L'esglèsia durant els seus 2.000 anys d'existència ha anat cristianitzant les festes paganes. Així per exemple les cultures d'arrel cristiana celebrem estos dies el nadal fent-ho coincidir amb el solstici d'hivern que els romans dedicaven a Saturn.. si no m'enganye i els grecs ves tu a saber a quina divinitat.

Al nostre país, com a tota la corona d'Aragó històricament la nit de nadal ha sigut per tradició una nit de sopar amb els amics i les amigues, mentre que el dia 25 ho era per a la familia i el dia 26, Sant Esteve, com segon dia de nadal, l'oportunitat per a completar la ronda familiar i menjar allò que havia sobrat del putxero. Amb els anys però la "nochebuena" d'influència castellana ha modificat els nostres costums.

Així doncs passeu-ho bé, celebreu el que celebreu, begueu amb moderació i si l'esperit de nadal, el jesuset, el capitalisme vestit de Santa Claus o Saturn and friends us reblanix el cor, aprofiteu per recordar-vos dels qui estos dies no tindran gambes als plats, i el que és més important, algunes d'eixes coses immaterials que l'èsser humà necessita per sobreviure.

Hui estem d'aniversari puix les Normes de Castelló cumplixen els seus 75 primers anys de vida. Aquell acord al voltant de la normativa que, dins de la unitat lingüística amb els parlars catalans i balears sosté les particularitats pròpies de la llengua dels valencians i les valencianes, va ser signat tal dia com hui de 1932 a la capital de La Plana.

Impulsades per tot el moviment valencianista del moment i amb el suport dels escriptors i intel·lectuals valencians i en valencià d'aquell període les normes del 32 s'han convertit en un símbol útil per als qui estimem la nostra llengua. Són d'altra banda font d'inspiració per al treball de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com la seua pròpia llei de creació reconeix malgrat les reticències del PP en aprovar-la i incloure-la al text estatutari.

Amb tot, durant les darreres décades la seua pervivència no ha evitat que alguns grupuscles continuen amb la seua estratègia de demagògia i facen el ruc amb una llengua que ben poc els importa. O potser haurem de pensar que la motivació per no fer-la servir respon a un intent de preservar-la... no siga cosa que s'esgote?

L'avinentesa de mirar arrere produix també molta llàstima com la que genera comprovar com, 75 anys després, aquelles normes fruit de la dedicació d'associacions com la Joventut Valencianista o la Societat Castelloneca de Cultura entre moltes altres, són qüestionades per altres com Lo Rat Penat, que després de la purga de la transició poc té a vore amb aquella "societat d'amadors de les glòries valencianes" fundada al 1878.

L'aniversari de hui serà discret Massa discret. Per desgràcia al PP li importa ben poc l'efemèride com qualsevol altra qüestió relacionada amb la concordia lingüística, antitesi de la seua estratègia de crispació i instrumentalització de la llengua valenciana. L'excepció serà l'apertura d'una plaça a la ciutat que va acollir la seua signatura. Benvinguda siga l'excepció per a quelcom que hauría d'estar motiu d'unitat.

Només l'AVL contribuirà a les celebracions de caràcter oficial amb l'exposició itinerant que ja està en marxa a Castelló (i que tractaré de visitar en breu) i el llibre commemoratiu. Una vegada més haurà de ser la societat civil qui suplisca la mancança d'eufòria per part de la Generalitat Valenciana quan es tracta de potenciar i retre homenatge a la nostra cultura autòctona. (Fins i tot sota el règim franquista n'hi hagué més entusiasme per part d'algunes administracions, com per exemple l'Ajuntament de València que va organitzar una exposició amb motiu d'una data redona, que ara, ja em disculpareu, no sóc capaç de concretar.)

Amb tot... per molts anys, llarga vida a les normes del Castelló i al seu esperit. I que siguen molts, cada dia dia més, els seus fruits.

Quan l'any 2000 el govern d'Aznar va oficialitzar l'actual sistema de matricules per als vehicles ho va fer amb el pretext de fer-ho convergir amb l'europeu. La realitat però és que s'aprofità l'avinentesa per a avançar, des d'un aspecte aparentment tant innocent com el de les xapes dels cotxes (en eixos termes es pronuncià Aznar al tractar la reacció dels nacionalismes perifèrics), cap a un plantejament més uniformitzador i centralista de la matriculació. Des de llavors els cotxes són d'Europa, d'Espanya i punt. A diferència del que passa a estats com l'italià, l'alemany o el tan jacobí francés, els cotxes de l'estat de les autonomies no entenen de matisos "regionals" a .

Dilluns el BLOC va aprofitar la seua presència a les Corts Valencianes per a portar, de la maneta d'Enric Morera, el tema dels distintius territorials al nostre parlament. La proposta, com potser sabeu, defensava incloure l'escut de Pere El Cerimoniós als vehicles matriculats al nostre país tal i com reclamàvem ja fa alguns anys des de l'extraparlamentarisme. La resposta de populars i socialistes ha estat , curiosament (o potser no tant) coincident: NO.

Tota la crispació, els enfrontaments i les picabaralles dels dos principals partits es difuminen per un moment per motius que poc tenen a vore amb el suposat esperit nadalenc que recorre el món per estes dates. La vertadera motivació de la coincidència és la complicitat en el seu nacionalisme espanyol. Socialistes i populars són capaços de ficar-se d'acord amb habilitat quan es tracta de retallar qualsevol via d'oxigenació per al valencianisme. El tema de les xapes no és més que la darrera mostra d'una unitat d'acció expressada també en qüestions com l'Estatut, el seu desenvolupament o les balances fiscals.

Populars i socialistes venien a argumentar que si algú vol indicar d'on és amb el seu cotxe podria posar-se un adhesiu i .. au! problema solventat.

Jo tinc una idea encara millor. Si algú vol fer contribuir a fer visibles als valencians i a les valencianes no cal ni que s'acoste a un vehicle. Hi ha prou amb que el proper 9 de març s'acoste a un col·legi electoral i no s'enganye de papereta. Veus valencianistes al Congrés dels Diputats poden fer possible tot allò que uns i altres ni volen ni poden fer.

Ahir tingué lloc a la Ciutat de València una concentració, convocada pel BLOC JOVE i les JERPV locals, per protestar contra el tancament de TV3. No fou la única, centenars de valencians i valencianes estan dient pel tot el país i en veu alta Sí al manteniment de les emissions de TV3 . Jo he volgut dir la meua al respecte mitjançant el següent article publicat pel diari L'Avanç.

TV3 SÍ, CANAL 9 TAMBÉ

A hores d’ara poca gent hauria de tindre dubte que Canal 9 i TV3 parlen la mateixa llengua. Ho diu la romanística internacional, les universitats valencianes i la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, que segons l’Estatut és la responsable de pronunciar-se al respecte d’estos assumptes. En realitat , però cal fer una matisació obvia, puix atenent a la graella habitual de Canal 9 sembla difícil afirmar que esta parla en valencià. A diferència del que passa a TV3, el nostre primer canal, concebut com a televisió generalista i de servici públic s’expressa ben poc en la nostra llengua.

Este però no és l’únic problema de la casa. Com bé assenyalava el periodista Juli Esteve en molts dels actes de presentació d’INFO TV, en valencià s’han comés les majors barbaritats informatives d’este país. Només cal parar atenció a qualsevol dels informatius de RTVV per comprovar com en esta llengua es pot tergiversar, manipular i desinformar diàriament sense violentar la vocació de ferramenta de normalització lingüística amb la qual es va crear la nostra tele.

Potser este siga un dels pocs retrets que d’altra banda se li pot fer a Punt 2, una cadena amb continguts de qualitat, integrament en valencià i igualment pública que servix d’envoltori per a una pràctica informativa igualment sectària però, això sí, més dolça i a l’estil de qualsevol altra segona cadena de l’estat. No obstant una visió noctàmbula us permetrà a qualsevol trobar tertúlies sobre les Normes de Castelló, el valencianisme republicà, o l’oposició intel•lectual al franquisme. Sentireu no poques vegades l’expressió País Valencià per referir-se al nostre territori i fins i tot gaudireu d’alguna actuació de grups en valencià. Això, clar està, sí us feu un xut de cafeïna i teniu bona relació amb l’atzar per trobar-ho, sense previ avís, entre els continguts d’una televisió oblidada i de quota.

Dubte que la vertadera motivació de Camps i el PP per a tallar les emissions de TV3 al nostre territori siga posar un entrebanc addicional a la normalització lingüística del nostre país. Com també dubte que la motivació vinga determinada per a silenciar una informació que per plural i professional que siga només fa referència als assumptes valencians quan es produix algun d’eixos episodis polítics d’anticatalanisme al•lèrgic o un d’eixos crims tenebrosos als que sembla estem tan abonats al nostre país. Estes motivacions, però, sí poden explicar parcialment la desvalencianització de Canal 9 i la persecució política d’ un mitjà com INFO TV.

Em fa la sensació però, que darrere la censura a les emissions de TV3 s’amaguen altres interessos. El més clar d’ells la provocació identitària per reobrir per enèsima vegada una Batalla de València que tants d’èxits electorals li dona a la dreta local. Amb accions com estes el PP és capaç d’embutxacar-se a bona part de l’electorat ultra i anticatalanista i a la vegada, per què no dir-ho, provocar-nos per a que amb la nostra reacció li tirem un cable en el seu propòsit. Fins i tot amb reaccions tant paradoxals com la d’un Eliseu Climent, que potser obviant el seu marcat paper de lideratge del “nacionalisme cultural” acaba reclamant des de Barcelona que siga el govern espanyol, i no els autònoms, com el valencià o el català, qui ordenen l’espai radioelèctric. El motiu per a esta estranya petició en boca d’un nacionalista no pot ser un altre que un fet conjuntural: a Madrid qui talla abadejo és el PSOE mentre a casa nostra, ara, ho fa el PP.

Amb tot, crec que no cal estalviar forces per denunciar la censura mesquina per part del PP d’un mitjà que va arribar al nostre territori, gràcies a la col•laboració econòmica de milers de persones, quan els valencians i les valencianes encara no disposàvem d’una ferramenta amb un potencial tan gran per afavorir la normalització lingüística del valencià com esdevé una ràdio i televisió públiques. Però sobretot trobe que hauríem d’aprofitar la perversa avinentesa per, amb la major de les nostres forces, exigir que RTVV, que paguem amb els nostres diners, siga un instrument de veritable servici públic, en valencià, professional i allunyat de la ferramenta partidista que ara esdevé.

Al remat, el pitjor del tancament de TV3 és que podem perdre la perspectiva del millor que ens oferix la televisió catalana: el seu model. Un model de televisió referent per a molts mitjans. Una mostra d’allò que podria ser la televisió valenciana i que ara no és i que recordem-ho, està en les nostres mans que puga arribar a ser-ho.

Com per cada pont de l'Immaculada Constitució mentre la majoria de la ciutadania aprofitem per descansar (o cansar-se més encara) , els mitjans de comunicació i l'àmbit de la política li peguen voltes al nano al respecte de la Contitució. El procés de transició política que la va engendrar, els seus efectes i el debat sobre la vigencia de la seua validesa són així sotmesos, per enèsima vegada, a revisió.

D'esta manera, per posar un cas, TVE emet un episodi especial de "Cuéntame" en el que la familia Alcantara pinta ben poc. Protagonistes d'aquell temps relaten, entre imatges històriques, la complexitat d'aquells moments d'una manera pretesament plural. Plural potser però no tant com caldría doncs, com és habitual, no abunden les veus dels nacionalismes perifèrics.

Amb perspectiva és estúpid negar que la constitució espanyola, amb tots els ets i uts que calguen, és (allò tan recurrent de) "fruit del seu temps" i ens ha permés distanciar-nos d'aquella espanya que ens deixà el dictador a la seua mort. Però també resulta estúpid obviar, com per desgràcia acostumen a fer moltes veus a l'estat, que el text constitucional amenaça en esdevindre, si no ho és ja, una sacralitzada presó per a reivindicacions legítimes, moltes d'elles ja plantejades durant la transició i descartades per allò de la concordia, els esforços de la reconciliació i tot allò tan recurrent al parlar de la transició.

Entre estes reivindicacions, que ja seria hora de rescatar de l'armari de la prudència política, hi ha la superació del "juancarlisme", per socarrat, i l'adopció del model republicà. I per descomptat, la configuració d'un estat vertaderament plurinacional en el que els pobles que en ell s'agrupen vegen reconegut el seu dret a l'autodeterminació. O el que és el mateix, a decidir lliure i col·lectivament, sense tuteles, el seu futur i encaix, dins o fora de l'estat.

Hui, el president del Congrés dels Diputats, Manuel Marín, (potser gràcies o malgrat ser familiar de l'històric independentista Josep Guia), ha reconegut que la Constitució no és un "mite intocable". Potser el socialista confon els desitjos amb la realitat, per que esta, dissortadament palesa la manca de voluntat dels principals partits en modernitzar-la. S'escuden sovint en el pretext de no obrir la caixa de pandora. Des d'alguns sectors de la dreta espanyola, vestida d'extremocentro, s'escenifica sovint l'amenaça fantasma. Tot plegat porta a molts a plantejar-se allò de "Virgencita, que me quede como estoy".

Després de 29 anys, la constitució s'ha quedat en molts sentits curteta, molt curteta. Li cal una reforma profunda per a assolir un nou pacte, fruit d'un temps ben diferent, amb noves i clàssiques necessitats per atendre. Crec que cal reivindicar-ho amb fermesa per que és un dret legítim i és democràtic, i per que a més a més, és convenient. I també perque molta gent com jo, i com potser tu, l'hem gaudit i patit però no hem tingut mai l'oportunitat de votar-la.

Arribe tard a casa del tast de vins que amb el nom de Plaerdemavida organitza l'ACV Tirant lo Blanc. La iniciativa que porta en marxa uns quants anys ha estrenat recentment un nou format que combina el tast de vins valencians amb l'esperit d'aquelles mítiques tertúlies de l'Hotel Inglés que molta gent només pot conèixer per les referències que a elles es fan en llibres com Document 88.

En esta primera tertúlia amb tast hem tingut l'oportunitat de sentir parlar a Mònica Oltra, síndica del grup parlamentari Compromís pel País Valencià, i impulsora d'Iniciativa del Poble Valencià. L'ingesta d'alcohol, el bon rotllo existent entre el nombrós públic aplegat i el moment polític que travessem ens ha permés parlar amb comoditat de tot el que ens espera els propers mesos. Oltra ha parlat de convergència i de contribució a construir un tercer espai plural en la política valenciana caracteritzat pel valencianisme, l'esquerra i l'ecologisme. Un espai no dogmàtic, permeable als desitjos de la societat valenciana del nostre temps i a donar cabuda a molts matissos i sensibilitats avantposant allò que ens unix a les diferències. Estes però no han estat absents d'una tertúlia sincera i completa.

Jo mateix he tingut l'oportunitat de felicitar a Mònica Oltra, així com a Mireia Mollà i a Isaura Navarro, també presents, per la valentía que han demostrat els darrers mesos al donar vida a esta nova formació política superadora de l'esquema arcaic sostingut per EUPV . Igualment m'he felicitat per l'oportunitat que la seua aposta puga servir per reforçar el projecte del valencianisme polític que des de fa ja alguns anys venim construint la gent del BLOC, o en altres paraules, poder establir entre els nostres projectes polítics la complicitat necessària per a esdevindre aliats i no competidors. Igualment, però, he preguntat per la necessitat d'Iniciativa de comptar amb un referent estatal puix crec que este és un punt fonamental en el debat que donarà molt a parlar les properes setmanes.

Agraisc la sinceritat amb la qual han respost a esta qüestió tant Mónica com Isaura i, tot i que preferisc reservar el contingut per als qui allí estàvem, he d'aclarir que en certa mesura em tranquilitza saber que una possible aposta electoral conjunta pot donar com a fruit una veu valenciana, d'esquerres i ecologista, amb autonomia i sense dependències. Espere i desitge que en els propers dies es concrete d'una manera clara les condicions del possible acord.

Mentre xarràvem i bevíem, una notícia ens aigualía la tertúlia. El feixisme protagonitzava ahir una nova agressió a Mislata contra una jove integrant de la Quimera, la mateixa associació de la qual forma part Santi Rosado, agredit recentment a Mislata. Encara no fa una setmana que xarrava amb Anna Peña, portaveu de les JERPV, per mostrar la meua solidaritat i la del conjunt del BLOC JOVE amb l'agressió soferta contra la seua seu, que tornem a parlar d'este trist fenòmen al País Valencià. La impunitat amb que actuen estos grups és absolutament insultant com ho és la inoperancia i manca d'interés de la delegació del Govern, gestionada pels socialistes.

Amb tot encara vindran veus a demanar-nos que votem al PSOE per a frenar a la dreta... Recordeu-los llavors qui és qui no està fent absolutament res per a frenar el feixisme.

Este cap de setmana, mentre alguns companys i companyes pujaven a Barcelona per a adherir-se a la reivindicació del dret a decidir de Catalunya, i altres participaven de la nit del jove associacionisme valencià jo m'he escapat ben acompanyat a Bologna, per tal de desconnectar de la marxeta de les darreres setmanes.

La ciutat de l'Emilia Romagna és coneguda, entre altres coses, per la seua exquisita salsa de tomata i carn, per les seues dues torres, per la Universitat més antiga del món i per haver estat governada durant molts anys pel partit comunista, un dels motius pel qual és coneguda com Bologna "la rossa". Com vaig dir a la xarrada que EGI va programar a l'Alderdi Eguna em fa la sensació que les dues coses que més poden ajudar a la cohesió europea són les beques Erasmus i els viatges "low cost". Com que accedir al primer no em resulta massa fàcil tracte de recòrrer a la segona per a conèixer un poc millor este divers continent.

Hi ha qui diu que el nacionalisme es cura viatjant. Per contra jo, com més viatge, més motius trobe per a treballar des del valencianisme per un país de millor qualitat. De Bologna torne envejant sanament l'impressionant servici de transport públic del que disposa la ciutat i que faria avergonyir als qui dirigixen empreses públiques com l'EMT.

Bologna és una ciutat universitaria i l'ambient nocturn dels seus carrers em recorda a una espècie de barreja entre Benimaclet i el Carme. La majoria de locals però són lliures de fums puix a Italia s'han pres seriosament la llei antitabac. El preu del vici, a més a més, convida a l'abstiència.

Entre pizzes i capuccinos hem tingut temps també de proseguir amb la recerca de "valencianades" a l'estranger. Poquets han estat els trets valencians detectats a Bologna (més enllà de referencies a la paella... espanyola) però un passeig per un mercadet nadalenc ens ha permés descobrir una dolça tradició siciliana que us serà familiar. Així les fruitetes que vegeu en la imatge que acompanya este text corresponen a la "frutta di Martorana" i no a la mocadorà de Sant Dionís. Sospite, des de la ignorància, que la coincidiència en l'ús i la forma del massapà d'un costat i altre de la mediterrànea, és alguna cosa més que això. Algú m'ho pot confirmar?