van deixar decebut. I coindisc plenament amb la seua anàlisi. Trobe que no és lícit que Esquerra, en funció de sentir-se representant de la "nació catalana" vete l'entrada i les relacions amb els nacionalistes europeus al valencianisme progressista i democràtic... De no ser que el que es pretenga es mantindre-nos encadenats a CiU per a poder argumentar l'enfrontament als ulls d' una militància que, amb excepcions, poc pot conèixer del que passa més enllà de l'Ebre cap abaix.

Pel que fa a la necessitat de cercar complicitats també coincidisc. Més encara, crec possible la integració d'ERPV dins del BLOC, com a partit si cal, si accepten la sobirania del poble valencià com a punt de partida per a qualsevol destinació en forma de confederació. Resulta obvi que una determinada visió flexible dels PPCC té cabuda dins del BLOC com ho demostra la realitat de la seua militància plural més encara quan el debat real, sobre la taula, està lluny de plantejar en este típus de matissos una excusa per a l'enfrontament.

Confie en la sinceritat de Carretero al respondré així a estes preguntes complicades i impopulars per a l'independentisme català, poc hàbil en la reflexió sobre els temes valencians. I li desitge bona sort en el seu procés congressual. Més encara després que, entre birres, algun jove militant d'ERPV m'assegurara que "si guanya Carretero, m'apunte al BLOC". Tant de bó passe i no siga l'únic. D'ells i d'altres tradicions puix el BLOC vol ser això, un veritable bloc al que s'apleguen totes les visions compatibles del nacionalisme valencià.

M'ha passat com a Natxo Bellido, que volia parlar d'aigua però ha estat el principal equip local en matèria de futbol qui m'ha aigualit a mi l'actualitat. Que tot siga com açò i que d'ací unes setmanes em toque parlar dels groguets!

Supose que no sóc l'única persona per ací que pensa que el rei Joan Carles amb allò de "que gane el que perdió" en realitat estava tractant de fer una profunda paradoxa lingüística per a mostrar-se imparcial com li correspon a un cap d'estat perenne que de quan en quan necessita fer la gracieta davant els cortesans subdits.

Tampoc no em cap dubte que allò que ha entés l'afició valencianista i la majoria dels mitjans estatals (Quiero que gane el Getafe) és el que en realitat el borbó desitjava pels seus furs interns (...que no són els abolits a Almansa) malgrat que mai no haguera gossat dir-ho de manera directa. En definitiva, em fa la sensació que el problema de l'home és que està major i no mesura el que diu, i no la seua sorprenent sinceritat.

Siga com siga el València ha guanyat al Geta del Juan Carlos i a mi, com a valencianista, - darrerament molt més polític que esportiu- ja em va bé que l'avinentesa s'aprofite per a prendre consciència sobre com de xungo és tindre un cap d'estat inqüestionable per raó de la seua sang. Potser dissabte, entre tricolors i senyeres d'esquerra valenciana, trobarem més d'una bufanda taronja...

Com assenyala Natxo al post que us he enllaçat al principi... la societat valenciana, en termes generals (...i tant Generalitzats) s'esforça en ofrenar glòries a una espanya que no li reconeix l'esforç com correspon. Llàstima però que només siguem capaços d'adonar-nos d'estes coses des d'una "sana" perspectiva esportiva. Com ja analitzava algun sociòleg solvent a principis d'este mil·leni, el València CF ha estat, en certa mesura, l'eixida del valencianisme temperamental i profundament anticentralista, l'eixida dic a la seua frustració política. No debades hui , el càntic que més ressonava a la plaça de l'Ajuntament (futura de Jaume I) era el madridista que no bote. Obviàment no parlem del Barça, però es que, recordem-ho, tampoc no parlem de Catalunya.

Camps podrà fer bandera permanent del greuge de ZP , però sap que hi ha limits. Per això, tot i que potser també siga d'aquells que veuen amb mals ulls al Juan Carlos, sempre sospitós de "sociata" per la dreta espanyola, evitarà denunciar l'humiliació que, amb raó o sense, denuncia del Gobierno de España. Encara més, em jugue un café, sol o amb llet, a que l'Alcaldessa Rita Barberà, hàbil com poques en la dialèctica política, girarà la truita i agarrant el bou per les banyes "demostrarà", basant-se en les parauletes, que el Juanca és més taronja que una clemenules.

Al remat, el València ha guanyat merescudament tot i que la festa serà continguda... no siga cosa que despertem de la ressaca en segona divisió. A la nit, èl cap-i-casal és una festa. Els patriòtics corresponsals del messenger, com si d'un part meterològic es tractara, m'anuncien celebracions contingudes a la Plana Alta i tímids claxons de cotxe a L'Alacantí. Bona part dels meus contactes del valencianisme polític em feliciten. "Enhorabona! Han guanyat els teus" em diu més d'un.

Anem a pensar bé, i per tant a enganyar-nos... deixem-ho en que no els agrada el futbol.

Les matèries agrupades amb el títol de ciències socials tenen per a mi una característica bàsica que permet identificar-les; són les que treballen sobre un terreny on les percepcions tenen la mateixa importància que les realitats. Les "aparences" esdevenen així "veritats" (i si voleu connecteu esta idea amb el meu anterior post).

Potser per això, amb un país com el nostre, on el PP manté pràcticament un molt efectiu control mediàtic i per tant sobre la percepció social de la realitat, la crisi econòmica s'ha fet sentir amb força. Això.. i la cruda realitat d' un país que, els encarregats de dissenyar-ho, han apostat per convertir en balneari d'Europa i solar de Madrid.

No us prenc el pél. Per a mi un dels indicadors més seriosos de que la cosa no marxa bé per al sector de la construcció - que ha esdevingut un insostenible motor de l'aparentment brillant economia valenciana els darrers anys- ha estat l'anunci de la falla Nou Campanar- sostinguda per l'empresari Juan Armiñana- d'una important retallada pressupostària per als propers anys. Vaja, que per molt de Capità Moro que un vulga ser, la rajola mana i s'imposa sobre el descomunal monument de suro blanc, hipertreballat i d'estètica cuidada anteriorment conegut com a falla.

Per la seua banda, Cuatro, la cadena de PRISA, realitzava fa unes setmanes un reportatge sobre la qüestió urbanística a l'estat. Explicaven el fenomen del Pocero com a paradigma mentre que pel que fa al nostre país es centraven en la fallida de Llanera. Explicaven com la crisi afectava ja a altres sectors més enllà dels milers d'obrers que es queden sense curro. Davallen les vendes d'electrodomèstics, i posaven en apurs a electricistes, fusters, llanterners.. en una espiral perversa que no deixa lliure ni als cambrers o els venedors de premsa. Amb tot el consum no queda immune i tota l'economia es ressentix.

La bambolla immobiliària si més no, es desunfla i aquells que decidiren especular (comprar bens immboles per a vendre més car), evitant així còrrer els riscos propis d'una economia productiva, comencen a tindre problemes per a tindre garantit el reembossament de la inversió inicial. El joc ja no és tan segur com ho ha estat en temps pròxims però amb tot l'habitatge no esdevé assequible i menys encara amb les creixents dificultats per a que els bancs et concedisquen una hipoteca.

La crisi, o si ho preferiu, la desacceleració econòmica tal i com l'ha batejat Solbes, a terres valencianes té unes conseqüències econòmiques innegables, més enllà del debat sobre la magnitud de la tragèfia però no són les úniques. S'en deriven de socials i fins i tot de polítiques.

A un país on la rajola, amb certa pinta de gavina, ha comprat voluntats polítiques, compromés actuacions urbanístiques i motivat casos de transfuguisme i mocions de censura d'alguna manera ha d'afectar el terratrèmol. I el moviment sísmic econòmic pot ser el preludi d'un canvi. no sabem a què, i per tant tampoc si a millor o pitjor.

En qualsevol cas des del valencianisme polític hem d'estar alerta. Tenim la consciència tranquil·la i l'hemeroteca a favor. Potser ens hem passat molts anys fent el paper waterpartys amb el que tant funestament ens han volgut presentar els nostres adversaris, però dissortadament ara tenim l'oportunitat de demostrar que alguna base teníem per a posar el crit en el cel.

No obstant no ens hem de quedar amb això. És el moment d'incidir en la societat valenciana amb un missatge econòmic clar i crític amb l'actuació (i manca d'actuació) de populars i socialistes. ës l'hora de fer visible que el valencianisme té interés en reactivar la nostra economia des d'una alternativa sólida, sostenible tant social com mediambientalment i sobretot, autònoma respecte als sospitosos "booms" que acaben fent esclafit.

Jo ara per ara em reconec analfabet en la qüestió i per tant incapaç d'aportar massa en el disseny d'esta alternativa. Doctors té l'església i persones expertes tenim al BLOC que poden aportar molt més. Caldrà escoltar a estes persones, a elles i a moltes altres puix és una esplèndida oportunitat per a demostrar la nostra capacitat de diàleg amb la societat valenciana.

Jo per la meua part, com a jove valencià, tinc interés per saber si la rajola untada amb Nocilla és nutritiva, per que d'altra manera, comença a quedar palés que no em donarà per a menjar.

Les coses clares. La major part dels valencians i les valencianes tenen una consciència nacional sólida i clara i està és l'espanyola. La identitat valenciana existeix, i importa (i tant que importa!) però, subjau com a identitat regional sobre la qual precíssament es sustenta l'espanyola. Per a la major part de la societat valenciana... ser valencians és la seua manera de ser espanyols.

La retòrica habitual de "som una nació oprimida i segrestada" per al cas valencià és senzillament desmesuradament generosa. Potser el nostre poble patix d'amnèsia col·lectiva i de manca de voluntat, però fa molts anys que deixà d'estar oprimit i si ha estat segrestat ha desenvolupat un simptomàtic Síndrom d'Estocolm, és a dir, la fascinació per qui el té captiu. Els valencians i valencianes, majoritàriament, són hui espanyols (o valencianyols) amb gust.

Els i les valencianistes sóm, així doncs, l'excepció, i sent conscients d'este fet no tenim a priori motiu per tirar la tovallola i abandonar el somni davant una cruda realitat. El País Valencià com a nació, la "nació valenciana" és factible precíssament en tant que hi ha nacionalistes valencians, persones amb desig de construir-la.

Sempre he pensat però que negar la realitat és la pitjor estratègia per a transformar-la. Obviar-la, ignorar-la, està a les antípodes de comprendre-la i aprofundir en el coneixement que, per contra sí són, o poden ser, útils per a plantejar una alternativa en clau nacional per al poble valencià.

Tractar d'incidir en la societat valenciana actuant com si estiguèrem en Catalunya, País Basc o fins i tot Galiza, que sí tenen una conscinència nacional pròpia i diferenciada considerablement significativa no és útil. És partir d'un apriorisme erroni. És caure en un miratge que és a la vegada parany i entrebanc per establir un diàleg efectiu amb qui ara manté una identitat nacional diferent a la nostra i a qui per tant, hem d'aspirar a convèncer... per a vèncer.

O assumim quina esdevé la realitat del nostre punt de partida per tal de redreçar-la o ens sumim en una borratxera nacional tan feliç com inconscient. Amb la segona opció, com a molt podem aspirar a construir la nació "dels valencianistes" però no mai la dels valencians.

Ara, hui per hui, açò és nacionalment espanya, i ho és tant o més que Andalusia o La Rioja. I resulta obvi que si des del valencianisme volem contribuir a que açò siga una altra cosa, o ho siga d'una altra manera, hem de treballar dur per sumar noves voluntats.

No crec per tant que el País Valencià necessite una aposta més nacionalista, No ens cal ser més nacionalistes, en tot cas haurem de ser millor nacionalistes. I crec que eixe "millor nacionalisme" és el que connecta millor amb els seus connacionals. Si no... "pa què?".

Potser el títol és, per obvi, una provocació. No obstant només els necis miren el dit quan algú apunta amb ell cap al cel. I jo no és que siga massa sabudet, però neci.. tampoc.