El que se'ns ve damunt amb l'afer "Llei Electoral Valenciana" no té nom. La irresponsabilitat del PP en este assumpte és d'una magnitud extraordinària... o "in other words"... pa cagar-se i no torcar-se.

Tenien por de rebaixar el llistó electoral per si amb l'eliminació del 5% s' afavoria l'entrada del BLOC, afavorint el canvi i introduïnt una novetat en el panorama polític valencià. I ara, la por radica en que algú li dispute el seu propi electorat captiu. Ens van a clavar en un gran embolic. I ho faran tot sempre des de la més pura perspectiva electoralista i cojuntural com dissortadament ja és natural en un partit que darrerament (i ho dic, sincerament amb moooolta llàstima...) no està demostrant tindre allò que es coneix com "sentit d'estat". Ni a la política valenciana ni a l'espanyola, el PP actua amb una lleialtat institucional que ha estat substituida per un "te-crispo-y-me-votas" absurd.

He arribat al trist convenciment que el PPCV veritablement no creu el més mínim en les institucions d'autogovern valencianes i que tot allò del Camps jurant els Furs a la investidura fou simplement una nota folkloòrica, de nova planta això sí,a la política valenciana. Si m'equivoque, que és possible, lamente dir que molt ho han dissimulat.

Tinc alguns pocs amics al PP que diuen militar a un partit "de centre liberal, reformista i de marcat caràcter valencianista". M'agradaria poder creure-los (fins i tot seria saludable) però necessitaria alguna cosa més que les seues paraules, la meua bona voluntat i l'amistat en comú per trobar indicis què confirmen allò que exposen.

Al remat em ratifique en el pensament que el canvi polític també els beneficiarà a ells. No seria excessivament extrany que la derrota electoral del proper 27 de maig porte als de Camps a una situació similar a la que lideren Rajoy-Acebes-Zaplana a l'estat.... i ja sabeu quina és. Tan trist com previsible.... Però també confie en l'aprenentatge històric del valencianisme i l'esquerra per tal de resistir l'embranzida d'una dreta cavernícola 3.0 i fer perdurar amb solidesa, i durant una llarga temporada, el procés de transformació que el país necessita.

Els meus amics tindran doncs una nova oportunitat d'incidir en el seu partit (si és que supera la també previsible descomposició clientelista) per tal d'aconseguir dir allò que em diuen sense remordiments com a motxil·la.

Ja sé que jugar a la política-ficció és d'una actitud una mica irresponsable i fins i tot en este cas potser siga superb però la necessitat de regeneració a la dreta valenciana és una assignatura pendent des de la transició fins als nostres dies per la qual tot prec públic és poc.

Bona sort, de veres, bona sort! I que practiqueu el "sentit d'estat" que com a govern , per desgràcia per a tots i totes els que us hem patit, no heu demostrat.

Queden 95 dies per a les eleccions, o per al que és el mateix, per dir adéu PP.

Ho diu el comptador que hi ha al web del BLOC JOVE i ho diria també un comptador en paper del despatxet de no ser perquè finalment he desisitit de pretendre actualitzar-ho cada dia. A bana del paper que estalviaré no invertiré un total de 180 minuts que podré dedicar a qualsevol altra activitat més productiva. Em direu exagerat però el temps no es compra ni es ven i jo que sempre he sigut sempre un poc com el conill blanc d'Alícia en el País de les Meravelles el valore com un tresor.

Tot i així s'escapa el comdemnat davant la incomprensió general com la que sentirà l'amic Enric Gil al vore com no atenc a les seues cridades per estar a alguna punyetera reunió. Segurament voldrà donar-me la seua anàlisi sobre algun tema d'actualitat, potser sobre la crispació política que tracta de generar el PP a l'estat en matèria antiterrorista o qui sap si es tracta d'alguna anècdota personal... Però no trobe temps per això així que més li valdrà passar-se pel despatx i aguantar com compartisc l' atenció de la conversa amb la redacció d'una instància, una nota de premsa o un correu. El 27 de maig tanta descortesia pot servir d'alguna cosa si s'ha posat un granet de sorra en assolir l'objectiu.

Dinant a la facultat em comenta una amiga i companya com veu les perspectives electorals. Després de sentir el meu particular rotllo m'emplaça a posar el mode [miting off] i a parlar-li amb sinceritat: "Amb mi no cal que parles així". Li conteste amb un rotund, "Dic el que crec" i li garantitze que si volem canvi tindrem canvi. Parle sincerament quan dic que el pitjor adversari del canvi és l'escepticisme. I una bona vacuna és un optimisme eufòric. Si el propaguem, si el fem arribar a qui ha d'arribar, assolirem l'objectiu. ës la màgia de les coses que depenen d'un comportament social.

Una mentida dita mil vegades mai no serà veritat. Però una afirmació ben plantejada pot provocar una nova realitat. Pareixerà tòpic i reduccionista però la clau per possibilitar el canvi és simplement prendre consciència que el canvi és possible.

No és cap dels vídeos participants del concurs Adéu PP però sense cap mena de dubtes és una motivació extra per jubilar la caspa política valenciana.

El comentari que fa Enric Nomdedeu al seu bloc sobre este vídeo és immillorable així que us emplace a la seua lectura.

Potries és un xicotet poble de La Safor que per estes dates celebra el seu Porrat dedicat a Sant Blai. Dissabte era el dia del sant i amb ell començà un Porrat que des de fa alguns anys esdevé alguna cosa més enllà de la tradicional fira. L'Ajuntament de Potries, amb l'amic Damià Oliver al front, va pensar que seria bo acompanyar els aspecets tradicionals d'alguna iniciativa temàtica que modernitzara l'esdeceniment i enguany e s'ha optat per batejar-ho com el Porrat de la Comunicació.

Així els tallers sobre creació de blogs i pàgines webs, les paradetes de llibreries i editorials, i les xarrades de periodistes valencians com Vicent Partal s'unien als actes religiosos, a les actuacions musicals o teatrals, les atraccions de fira epr als més menuts, les exposicions, i les parades de fruits secs. (M'he quedat sense comprar-me les pelailles!!)

La pluja ha caigut intensament sobre Potries i ens ha provocat un cert refredat a a més d'un, però no ha aigualit l'entusiasme d'un xicotet poble per fer coses grans, demostrant que des del món rural es poden plantejar iniciatives de modernització que, tot i que a escala, res tenen que envejar a les plantejades a les nostres grans urbs. Este cap de setmana he vist iniciativa i capacitat. I molta culpa d'açò la té la gestió del BLOC a la localitat. Potser perque en comptes de retallar-la com sovint fan altres partits polítics preocupats epr una societat civil que els supera, des d'esta casa es gestiona amb gust, es promou i es premia, la innovació.

I per descomptat els visitants no trobarem a Potries megaprojectes urbanístics. Però potser us sorprendrà descobrir un poble amb encant.

Potser l'Oscar Jaenada ha tingut un professor de les terres de l'Ebre, o del nord del nostre país. Siga com siga a Jaenada li ha costat molt apitxar com ell mateix reconeixia a les entrevistes que ha realitzat a propòsit de la seua interpretació d'el '"Xino" a La Vida Abismal, la darrera pel·lícula de Ventura Pons, basada en una altra obra del valencià (i cada vegada més, universal) Ferran Torrent. Tot i això el xic s'esforça per adaptar la seua parla a la d'estes contrades d'Albufera i arròs en paella.

Al nostre país disposem de poques ocasions de vore pel·lícuels en la nostra llengua (ara www.cinemaenvalencia.org oferix algunes més) , i molt menys encara de sentir-les a la maneravalenciana... i menys encara en apitxat. Ja em perdonareu que hui traga l'orgull apitxat a passetjar, ( tot i que tinga cert complex per no apitxar suficientment). Però acostumat a vore com quaevol producte audiovisual amb esta parla és o una mofa o una manipulació informativa com les que fa Canal 9, m'ha fet especial il·lusió anar el cine i trobar-me amb una obra d'estes característiques.

Ja m'ho va advertir fa algun temps Francesc Felipe. L'esforç de Ventura Pons per fer creible l'ambient d'aquell país dels anys 70 era notable. No el vaig viure i mai no podré constatar-ho però si me l'imagine d'alguna manera és aixi, i a partir d'ara il·lustraré els meus pensaments amb els fotogrames de la pel·lí.

He de dir que la història, l'argument (no m'he llegit el llibre de Torrent) no és el que més passió em puga despertar. i fins i tot m'agrada més "Gràcies per la propina". Però disposar d'escriptors om Ferran Torrent és un luxe, per al país i la seua autoconsciència i, des de l'analfabetisme cinèfil, crec que també per al seté art.

Algun dia RTVV serà una bona aliada de les produccions audiovisuals valencianes, i ausades que m'agradaria que eixe moment arribara prompte, a partir del 27 de maig. Potser llavors podrem veure a algun bon actor valencià interpretar a un Juan Lloris tan autèntic com el que Torrent ens presenta a la seua tril·logia dedicada al panorama polític, econòmic i esportiu valencià.

Si la propera setmana em toca l'europot potser diga allò de... "això ho pague jo!".