Torre de Babel
Després de vora 25 dies , els obrers han acabat de treballar al meu bany!!!
- Ahorita mismo empiezan mis vacaciones. Estaba esperando acaba esta obra para iniciarlas- Em diu amb un somriure el meu particular "Pepe Gotera" mentre el que podria ser "Otilio" recull les ferramentes i les rajoles sobrants escampades per tot el pis.
Per tal que no s'ofegaren els albanyils vaig deixar obertes totes les finestres i portes del pis. D'esta manera les corrents refrescarien el seu treball, vaig pensar. La conseqüència és clara: una polsina blanca i roja cobria tots els racons de ma casa.
Per tal que no s'ofegaren els albanyils vaig deixar obertes totes les finestres i portes del pis. D'esta manera les corrents refrescarien el seu treball, vaig pensar. La conseqüència és clara: una polsina blanca i roja cobria tots els racons de ma casa.
Per a ajudar-me a netejar eixe desastre toquí a Denís qui porta ja un bon temps al nostre país. Ella és una jove, treballadora i molt agradable romanesa de 32 anys. Al seu país era mestra d'anglés pel que té certa predisposició per als idiomes i la conversa és fluida i en castellà.
Mentre neteja la prestatgeria es queda mirant un CD editat per l'AVL amb cançons de nadal en valencià que acabe regalant-li. Parlem de la llengua i em diu que no li resulta massa difícil entendre alguns vocables en valencià per la seua similitud al romanés. Acordem que li donaré alguna lliçó introductòria les vegades que vinga a tirar-me un cable amb la neteja i em ve al cap alguna referència propera de romanesos instal·lats en municipis de predomini valencianoparlant que han tobat en esta llengua una manera d'integrar-se plenament en la nosatra societat .
Denis em conta com finalment ha pogut ajudar a la seua germana i a la filla d'esta a instal·lar-se a València deixant arrere un país que per a ella , per molt integrat en la UE que estiga, no va cara a l'aire per la corrupció i l'ecariment de la vida. Em relata també algunes anècdotes personals de la caiguda del comunisme que visqué en la seua adolescència.
Li pregunte per l'adaptació dels seus familiars a València i em comenta d'una manera agredolça com li va a la seua nebodeta . Amb 5 anyets encara no parla ni pruna de castellà o valencià. Diu que cada di quan va al parc de prop de sa casa sempre acaba plorant perquè cap xiqueta li contesta quan els hi diu "Vols ser la meua amiga?". Ella els parla en romanés i les xiquetes valencianes óbviament, no l'entenen.
Li comente, a propòsit de la conversa lingüística el que passà fa alguns anys als centres educatius de Gandia (...trobe que era Gandia) , quan la Conselleria de Cultura es negà a ofertar-ho tot en valencià tal i com reclamava la demanda. Sembla que no poques famílies indígenes volien matricular als fills en valencià pensant que així no coincidirien en classe amb marroquins, romanesos o sudamericans que devien considerar "problemàtics". La sorpresa fou que per tal d'evitar la formació de ghettos i de grups estrictament de nouvinguts els immigrants reclamaven que tota l'oferta fora en valencià.
Seria quasi xenòfob pensar, com sembla que pot pensar algú, que el valencià deu ser una espècie de marca de distinció front al qui arriba al nostre país. No és això el que reclamem quan aspirem a convetir-ho en llengua de prestigi. Seria molt estúpid també, com de fet ho és, desaprofitar l'oportunitat de convertir el valencià en llengua d'acollida. Per a que això passe el valencià ha de tindre prestigi i per a que el tinga els seus usuaris ens ho hem de currar a ser possible amb carinyo, paciència i tones i tones de pedagogia.
[LLEGIR +]
Mentre neteja la prestatgeria es queda mirant un CD editat per l'AVL amb cançons de nadal en valencià que acabe regalant-li. Parlem de la llengua i em diu que no li resulta massa difícil entendre alguns vocables en valencià per la seua similitud al romanés. Acordem que li donaré alguna lliçó introductòria les vegades que vinga a tirar-me un cable amb la neteja i em ve al cap alguna referència propera de romanesos instal·lats en municipis de predomini valencianoparlant que han tobat en esta llengua una manera d'integrar-se plenament en la nosatra societat .
Denis em conta com finalment ha pogut ajudar a la seua germana i a la filla d'esta a instal·lar-se a València deixant arrere un país que per a ella , per molt integrat en la UE que estiga, no va cara a l'aire per la corrupció i l'ecariment de la vida. Em relata també algunes anècdotes personals de la caiguda del comunisme que visqué en la seua adolescència.
Li pregunte per l'adaptació dels seus familiars a València i em comenta d'una manera agredolça com li va a la seua nebodeta . Amb 5 anyets encara no parla ni pruna de castellà o valencià. Diu que cada di quan va al parc de prop de sa casa sempre acaba plorant perquè cap xiqueta li contesta quan els hi diu "Vols ser la meua amiga?". Ella els parla en romanés i les xiquetes valencianes óbviament, no l'entenen.
Li comente, a propòsit de la conversa lingüística el que passà fa alguns anys als centres educatius de Gandia (...trobe que era Gandia) , quan la Conselleria de Cultura es negà a ofertar-ho tot en valencià tal i com reclamava la demanda. Sembla que no poques famílies indígenes volien matricular als fills en valencià pensant que així no coincidirien en classe amb marroquins, romanesos o sudamericans que devien considerar "problemàtics". La sorpresa fou que per tal d'evitar la formació de ghettos i de grups estrictament de nouvinguts els immigrants reclamaven que tota l'oferta fora en valencià.
Seria quasi xenòfob pensar, com sembla que pot pensar algú, que el valencià deu ser una espècie de marca de distinció front al qui arriba al nostre país. No és això el que reclamem quan aspirem a convetir-ho en llengua de prestigi. Seria molt estúpid també, com de fet ho és, desaprofitar l'oportunitat de convertir el valencià en llengua d'acollida. Per a que això passe el valencià ha de tindre prestigi i per a que el tinga els seus usuaris ens ho hem de currar a ser possible amb carinyo, paciència i tones i tones de pedagogia.
