Fem un poc de retrospecció històrica valencianista, tampoc no massa exhaustiva, que no ens vindrà malament. Perdoneu l'extensió....
A finals dels anys 80 les expectatives del valencianisme d'arrel fusteriana, gestades durant la transició i, sobretot, durant la lluita antifranquista. es van vore frustrades. No només es va perdre la batalla identitària de la convulsa transició front a un discurs regionalista, conservador i de formes populistes i en no poques ocasions violentes; aquell valencianisme a dures penes aconseguí assolir una mínima expressió política. Fuster , conscient, com afirmà, que el nacionalisme valencià no alçava "un gat pel rabo" va fer una crida a salvar els mobles, és a dir, la llengua- mitjançant una eixida , o refugi, cultural. Allò en certa mesura acabà per traduir-se en la folklorització d'un nacionalisme que amb no massa problemes podia fer costat al PSOE front a l'anticatalanisme de l'UCD i l'emergent blaverisme polític.
En aquell context algunes veus dins del valencianisme van proposar la revisió dels plantejaments polítics i socials per a cercar una major incidència social. Foren en la seua majoria veus d'un progressisme més moderat (o si ho preferiu, menys radical) que potser per això no participaven de l'alegre sacrifici nacionalista en honor dels socialistes. Aquelles visions i revisions, tot i ser poc heterogènies foren englobades amb el malnom de "tercera via" i el seu éxit passa per plantejar el debat identitari en termes més racionals del que era usual a l'època. Tot i que potser el sociòleg Josep Vicent Marqués, des d'una esquerra ben nítida, amb el seu "País Perplex" (o el socialista Ernest Lluch amb "La Via Valenciana") són pioners en això de revisar al mestre no fou fins a la publicació de "De impura natione", premi d'Assaig Joan Fuster per part de 3i4, quan era clar que estàvem davant una nova manera d'entendre el valencianisme. Nova... o potser no tant, per que els treballs d'Alfons Cucó havien posat de manifest l'absolut desconeixement de la trajectòria valencianista A.F (abans de Fuster) amb la que entroncava. Un valencianisme de marc nacional valencià, amb les conseqüències simbòliques i identitàries que aixó comporta, i de defensa de la unitat lingüística.
Algun pes havia tingut la proposta a jutjar per la transcendència epistolar i periodística adquirida. Dos anys després fins i tot l'entorn d'Eliseu Climent reaccionava amb dubtes sobre la conveniència d'abraçar el nou discurs. Així es deixava desert el Joan Fuster del 87 mentre el jurat recomanava la publicació de dos llibres que representen visions pràcticament antagòniques, "La Pesta blava" d'una banda i "Document 88" d'altra. Ja en el primer, obra de Vicent Bello, s'etiquetava als revisionistes de "neoblavers". La fractura quallava...
Socialment , en este microcosmos del valencianisme dels 90 , el debat tingué conseqüències clares. Les tertúlies de l'Hotel Inglés, i el treball d'aquell grup de joves universitaris aplegats al Tirant lo Blanc, des del valencianisme d'arrel fusteriana tenien fins i tot correspondència del costat del valencianisme tricolor. Així, la Joventut Valencianista, fundada pels expulsats d'aquella UV de Lizondo que els acusava de ser "L'Herri Batasuna valenciana", esdevenia l'altra cara de la moneda que feia pensar que alguna convergència entre tradicions valencianistes era possible.
A l'àmbit polític però les coses no eren tant fàcils. Interessos personalistes, cultures polítiques antagòniques, i sobretot el cerrilisme lingüístic d'UV, feien inviables els intents d'una Convergència Democràtica Valenciana de la que participaven també PVN, ENV i sectors afins a l'exsocialista Blasco. Encara més, l'UPV, s'havia fracturat amb la creació del PVN per part d'aquells que no veieren amb bons ulls el pacte amb EUPV i que reclamaven un discurs polític d'un més ampli espectre.
En realitat, però, el moviment més destacat, i vertaderament determinant en esta història no es produï fins al 1996 al 7é Congrés d'UPV, el conegut com "Congrés de l'Eliana". El debat més important de la Ponència Política d'aquell Congrés era el de fixar quina era la nació dels nacionalistes valencians. L'aposta d'UPV era clara: "La nostra adscripció nacional és valenciana per que el País Valencià és la nostra nació".
Fins al moment, potser de manera més retòrica que pràctica, la nació reivindicada havia estat la dels Països Catalans. Ara però, estos deixaven dè ser una indefugible "unidad de destino en lo universal" per a esdevindre una possibilitat que en qualsevol cas havia d'estar fruit de la lliure determinació dels valencians i valencianes com a poble. Si els PPCC, o un projecte polític compartit per al domini lingüístic, havia d'estar possible havia d'èsser per tant confederal i respectuós amb la sobirania de les seues parts, inclosa per tant, la de la nació valenciana.
A ningú no se li escapa que no és per casualitat que poc temps després Joan Francesc Mira publicara "Sobre la nació dels valencians". Una obra que en realitat podem interpretar com una certa continuació, més agosarada i concreta pel que fa al cas valencià de "Crítica de la nació pura". Em conten amb emoció alguns amics del Tirant com a l'Escola d'Estiu d'aquell any, l'intel·lectual estrenà alguns capítols d'un llibre que havia de servir de vist-i-plau ideològic per a l'arriscat camí que havia mamprés el valencianisme polític.
Mira insistix amb declaracions com"El País Valencià és la meua nació" o allò de la "utopia prescindible" que van suposar, un terratrèmol al catalanisme valencià o al valencianisme catalanista. inclosa ACPV de la que Mira havia estat president fins al 1999, quan l'escletxa era ja insostenible.
UPV per la seua part accelerà la seua convergència amb altres grups nacionalistes, El més important d'ells el PVN que encara havia abraçat amb major entusiasme les tesi del nou, (...o no tan nou) valencianisme. Naixia el Bloc Nacionalista Valencià com a federació de partits primer i com a partit després (2000). La nova orientació ideològica, una reforçada estructura organitzativa i la convicció, expressada quasi quasi com a eslògan en allò de "fer valencianisme és arreglar voreres" van aconseguir pràcticament multiplicar els resultats i superar els 100.000 vots.
Amb el pacte lingüístic cap a l'AVL en marxa i l'estratègia creixent d'absorció d'UV per part del PP, el BLOC assolí la posició de primera força política d' allò que diguem estricta obediència valenciana.
La resistència al nou (...o no tan nou) discurs tingué també materialització política. El propi Congrés de l'Eliana no va estar exempt de tensions per part d'alguns sectors reacis a abraçar allò que consideraven una renúncia. Alguns marxaren, no tots, i això donà certa espenta tant al Front Nacionalista del País Valencià com a la secció regional valenciana d'Esquerra Republicana de Catalunya, que contràriament del que molta gent pensa venen de lluny. Totes dues formacions acaben l'any 2000 per convergir en Esquerra Repúblicana del País Valencià, que malgrat recuperar el nom històric d'un partit valencià de la II República esdevé encara una secció regional d'ERC al mancar, segons reflexen els estatuts d'ERC, de cap típus d'autonomia jurídica efectiva.
En un context d'obert enfrontament entre Pere Mayor i Eliseu Climent, i d'escletxa ideològica entre les dues organitzacions que representen el valencianisme polític i el cultural, ACPV acaba per ser una peça clau per a la progressiva implantació d'ERPV al nostre país. El projecte és potser més inviable però indubtablement més còmode per a la tradició del valencianisme cultural. La forta injecció econòmica des de Barcelona i la manca de mecanismes efectius de pedagogia entre l'electorat fusterianista per part del BLOC feren la resta.
Amb tot la presència d'ERPV al nostre país, encara no ha deixat de ser testimonial. Pel que fa als seus efectes , malgrat una possible divisió del vot nacionalista que deixà l'any 2003 al BLOC a les portes de les Corts Valencianes a falta d'un 0'3% (pràcticament el que obtingué ERC), no són tan importants electoralment com, al meu entendre, en altres àmbits.
D'una banda suposa una certa hipoteca per a amplis sectors de la nostra militància i base social que després del no-éxit del BLOC al 2003 decidixen trencar el silenci expectant i sense recompensa, atemorits per l'emergència d'un discurs catalanista desacomplexat, com el dels vells temps, que ara sí, compta amb duros. Dit clar i ras: amb la seua emergència definitiva ERPV aconseguix frenar l'ampliació del discurs del BLOC puix els republicans suposen un obstacle en l'intent per mantindre captiu el votant tradicional mentre s'exploren nous sectors.
Per a ERC, disposar de federació valenciana suposa la coartada organitzativa amb certa traducció electoral per a un discurs de PPCC més virtual que real a jutjar per la seua praxis històrica. Recorde per exemple aquella benvinguda per part d'ERC a la Nació Catalana a la flama olímpica que arribava a les Terres de l'Ebre des de València, o l'evident i molt més recent de la defensa de Catalunya (la que alguns denominen com a Principat) com a Nació davant la redacció del nou Estatut.
Clar que potser amb Catalunya volien dir PPCC... puix a la
declaració ideològica vigent d'ERC, aprovada el 1993, no apareix cap terme diferent al de
Catalunya. Això sí tampoc no es contempla cap altre subjecte de sobirania que el indissoluble "poble català". únic que pot autodeterminar-se en el seu conjunt, clar està. Cap ni una concessió al "particularisme regional" al més pur estil
Josep Guia. La única referència al terme País Valencià és junt amb la resta de territoris del domini lingüístic d'este "esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la pròpia identitat."
Llegir segons quines coses quan celebrem el 800 aniversari del naixement del nostre rei fundador em produïx molta llàstima...
Al remat el discurs de PPCC per part d'ERC ha estat tan retòric com el de la major part de la tradició catalanista valenciana. No negue però, que aci i allà hi ha gent que hi creu i actua en coherència en clau "nacional" unitària. Cal reconèixer per exemple que la designació d' Agustí Cerdà com a Portaveu al Congrés durant la passada legislatura convida a pensar que allà dalt hi ha qui creu que és vertaderament viable el projecte al País Valencià. Quin motiu sinó per a fer tan magna inversió, econòmica i humana?
Potser en este punt, també els malpensats poden apuntar que hi ha gat amagat. L'enfrontament entre Puigcercós i Carod també té ramificacions valencianes i li dóna a la qüestió dels PPCC un cert valor en clau interna. Per tothom és ben sabuda l'aposta especial de Putxi per la implantació al PV i Balears. Tampoc no massa secret és l'escepticisme de Carod respecte a la implantació fora de Catalunya (o en termes d'ERC, el principat) . Carod té carnet del PSM de Mallorca i em reserve per prudència algun comentari més... Siga com siga, tothom pot imaginar quina acollida te entre la militància valenciana la diferent actitud. Tot siga per ser Califa en lloc del Califa.
I és a este punt precisament al que m'interessava arribar després d'una introducció més llarga que una llonganissa. Exposats els fets entendreu que visca amb certa expectació el congrés d'ERC que tindrà lloc aabs de l'estiu.
Per eixe motiu, entre altres coses, vaig tindre oportunitat de preguntar-li via xat a Joan Carretero, un dels aspirants a la Presidència, per part de Reagrupament.cat, per qüestions que afecten al valencianisme com són el veto exercit per Esquerra sobre el BLOC a l' ALE-Aliança Lliure Europea (federació europea de partits nacionalistes i de progrés) i l'estratègia al País Valencià.
Les
respostes no em van deixar decebut. I coindisc plenament amb la seua anàlisi. Trobe que no és lícit que Esquerra, en funció de sentir-se representant de la "nació catalana" vete l'entrada i les relacions amb els nacionalistes europeus al valencianisme progressista i democràtic... De no ser que el que es pretenga es mantindre-nos encadenats a
CiU per a poder argumentar l'enfrontament als ulls d' una militància que, amb excepcions, poc pot conèixer del que passa més enllà de l'Ebre cap abaix.
Pel que fa a la necessitat de cercar complicitats també coincidisc. Més encara, crec possible la integració d'ERPV dins del BLOC, com a partit si cal, si accepten la sobirania del poble valencià com a punt de partida per a qualsevol destinació en forma de confederació. Resulta obvi que una determinada visió flexible dels PPCC té cabuda dins del BLOC com ho demostra la realitat de la seua militància plural més encara quan el debat real, sobre la taula, està lluny de plantejar en este típus de matissos una excusa per a l'enfrontament.
Confie en la sinceritat de Carretero al respondré així a estes preguntes complicades i impopulars per a l'independentisme català, poc hàbil en la reflexió sobre els temes valencians. I li desitge bona sort en el seu procés congressual. Més encara després que, entre birres, algun jove militant d'ERPV m'assegurara que "si guanya Carretero, m'apunte al BLOC". Tant de bó passe i no siga l'únic. D'ells i d'altres tradicions puix el BLOC vol ser això, un veritable bloc al que s'apleguen totes les visions compatibles del nacionalisme valencià.
[LLEGIR +]
Escrits
