La gent més ficada en el valencianisme és eixa gent que s'ha llegit milers de vegades llibres com "País Perplex", o "Tradició i modernitat en el valencianisme". Que sap que n'hi ha un professor universitari - Josep Solves li diuen- que presentà una tesi sobre "El pensament nacionalista valencià".

És gent que en més d'una ocasió li ha sentit dir a Vicent Franch "això ja ho vaig dir jo". Gent que enyora un Lo Rat Penat llemosinista , i que s'ha col·lecionat els Episodis Valencianistes que publicava el Levante-EMV malgrat l'inestabilitat del seu peqüliar autor.

Gent que conta batalletes sobre qui pagava els dolçainers de l'extinta i tercerviera Joventut Valencianista. Gent que sap qui era Faustí Barberà i que fou allò de la Declaració Valencianista de 1918.

Gent que sap qui donà els llibres per a fer una biblioteca nacional valenciana, i gent que quan sent parlar del PSV o d' ANV no pensa necessàriamentr en futbol europeu o en bascos abertzales.

Tota eixa gent, coneixedors i coneixedores de la història del nostre moviment saben que ja fa alguns anys els Monty Python regalaren al món dues coses: el concepte "spam", hui tan present, i una paròdia sobre el valencianisme en forma de pel·lícula.

És La vida de Brian i ací teniu un gràfic fragment.

Esta nit el Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià lliurarà els seus premis Ovidi Montllor als grups que empren el valencià. Junts als de sempre i a les noves incorporacions seria just retre-li homenatge a un nou fenòmen musical nascut a la xarxa: El Tio Fredo.

Els que no són valencins peró si canten en bacavés i mereixen ser adoptats són els d'Antònia Font, que no és cap cantautora mallorquina ni vull pensar que siga el nom de "la grupi" oficial del grup. Són llegendes urbanes... Actuen front al Muvim de la Ciutat de València el prope dijous a les 21.00 hores.

M'he sentit prou identificat pel que fa a la definició d'heterodox que fan d' Enric Nomdedéu, ,al seu blog (des d'ara en avant utilitzaré este terme tal i com recomana Gabriel Bibiloni. Avise). Sí alguna cosa porte amb orgull és ser heterodox, tot i que paradoxalment siga una heterodoxia acomplexada... per allò d'ajustar-se als asfixiants paràmetres del políticament correcte.

No sóc l'únic. Al nacionalisme valencià n'hi ha molt d'heterodox (p.e el meu amic Àlex) , fins i tot entre la suposada ortodoxia. Podriem constituir-nos en partit o si més no en corrent de no ser per que no ens hi ficariem d'acord en no res. L'heterodoxia és també heterogènea... veges tu!.

No se si els meus amics Javi, Nando o Gonçal, candidats a escriure la meua biografia "de tot a 1€" una vegada esdevinga cendres, inclouran alguna referència a eixa característica entre vitals episodis almodovarians i pensaments de programa radiofònic (molt) nocturn. M'agradaria que ho feren ja que el relat del gulag valencià que amb afecte m'han dedicat no ho fa.

Aquella pàgina és (segons afirma l'autor) una escissió heavy de La Paella Valenciana (ja parlí ací), -versió regional valenciana del sempre entretingut BUSOT- blog sostingut per l'àrea de propaganda d'un partit que tots coneixem, que comença per ERP... i acabarà quan els tallen el "xorro" econòmic des de dalt. (No es poden signar articles parlant d'una desitjable unitat entre els nacionalistes i després repartir llenya anònimament (sic) a tot el que quede fora de l'alcanç d'Erudit Orellana, que no és poc. És lleig, però sobretot és cínicament hipòcrita i poc útil "pa la causa").

Si cite l'article no és només per satisfer el meu gegantí i despòtic ego i a la vegada riure'm amb ell i d'ell, sinó per pagar-los amb publicitat de marketing viral el seu esforç i dedicació a promoure l'autèntic esport nacional(ista) : el caïnitisme modalitat de llargues. Pa això estem!

I us promet pel que més m'estime (vull dir...per totes les barraques de València, l'orxata natural, el poble del Palmar i les falles innovadores!!) que tot i que conec al tendre autor d'un dels comentaris jo m'he reprimit les ganes de contestar, com?, menjant coca de llanda de la que fa ma mare. Parauleta de Fuset! No hauria entrat al drap per desmentir les mamonades que allí es diuen per que faria més rotllo del que ja acostumea amollar, ni per agrair els cumplits ni retornar els insults. Però ja m'entendreu... que no tenien una foto pitjor? Això i la font triada fan mal a la vista!!

En el seu pecat està la seua penitència. Llàstima que esta esguite a tot el valencianisme doncs mentre tinguem estos elements a casa nostra, prou farà el vaixell de no afonar-se.

L'heterodoxia deu ser insultant. Sino no m'explique eixa virulència. En qualsevol cas gràcies pel somriure. De veres!

(Des del moment en que el València CF perdia les seus opcions a gunyar el títol de lliga el meu preferit era el Sevilla FC. En realitat açò del futbol no m'apassiona però sempre he sentit simpatia pel "tercer en discordia" que en cada edició tracta de reivindicar la presència dels equips més modestos front als clàssics gegants. Finalment, com ja us recordaran fins a la sacietat l'ha guanyada el R. Madrid, la primera opció del rànking negatiu. No se com aniran les filies i fòbies en esta decàda però unes dades de les darreries dels 90's parlaven d'un empat tècnic entre segudidors cules i merengues al conjunt del país només superats pels seguidors del València CF. Posats a triar entre 2 haguera preferit que guanyara el Barça per tot allò extrafutbolístic que el "més que un club" representa no només a Catalunya, també al nostre país i fins i tot en altres territoris de l'estat. Siga com siga, mai no m'ha agradat això d'haver de triar entre dues úniques opcions... a la vida com a l'esport.)

Este cap de setmana no només es decidia la lliga. Era el moment també de constituir els ajuntaments i de triar els equips de govern. Un moment no exempt de sorpreses en què es desvetlen molts pactes i aliances potselectorals allà on la ciutadania no ha concedit la majoria absoluta a cap opció. Un moment en que els prop de 300 regidors del BLOC han hagut d'enfrontar-se a les primeres decisions d'acord amb l'observació de la realitat local, les negociacions i les decisions estratègiques d'àmbit nacional.

L'anterior cap de setmana el Consell Nacional del BLOC s'havia pronunciat amb unanimitat a propòsit d'una estratègia global: promoure, allà on siga possible, governs progressistes i favorables a la construcció nacional del poble valencià. Amb eixes directrius les regidores i regidors valencianistes han afavorit la formació de més de 40 governs que s'ajusten a una lectura estricta de la resolució. Així a banda de les alcaldies amb majoria absoluta obtingudes pel valencianisme polític hi ha acords amb altres forces de progrés,. Són majoritàriament PSOE i en alguns casos EUPV. Són acords visibles a municipis com Dénia, Gandia, El Puig, Altea, la Vila Joiosa, Calp, Vinaròs, Godella, Picassent, Benicàssim i Onda o als casos de Xàbia, Agullent o Gavarda on també encapçalarem la gestió de l'Ajuntament.

Hi ha, com era previsible puntuals excepcions. En alguns d'estos casos no ha estat possible arribar a acords amb les teòriques forces progressistes, i s'ha optat per no regalar la confiança a unes sigles que no sempre són garantia de polítiques progresistes i d'honestetat o que fins i tot són garantia de tot el contrari. En estos casos i per motius diversos que van des de la manca de pràctiques democràtiques, fins a la pàctica de polítiques depredatòries del territori passant pel caciquisme, el BLOC ha apostat per votar-se a si mateix i marcar la diferència del projecte. Dins d'estos casos n'hi també alguns curiosos on les forces progressistes, conscients del seu risc per l'auge d'un competidor a l'espai no han mogut un dit per concedir-li al valencianisme polític l'alcaldia. El més sagnant d'estos casos és potser el de Senija, amb un col·lectiu magnífic de gent del BLOC que tot i haver guanyat les eleccions no governaran. El PSOE i el PP s'han ficat d'acord per evitar-ho . No ha estat l'únic cas de pacte entre socialistes i populars.

Hi ha també algun acord amb el PP. És el cas de Torreblanca, on l'alcalde socialista no respectà l'acord amb el BLOC de la passada legislatura o al Real de Gandia i Almussafes on segons em diuen s'ha evitat l'amenaça de projectes urbanístics. Hi han tres casos més, algun incloent a EU, entre els que, per cert, no es troba Monover, on res tenim a veure amb un partit de nom similar com "innocentment" assegura certa premsa (allí anàvem dins del Compromís). Casos com els descrits són excepcions que voldran ser presentats com una mostra d'incoherència després de la contundent campanya crítica amb el govern de Camps. És previsible i comprensible... però si m'ho permeteu també molt demagògic.

El fet de militar a un partit em converteix, seguint el símil futbolístic, més en jugador que en hooligan i sense entrar a valorar cas per cas vull pensar que les escasses divergències amb l'estratègia global han estat precisament adoptades des de la responsabilitat i compromís de la nostra gent amb el poble i especialment amb el seu electorat. I estos seran els àrbitres i els qui decidiran sobre l'encert o l'errada d'unes actuacions arriscades que poden ser difícils d'entendre més enllà del terme municipal on es produixen. No són decisions fàcils d'explicar i acostumen a estar sobradament meditades.

Supose que el mateix risc corre IU o Los Verdes a l'estat, ERC a Catalunya amb diversos pactes amb un feble PP, la Chunta Aragonesista a Aragó amb els del PHN, o fins i tot el BNG que també ha estat protagonista d'este típus d'excepcions . I no es tracta d'extendre la merda (amb perdó) per tot l'arc polític de l'esquerra per tal de justificar-se un mateix sinó evidenciar , d'una banda que les excepcions no es poden mai magnificar sinó és des de la demagògia, d'altra que allò de triar entre "sutto o muette" és més que un simple acudit macàbre i per últim que en l'àmbit "dels tercers en discòrdia" , especialment des de les forces progressistes, hem de lluitar per no esdevindre simplement un satel·lit del PSOE a qui garantir-li un xec en blanc postelectoral , siga on siga, a qualsevol preu i per fer el que els rote.

Segurament en alguns casos ens equivocarem, però no estem ací per ser la marca blanca de ningú. No podem permetre que ningú ens faça captius més enllà de la nostra responsabilitat i compromís amb el nostre programa i el nostre electorat.

Ja vaig llançar mínimament la qüestió a un post i tot i honroses excepcions les respostes anaven més pel sentit de corregir-me la confusió en el gènere del terme sindrome que en el fons de l'assumpte. Com que els Fuset's som cabuts per natura i no em resistisc a pensar que la qüestió és anecdòtica assumisc la manca de claretat. Tractaré d'exposar de nou , ara de manera oberta, la qüestió que no per políticament incorrecta és menys determinant per a corregir, si s'escau, la política del valencianisme.

Juguem a la política-ficció a la que estem acostumats i acostumades. Posem per cas que demà hi ha eleccions a Corts Valencianes i que concorre una única opció nacionalista.

Posem per cas que tots els nacionalistes ( almenys/fins i tot, els que ens afirmem com a tals) agarrem eixa papereta i la dipositem dins de les urnes. Açò comporta que hi ha zero competència, zero abstencionisme, no es troba contradicció amb les diferències d'ubicació personal en l'eix esquerra-dreta, tampoc no en la concepció identitària , ni simbòlica, ni lingüística i cultural, ni en el marc nacional.... Així i tot, el resultat seria limitat, més encara, seria curtet. (Però no us desanimeu, això mai no passarà!)

Tan evident o més com que hi ha "nacionalistes" que no voten "partits estrictament nacionalistes" és el fet que determinades opcions nacionalistes han aconseguit atraure a votants no estrictament nacionalistes. Ja siga pel candidat, per la pressió de l'amic, per castigar a l'altre, per un punt del programa, per la imatge, per la sintonia electoral, per la gestió local, per fer front al bipartidisme.. o per qualsevol raonament més enllà del terreny estrictament ideològic, hi ha qui ha votat nacionalisme sense ser-ho, estrictament, de nacionalista.

Per atraure eixe vot els partits nacionalistes s'han basat en estratègies ben diverses i en ocasions, als ulls de l'electorat, fins i tot contradictòries. He de dir que totes elles em semblen legítimes tot i que entendreu que personalment no puga trobar-les encertades per igual. No obstant tinc més dubtes que respostes sobre quina és l'estratègia òptima, la més útil, la que maximitza els resultats. Però almenys hauriem de tindre ben clar que eixa és la que necessita el nacionalisme per avançar en el seu propòsit d'actuar des del camp polític per assolir els seus objectius. El valencianisme, com qualsevol altre moviment de reivindicació nacional , al segle XXI serà polític o no serà.

Hi ha per descomptat el 5%. Una mostra cruel de com el darwinisme polític li fa la punyeta al nacionalisme valencià i li obstaculitza la seua evolució, adaptació i creixement "natural" des de les institucions. Però hi ha també un espai nacionalista molt reduït. Un punt de partida insuficient que obliga a fer malabarismes o al que amb un llenguatge més políticament correcte podriem qüalificar d'esforços estratègics per a fer creixer l'espai.

Al cas valencià hi ha una altra particularitat. L'espai natural de creixement per a qualsevol nacionalisme és el contigu, però al nostre cas l'extens camp de l'autonomisme/regionalisme està preservat del conreu pel mur de l'anticatalanisme que fa poc menys que impossible penetrar-ho. Nacionalistes i regionalistes tenen, a més a més, una concepció identitària, la idea del "ser valencià" enfrontada. La manca de diàleg entre tots dos espais socials és encara més, l'autèntic i més sagnant camp de batalla. Un fet que ha permés als discursos nítidament espanyolistes eixir ben parats. (Ho explica amb molt més trellat Rafa Castelló a El país com a argument. Nacionalismes al País Valencià i Catalunya)

La consolidació de l'estat autonòmic és clara i l'increment dels posicionaments nacionalistes no és precissament vertiginós. No és qüestió de sentar-se i esperar que la demografia ens done la raó per que res fa previsible que això puga passar. No hi ha més remei que moure fitxa i banyar-se el cul. I banyar-se el cul implica arriscar.

"Si tirem per allà guanyarem per ací però perdrem per allà" és una afirmació tradicional en qualsevol discussió sobre estratègies polítiques de la causa. El repte per al valencianisme és arrossegar en la seua inexorable aventura d'apertura, siga quina siga, al màxim possible de nacionalistes per tal que la suma siga això, una suma i el resultat suficient. No hi ha altre camí però si milers de fòrmules màgiques per assolir-ho. Tot i els dubtes que confessava adés, no vaig a ser menys i reivindicaré la meua.

- Ubicar el valencianisme en unes coordinades nítidament progressistes però on importen més les polítiques del benestar i la qualitat de vida que les grans declaracions ideològiques. Esdevindre garantia de progrés amb ambició i realpolitik.

- Contribuïr decidídament a desconflictivitzar la identitat valenciana minimitzant la divergència entre la nostra concepció i la que és hegemònica al país. (La convergència entre valencianisme i societat valenciana... mai entre outsiders!)

- Incidir en la proximitat del projecte amb la ciutadania i la societat civil i explotar al màxim l'experiència municipal, terreny on som, cada vegada més, percebuts amb normalitat per l'electorat.

- Denunciar l'amenaça del bipartidisme com un perill empobridor per al debat polític.

- Oferir un producte que siga garantia de polítiques en clau valenciana i de reivindicació d'un major pes polític tant a l'estat com a Europa.

- Practicar un valencianisme cívic, no essencialista i sense excessius apriorismes, , basat en el concepte de ciutadania i d'actualització constant.

-Treballar molt i creuar els dits...

Esta és la meua recepta màgica. Feu la vostra reflexió i coherentment la vostra aposta. Però siga com siga, si sou nacionalistes no deixeu de banyar-vos el cul que n'hi ha massa en joc.

Hui hem rebut un escrit d'un jove valencià que reclamava unitat a les forces polítiques valencianistes, o a algunes d'elles. Esta ha estat la meua resposta.

----------------------------

Benvolgut company:

L'any 1998 els esforços de moltes persones vinculades al valencianisme quallaren al constituir-se el BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ, una federació de partits inicialment integrada per la Unitat del Poble Valencià, el Partit Valencià Nacionalista, Nacionalistes d'Alcoi, i una important incorporació d'independents. Uns anys abans però, al 1995, ja s'havia constituit una plataforma electoral amb el mateix nom que per primera vegada havia reunit a tot el nacionalisme valencià d'esquerres.

El BLOC naixia, segons els seus estatuts amb la vocació d'esdevindre la casa comuna del valencianisme, i més exactament , el "referent unitari del valencianisme progressista". La formació del BLOC havia estat el fruit de nombroses aportacions intel·lectuals, reflexions ideològiques i estratègiques , esforços personals i col·lectius però sobretot per la convicció que calia una ferramenta política potent i útil al servei del poble valencià. per tot això es deixaren a un costat les diferències, s'aprengué a conviure en la diversitat i es bastí un projecte en torn a quatre pilars fonamentals.

- la sobirania nacional del poble valencià

- la defensa dels valors i els ideals progressistes.

- l'ecologisme i preservació del nostre territori

- la radicalitat democràtica

Eixos han estat els 4 eixos que han orientat l'activitat política del BLOC des de la seua formació fins ara. Després de quasi 10 anys la militància s'ha multiplicat i hui en dia som moltes més les persones que s'hem afiliat al BLOC directament que les que han passat per alguna de les formacions que l'espentaren. També els resultats d'esta aposta són evidents. Hui, el valencianisme és la tercera força política del país i el seu potencial és enorme.

Les portes del BLOC han continuat i continuen obertes i això ha permés la incorporació de nous partits (el més recent ha estat Esquerra Valenciana) i noves sensibilitats, sempre entorn als 4 pilars als que hem fet referència adès.

El BLOC JOVE és bona prova d'esta vocació integradora i d'esta aposta per la unitat de tot el valencianisme progressista. La unitat però només és possible entre les parts que hi volen formar part i en eixe sentit estic convençut i satisfet per la generositat i flexibilitat demostrada per este projecte polític d'acollir al seu si al màxim possible de persones, col·lectius i sensibilitats.

Així és, per que així ha de ser per tal que, com recordava al principi, els valencians i les valencianes disposem d'un projecte unitari per a la defensa dels nostres interessos com a poble.

Amb açò m'agradaria demostrar-te la plena sintonia del nostre projecte amb l'esperit del teu escrit expressada en el terme d'unitat. El de l'unitat és un camí que, com veus no és nou per nosaltres i al que per descomptat, et convidem a sumar-te.

Hui a l'entrar al despatx m'he sentit allò de : No penses en un elefant.
No penses en un elefant. No penses en afiliar-te. No penses en deixar un comentari.

Sóc conscient que alguna gent que llig estes liníes podrà acusar-me de ser víctima de la síndromw d'Estocolm, aquella que patixen algunes víctimes de segrest, per escriure post com estos. En el terreny de la política i en el context del 27-M podria entendre's com una fascinació sobre el poder de l'adversari, i més concretament sobre la capacitat del PP per tal de configurar-se com un partit d'ampli espectre capaç de guanyar unes eleccions ,en les que n'hi havia partida , per una augmentada majoria absoluta. Sóc conscient d'eixe risc però també del que correm des de les forces progressistes i el valencianisme d'aillar-nos de la realitat i quedar-nos ofegats en el nostre melic de no ser capaços d'analitzar les claus d'un èxit no només electoral sinó també social.

Estem a la cua de l'atenció sanitària, tenim un molt deficient sistema educatiu plagat de barracons, patim greu deficiencies d'infrastructures, l'economia productiva està plenament substituda per l'especulativa de la rajola, el nostre transport públic fa riure quan no plorar... però el País Valencià va de categoria!. Almenys en el mateix sentit que la terra era plana fa uns quants segles. Són fal·làcies sostingudes per la creencia majoritària d'una societat. I els projectes polítics han de saber llegir les seues societats per la senzilla raó que estan fets única i exclussivament per a les societats.

Deixant de banda la potentíssima maquinària mediàtica del PP capaç de vendre la moto hi ha una societat valenciana que majoritàriament ha volgut comprar-la o que no s'ha mobilitzat per evitar una compra que suposa una hipoteca per a les nostres butxaques. Sense menystindre ni deixar d'agraïr la solidesa dels milers de persones que si han apostat per una alternativa progressista per al nostre país deu ser motiu de preocupació, si volem construir una nova majoria social, descobrir els mecanismes que han fet possible l'hegemonia política del PP valencià.

Llig per la xarxa un anàlisi irònic que diu així "si els valencians foren negres donarien suport al KKK". Potser a banda de gràfic siga cert però no menys cert és que ho farien, com sembla haver-ho fet l'electorat, pensant que ho esta fent a favor dels màxima abanderats de la causa, ja siga negra o valenciana. Per això trobe que a hores d'ara és evident que el PP ha sigut capaç de seduir/segrestar a una part d'eixa bossa de votants pròxima al discurs valencianista i engreixar així el seu suport electoral en què paradoxalment o no, també figuren vots des de vots d'una extremadreta sociològica fins a potencials votants socialistes com profetitzava Rafael Blasco al seu article sobre el vot dual.

Tot plegat em desperta una série d'interrogants , alguns més retòrics, d'altres més profunds. I d'entre ells, hui destaque dos..

- És legítim per al valencianisme adoptar una estratègia que el permeta ser considerat per este electorat captiu del PP? I en cas de resposta afirmativa... és compatible esta estratègia amb un desgast mínim entre l'electorat consolidat del valencianisme progressista?

Allò de la política de baix cap a dalt no és un simple slogan electoral, per això sóc partidari que el propi electorat valencianista siga particep de les reflexions necessàries per a consolidar i fer crèixer el valencianisme polític. En tant que el BLOC és una ferramenta per al nacionalisme valencià unitari, tot el valencianisme, entes com a moviment, ha de ser partícep del procés de reflexió. Al remat els despatxos dels polítics no són els únics llocs on cal fer anàlisi, reflexió i pedagogía i ara és necessari més que mai que al valencianisme, tot i la seua pluralitat, caminem tots i totes a una veu.