Una veu em desperta. Estic dormint al menjador de la Secretària d'Organització del PSM després d'una nit de festa continguda per Palma de Mallorca on vaig trobar-me algunes cares conegudes i valencianes. ës la veu de Roger, de la Intersindical de Catalunya també present a l'improvisat alberg que m'avisa per tal de no perdre el meu vol de retorn cap a València.

-Tinc dues notícies, em diu.

Segons em comenta Roger finalment han mort a Sadam Hussein (notícia que esta matinada ja sonava per la ràdio i que portarà cua) i E.T.A ha atemptat contra la T4 de Barajas, a Madrid.

- No m'ho crec- li he respost.

No m'ho volia creure. Pensava que podia ser una innocentada de mal gust i endarrerida (com la que deixí al meu post anterior i que algú s'ha prés amb poc sentit de l'humor) Eixa panda de terroristes imbècils, suposadament membres d'un moviment d'alliberament nacional però en realitat mafiosos esclaus de l'odi, ha tornat a actuar trencant així el bri d'esperança que molta gent teniem dipositada en el procés de pau. Al telèfon em diu un amic que potser algú haurà obert una botella de cava (o sidra) de les reservades per a cap d'any per celebrar un moment dur i difícil com el que genera este atemptat... Quina ràbia i quina impotència...
E.TA. ves a cagar i ofega't en la teua pròpia merda!

Ja és definitiu i vull que sigueu ela primera gent en saber-ho. Demà mateix partiré cap a Madrid per tal de començar els assajos. A mitjans de gener comença la serie i tinc molta faena a fer. Encara no se si podré escriure regularment al blog i el més segur és que haja de deixar aparcades les meues responsabilitats polítiques i associatives.... . L'oferta ha estat molt temptadora i no he pogut negar-me tot i que vaig intentar negociar la incorporació per a més avant. Una de les meues vocacions infantils, a la fi es fa realitat!!

Marxe per donar vida a un dels personatges de la serie "La que se avecina" a Tele5, produïda pel mateix equip que "Aqui no hay quien viva" ara que la productora de Jose Luis Moreno ha estta parcialment comprada per T5. Les histories seran una miqueta diferents i de fet els actors, en bona part els mateixos, canviaran la seua interpretació.

Poca cosa puc dir del meu personatge a hores d'ara. Només avance que serà un jovenet periodista valencià acabat d'arribar a la ciutat del Manzaneres, que treballa els caps de setmana com a dragqueen a un popular pub de Chueca per tal de pagar-se les despeses de la seua estada a Madrid. M'he fet algunes proves amb el vestuari i estic molt mono. El pitjor ha estat la depilació integral... aiiiis!

Espere trobar sort i poder tornar de quan en quan pel meu estimat país. Vos duc al cor!!!
Ens veiem molt prompte... espere.

Feliç societat, Pere Fuset, Portaveu Nacional del BLOC JOVE
(Levante- EL MERCANTIL VALENCIANO, 26/12/2006)

Un grup de psicòlegsbritànics molt ben intencionats , proclamava fa algun temps haver donatamb una fórmula per tal de calcular la proximitat a la felicitat delséssers humans. Segons esta fórmula cal tindre presents aspectes com aral'amor, la salut, el benestar, els incentius laborals, l'estabilitateconòmica, la capacitat d'adaptació, les amistats, i un llarg etcèterade paràmetres a combinar.

Desconec si existix alguna fórmula similar per a mesurar el grau de felicitat d'una societat, però m'atrevisc a assegurar què la societat valenciana està tradicionalment malalta d'infelicitat tot i el que els alegres tòpics puguen fer vore. És una hipòtesi que de ser certa ens hauria de dur a una doble negació d'aquella creença franquista: ni som "levante" ni molt menys "feliç".
Ara que estem en època de bons desitjos, sovint expressats amb un breu "feliç any" serà qüestió de plantejar-nos què podria contribuir a millorar la nostra felicitat com a poble . Observant algunes de les nostres mancances col•lectives i sense perdre de vista la fórmula dels psicòlegs britànics, m'atrevisc també a aventurar que bona part de l'equació es decidirà el proper 27 de maig, quan la ciutadania estem cridats a triar entre programes, sigles i representants. Perquè des de les institucions es prenen contínuament decisions que afecten, i de quina manera, les nostres vides com ciutadans i ciutadanes i davant això, com deia adés, és indefugible explorar quines polítiques poden incidir en fer-nos més feliços.

Si la salut és el primer potser hauríem de preocupar-nos molt més per deixar d'estar a la cua de l'estat en llits hospitalaris, per dotar-nos d'un pla de prevenció de les drogues efectiu i menys hipòcrita i més encara per impedir la progressiva privatització de la sanitat valenciana. Si no es pot viure sense amor i la sexualitat s'ha de viure de manera responsable és necessari realitzar canvis importants en les polítiques d'informació sexual i planificació familiar, millorar la lluita contra les ETS, i combatre l'homofòbia i transfòbia. Si l'educació és bàsica per a la formació tindre bona part de l'alumnat en barracons i liderar el fracàs escolar no és bon símptoma. Si sense casa no es pot viure, estaran d'acord què no podem convertir la joventut valenciana en una generació hipotecada de per vida.mentre especulem amb el territori i ens carreguem el patrimoni natural, que dic jo, alguna cosa pintaran també en la nostra felicitat col•lectiva marjals i muntanyes.

La precarietat ocupacional i la “fugida de cervells” que patim són també un element de frustració per a un poble que es resistix a convertir-se en simple planter de cambrers. Trobar-nos amb les mans lligades per interessos externs, marcats des de Madrid com ens ha passat amb la reforma de l'Estatut, va en detriment de la necessitat de sentir-nos com una societat lliure i madura. I sempre ens quedaria el bon humor si no fora pel grau de crispació social al que ens sotmeten alguns amb els seus continus atacs de victimisme i eixe regust a transició mal tancada. Per no parlar de l'humor que se li queda a un després d'haver de fer ús de la xarxa valenciana de transports públics...

Front tot això es plantegen un parell d'alternatives.com a remeis polítics. D'una banda eixa opció que ens planteja l'actual Consell a mode de Prozac; mitjançant colpets de triomfalisme televisiu convertint per exemple RTVV, en un aparell de propaganda i original creació literària. No canvia la realitat però la maquilla i és un remei massa sobat per estes terres i poc efectiu.

L'altra alternativa passa per afrontar els problemes des de l'arrel i plantejar solucions des del canvi profund a les institucions. Eixa és l'alternativa que proposa el valencianisme de progrés i ecologista i per la qual realitza grans esforços com els demostrats als darrers mesos. És l'opció d'un canvi on, estic convençut, la joventut valenciana podrem participar en la construcció de la nostra felicitat col•lectiva.

Com que tota hipòtesi necessita ser comprovada empíricament els emplace a reflexionar sobre els remeis exposats i quan siga el moment posar a prova la bondat del projecte polític que defensem des del valencianisme progressista. Tenen la garantia què més que un experiment serà tota una experiència. Una experiència de transformació que és el que esta societat valenciana nostra està demanant a crits.

Hi ha gent a la que li agrada el nadal i altra què no. Jo sñoc del primer grup i per això us desitge a tots un bon nadal. Del 2007 ja parlarem ja... i vorem com podriem fer que fora vertaderament feliç. Besadetes per a tots i totes.

Anit vaig estar al sopar d'homenatge a Damià Mollà i Eduard Mira amb motiu del 20é aniversari de De Impura Natione, obra guanyadora del premi Octubre d'assaig al 1986 (premi Joan Fuster) que cada any organitza l'editorial 3i4 encapçalada per Eliseu Climent.

Aquella obra suposà un important punt d'inflexió en el debat identitari valencià. De fet suposà l'apertura d'un debat sobre la manera en que s'estava realitzant aquell debat. A l'analitzar l'escletxa valencianista en dos tradicions, la del "nosaltrisme" i "ratpenatisme" (que només la transició convertí en antagònics per la intrumentalització política del conflicte) aquella obra suposà l'inici d'allò conegut com a valencianisme de conciliació com a condició prèvia per als autèntics reptes dels valencians (que de vegades ens oblidem que el valencianisme és un mitjà i no una finalitat!!!).

El llibre, en guanyar els Premis Octubre, va ser capaç d'obrir un gran debat a la societat valenciana. Les pàgines i pàgines dedicades al Levante durant aquells anys són una bona mostra, com també ho és la publicació , anys després, d'un segon llibre que recull el guant llançat pels dos sociòlegs, Document 88, obra col·lectiva publicada també per l'editor Eliseu Climent (un any on el premi d'assaig fou declarat desert mentre que el jurat recomanava la publicació d'este treball i de la Pesta Blava, de Vicent Bello) . Però anit, a banda de les referències a la Joventut Valencianista (JV) i al Tirant lo Blanc, allò més recordat foren les tertúlies de l'Hotel Inglés. Per aquell escenari passaren personatges ben dispars, com Josep Guia (PSAN) i Gonzalez Lizondo (UV) per fer esment als casos amb major morbo, però també molts altres dirigents polítics, rectors universitaris, empresaris, editors, intel·lectuals... tots de l'òrbita del valencianisme , aplicat ací el concepte amb una gran generoitat i amplitud. Unes converses d'una època d'efervescència, dirigides pel professor Vicent Franch, que potser hui caldria rescatar de l'oblit tal i com intentaren Valencians pel Canvi i el Tirant, l'any 2004.

La nit ha estat de retrobament per a gent de procedència dispar.... i de destinació, almenys momentània, també dispar. I ha estat una nit de recordar anècdotes, algunes d'elles molt agredolces com la que relatava un conegut professor universitari al respecte de Lizondo. Quan el polític valencià havia vençut la seua por al públic de formació universitaria algú li preguntà...

- Vicent, i els valencians i els catalans no compartim una mateixa llengua?

la resposta de Lizondo fou:

-Sí, però diguem-li valencià.

Amb sorpresa, el mateix interrogador afegí...

- I això no podries explicar-ho als teus i així deixem de fer el ridícul?

La resposta del dirigent d'UV no pugué ser més il·lustrativa:

-No, que se me desmonta la paraeta.

Anècdotes a banda, caldria molt més que un post per analitzar l'impacte d'aquella obra en la configuració actual del valencianisme si bé m'agradaria destacar dos aspectes què ja he compartit amb el públic quan m'han lliurat l'exemplar número 5 d'una edició especial limitada.

D'una banda , trobe que Mollà i Mira poden estar satisfets per haver aconseguit que, dins d'un moviment tradicionalment cainita, fraticida i especialment parricida com és el nostre nacionalisme, una generació participe d'un homenatge als seus pares. És una de les ensenyances que la seua obra ens deixa.

I l'altra, encara més gratificant. Gràcies a agossarades reflexions com les seues, hui en dia hi ha una part de la joventut valenciana, per mínima que siga, que no necessita triar entre opcions antagòniques ni plantejar-se terceres vies per accedir directament al valencianisme.

Afig ara un pensament que m'he reservat, i és que trobe que perdriem e temps si ara dedicàrem nous esforços per fer convergir allò que potser ni cal. Ara, el repte és ben clar tot i que complex, fer convergir el nacionalisme valencià amb la propia societat valenciana. En eixe procés estarem tothom qui haja d'estar, ni més ni menys.

I permeteu-me que compartisca també una anècdota personal. En acabar l'acte m'he acostat cap als autors per tal de demanar-los, com molts altres, una signatura "pa un net" de la seua obra. Fruit de la meua petició, tinc aquell exemplar dedicat a un Pau Net a qui potser li faria il·lusió quedar-se amb el llibre que Pere Fuset incorporarà a la seua biblioteca. ;)

M'agrada la nova versíó de l'anunci de "En valencià, naturalment" promoguda per la Generalitat Valenciana. L'opció d'apostar per cares conegudes emprant el valencià , naturalment, és potser poc original però al nostre país és pràcticament desconeguda.

Esta nova versió és interpretada per Màxim Huerta (Informatius T5 i El programa d'AR), l’actriu Marta Belenguer (Càmera Café) , la cantant Soledad Giménez (de Presuntos Implicados), i l’esportista Niurka Montalvo.

M'encanta la particular veu de la cantant de Iecla i valenciana d'adopció. Ja la vaig sentir cantar en valencià a Obert, (el primer disc en valencià que em vaig comprar!), en companyia de Joan Amèric i em consta que Nacho Mañó, el seu company a Presuntos Implicados, està implicat amb la producció de música en valencià com la que crea Paco Muñoz.

De Niurka, amb qui he coincidit alguna vegada fent-me un cafenet prop de la seu nacional del BLOC JOVE, també havia sentit alguna referència positiva pel que fa a la llengua. Huerta té el nom en valencià i de Marta no tinc dades.

Ja fa alguns anys vaig sentir el lament en veu alta d'un professor de la Universitat de València, molt familiaritzat amb la creació d'identitats. Martí es queixava què entitats com ACPV que treballen per la normalització de la llengua no hagueren aprofitat el valor imbòlic de personatges com Mendieta, l'exjugador del València... tot i qe em pense que el llavors rat penat de l'equip xoto no haguera estat massa procliu. Al fil duna conversa similar recorde comentar amb gent de Veu Pròpia la necessitat de premiar a Maria Abradelo, tot i l'inicial desastre lingüístic, pel seu esforç poc habitual, una opció que es va desestimar per informació complementària que ens arribà.

D'allò què no tinc cap dubte és quin ha estat el principal personatge clau en la normalització del valencià , i fins i tot en la consciència d'unitat lingüística per a la meua generació... Son Gokuh a Canal 9 i a TV3. Bromes a banda, necessitem referents positius d'adopció del valencià als mass media. No és la única estratègia a seguir però no per això menys necessàri.

Clar que si allò que pretèn el Consell és promoure l'ús del valencià ho tindría molt més fàcil si s'aplicara la lletra de la cançoneta i els seus membres parlaren amb naturalitat en esta llengua. Si fora així no m'importaria que els propers interprets foren Paco Camps, Esteban González Pons, Julio de España i Carlos Fabra. Si han de fer-ho, això sí, que siga prompte puix d'ací 6 mesos ningú no els reconeixerà.

Sanchis Guarner va faltar ara fa 25 anys, a pocs dies de nadal. Però tres anys abans, el 1978 tractaren de matar-lo amb un artefacte explosiu, si no recorde malament camuflat entre torrons. No ho aconseguiren en eixe moment com tampoc ho puguèren fer amb Fuster però és indubtable que en tots dos casos, i sobretot en el del lingüísta, el clima de persecució i violència provinent de l'anticatalanisme minaren la seua salut.

Va nàixer a la Plaça de l'Almoina de la Ciutat de València, tot just damunt de les restes del que un dia fou la Valencia romana, Sanchis Guarner participà activament de l'incipient valencianisme de principis del Segle XX. Així fundà Acció Cultural Valenciana junt a altres companys universitaris, i signà les bases ortogràfiques del 32, les conegudes com Normes de Castelló.

Empressonat pel franquisme per la seua participació a l'exercit republicà, autor de llibres tan importants com "La llengua dels valencians", "La ciutat de València", "Gramàtica valenciana"; col·laborador del "Diccionari valencià-català-balear" d'Alcover i Moll. Membre del Centre de Cultura Valenciana (hui RACV), del Institut d'Estudis Valencians (també de l'IEC) i fins i tot de Lo Rat Penat fins a el segrest de l'entitat cultural en mans dels anticatalanistes....

Sanchis Guarner havia estat una peça clau per al valencianisme des del cap-i-casal. Possiblement un dels personatges més conciliadors ja que treballà, sense èxit per evitar la fractura valencianista que després acabarà sent instrumentalitzada pels hereus del franquisme durant la transició. Un "ratpenatista" amic dels "nosaltristes", o "nosaltrista" d'origen "rapenatista" que mai va entendre el fatal desenllaç del nacionalisme valencià.

Guarner defensà la denominació de llengua valenciana sense entrar en contradicció amb la seua apassionada defensa de la unitat lingüística; les seues gestions foren determinants per tal què la Senyera tricolor onejara de nou en el balcó consistorial de la Ciutat de València, (bandera per la qual, com recorda Vicent Partal al seu diari electrònic, demanà respecte entre els nacionalistes d'aquell temps) , i la seua discrepància respecte al projecte polític obertament pancatalanista del seu amic Joan Fuster va quedar plasmada en un llarg epistolari.

Tot i així, o potser per això, Sanchis Guarner va rebre aquell atemptat, nombroses pintades amenaçadores i una trista i intensa persecució durant la Batalla de València. Les postures conciliadores com la que representà el lingüísta són sempre percebudes com les més perilloses pels qui manquen de raons i per això les més fortament combatudes. Conscients potser, de la força de la integritat desacomplexada i de l'estima sincera que persones com Manuel Sanchis Guarner sentien cap a València, el seu país, la sea llengua i la seua història, els anticatalanistes el condemnaren a ell i a la seua obra.

El seu soterrar no posà fí a la seua persecució. "Sanchis Guarner, per fí has caigut" i "El Regne de València no et perdonarà" foren dos de les pintades realitzades pels anticatalanistes a la façana del cementeri on descansa el seu cos.

Com sol passar habitualment, les figures clau de la nostra història no són mai suficientment reconegudes pels valencians i valencianes. Amb la figura de Sanchis Guarner ha estat així, fins i tot dins del propi valencianisme. Ara, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua junt a la Universitat de València el recorda a l'edifici de La Nau amb una exposició que encara no he tingut el gust de visitar. Sospite que l'obra premiada del meu amic Abelard Saragossà "Reivindicació científica del valencià" també esdevindrà un homenatge des de la lingüística. A la seua ciutat, el lingüísta disposa d'una plaça tot i que el seu nom és eclipsat pel de la "Pantera Rosa" per la font de Miquel Navarro que presidix l'espai. El valencianisme deu retre-li homenatge també, quina millor maneraquè reivindicant els mateixos valors pels què fou perseguit, els nostres.

El dia ha començat a les 7'30 del matí llegint la premsa gratuïta mentre em feia un suc de taronja a l'estació del Nord i esperava a Enric Morera. Conscient de la meua fama d'impuntual (merescuda... sí o sí) volia arribar prompte a la cita... i vaja si ho he fet!. A les 8,15 hores ja estàvem camí cap a Onil on havia de conèixer al jove regidor nacionalista Jordi Valero. Morera m'havia comentat poc sobre la missió mentre l'Executiva Nacional del BLOC brindava amb cava pel any vinent després de la seua darrera reunió plenària. A Onil, els empresaris jugueters, amb la intenció de diversificar i innovar, celebraven el I congrés del plàstic de la foia de Castalla. I allí hi èrem. La visita no estaria completa sense passar per una fàbrica de nines amb mitjans de comunicació al darrere. Nines com la que ataviada amb el trage típic de la zona ens han regalat (i què... merda!... m'he deixat al cotxe de Morera!!).

Després de conversar amb alguns regidors de la comarca sobre els recurrents temes d'actualitat i dinar paella, (que no gaspatxos.. per fortuna) fem camí de nou cap a València on havia de participar a una reunió del BLOC JOVE. El trànsit es presenta amenaçador quan s'aproximem al cap-i-casal pel que el candidat es planteja un canvi de plans. Havia d'estar a Algemesí poques hores després... i haviem d'engolir-se el caos ciculatori de l'entrada de València? Res! Cap a Alegemesí directes. El bluetototh li permet conèixer l'agenda del dia següent, marcada pel acte del Palau de la Música i per un parell d'entrevistes d'allò que podriem dir "del més alt nivell". La resta del viatge, i la paradeta de descansa van adobades de batalletes de la vella guardia i de les bromes radiofòniques que sentim per l'emissora.

Alertat per diversos avisos m'assabente que eixa vesprada tant les rodalies de Renfe com la línea 1 de Metrovalencia registraven, per a variar, serioses incidències.... així que el millor serà avisar a Marc Xelvi, secretari comarcal del BLOC JOVE al cap-i-casal del canvi de plans i ajustar-se a l'agenda del candidat. Em quede a Algemesí per assistir a la presentació del nostre candidat a l'Ajuntament i parle amb Amparo, Albert i Vicent, què espere trobar-me al sopar del dia següent.

La visita inesperada a la Ribera Alta no pot ser més productiva doncs aprofite per conèixer el grupet de joves de la localitat que està interessada en formar part de l'organització i presentar-los el treball del BLOC JOVE. Això si, he de pagar un preu i és perdre'm el sopar de caràcter anual que els amics de l'institut havien organitzat amb motiu del nadal. Com que estan acostumats m'ho perdonaran.. o no.. però en el fons em continuaran estimant. Per si els mosques avise a Gonçal.

Quan Morera em deixa a casa, passades les 00.00, i després d'una repassada ràpida a les tertúlies noctàmbules de la ràdio (futboleres o politiqueres però sempre crispades) , em diu cansat però satisfet...

- i açò Pere... tots els dies.

A casa, estesa la roba que esperava humida la rentadora, llegit el correu i penjades un parell de notícies al web, somric tranquil al comprovar que a l'Enric li queden només 162 dies similars a este. Després serà molt pitjor... doncs haurà de compaginar estes escapades pel país amb el seu treball com a diputat a les Corts Valencianes.

Jo, què per fortuna no sóc candidat a res, continuaré pegant-me també xicotets passejos d'agitació blocjovera. Per exemple cap a Benirredrà i Gandia este dissabte. La Valldigna la setmana vinent, o a Mallorca a final de mes. I a l'horitzó els programats per a Elx, Xàtiva, Campello, Onda, Vila-real, Llíria i Catarroja de gener i febrer...

Necessitaré, litres i litres de suc de taronja, per què per si ho dubtaveu... hui estàvem a 4 graus en plena foia. I encara no ha arribat l'hivern! Tot siga per la primavera del canvi....

De vegades pense que el canvi polític serà possible al nostre país malgrat els socialistes valencians. Ahir el ministre Jordi Sevilla, segons els comentaris de politiqueo rosa possible alternativa si fracassa (més) I. Pla, no va aconseguir omplir una sala del Col·legi d'Advocats de València on hi havia programada una conferència. Ho podeu llegir ací . Pareix mentida que des de Blanqueries .. o Ferraz, permeten estes coses....

Espere que altres siguem capaços de despertar una il·lusió pel canvi que és latent a la societat valenciana. Per què no tenim ni la meitat de quota de pantalla, ni de mitjans econòmics ni de militància... però de compromís pel país i d'energies anem sobrats.

Divendres 15, a les 20'00 hores tenim una oportunitat per demostrar-ho al Palau de la Música de la Ciutat de València. No ens falleu...

Mai no m'alegra sentir parlar de la mort de cap persona. Axò també s'aplica quan és el cas d'un dictador. No m'alegren les morts. En este cas especialment no m'alegra que Pinochet s'haja lliurat de la justícia i que les famílies de les nombroses persones assassinades, torturades i desaparegudes pel seu règim no tinguen la tranquilitat d'haver vist al dictador entre reixes pagant pels seus delictes.

La natura, la divina providència o l'atzar ha volgut, això sí, dictar sentència de pena capital en el dia internacional pels drets humans, els mateixos que Pinochet va massacrar des d'aquell 11 de setembre. Ell s'en va, desconec si a l'infern , al cel o al purgatori, en cas d'existir tots tres, però les famílies de molta gent afectada pels seus pecats continuaran lluitant a Xile per la justícia. A totes eixes persones el millor dels meus desitjos de justícia i dignitat.

Marketing viral, ho veierem amb el Amo a Laura de la MTV, el robatori de l'escó de Zapaero per la campanya contra la pobresa i ara veiem que "el fin de la corrupción" és també una enginyosa campanya publicitària per a la pmoció de corrupció en Miami. Decebedor? No, per què tot i què pensí què podia estar al darrere una organització política juvenil i no la Universal ha aconseguit cridar l'atenció sobre un fenòmen que estem patint a molts ajuntaments, generalment relacionada amb la pressió urbanística.

La fi de la corrupció a terres valencianes potser no arribe el 5 de desembre com resava la campanya. Però em jugue un parell de cafes a que pot començar a forjar-se després del 27 de mag pròxim. Potser no comptarem amb un marketing tan ben pensat com el d'esta empresa però tenim l'Adéu PP, i ara no parle de la campanya qe hem fet al BLOC JOVE... parle del desig de canvi polític que cada dia és major a la societat valenciana.

Divendres la tecnologia ens va fallar i no puguèrem presentar els vídeos de l'Adéu PP a Carlet, però si acompanyar a Morera i explicar mínimament el sentit de la nostra campanya mentre els visites al web per vore al Xavi Castillo es disparaven i presentàvem a la futura alcaldessa de Carlet.

El cap de setmana ha estat una miqueta diferent doncs vaig assistir com a convidat al congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Allí va ser reelegit secretari general Jordi Cuminal que ha sabut transformar per complet la mentalitat de les JNC i què fins i tot ha trobat convenient enfrontar-se, quan ha calgut, amb el seu propi partit, per defensar posicionaments obertament sobiranista i de progrés.

Vaig participar per representar a l'organització referent del jove nacionalisme valencià davant un massiu acte del referent polític juvenil del nacionalisme català, socis de Galeusca. Tot i les diverses cojuntures polítiques i l'evident i notable diferència ideològica entre totes dos organitzacions existeix respecte i cordialitat. Ha de ser així, per què nacionalistes valencians i catalans ens juguem molt i ens hem d'esforçar per entendre-nos d'una manera intel·ligent i útil, amb el màxim dels respectes.

Allí estava també Pere Aragonés, portaveu de les JERC a qui vaig saludar per primera vegada i breument. Espere que algun dia canvien una miqueta el xip i ens conviden als seus congressos com fem nosaltres, o almenys deixen de vetar la nostra entrada a la Lliure Aliança Europea i siguem capaços de parlar en un taula sobre totes aquelels coses que ens unixen, i també sobre aquells aspectes que ens separen. Per molt que vulguen caricaturitzar-nos davant els sectors sobiranistes catalans d'una manera surealista ells saben ben bé què som realment i què volem.

Amb els que existeix una gran sintonia i de nou ho vam poder comprovar, és amb elsJoves d'Esquerra Nacionalista, les joventuts del PSM, els nacionalistes de les Illes Balears. Estes setmanes he de contactar de nou amb Toni Noguera i amb Toni Trobat per avançar en unes mogudes que estem preparant.

Com que el meu nivell de francés i d'anglés és prou baix vaig poder parlar poc amb el president dels joves del BLOC QUÉBÉCOISE però si que em quedà suficientment clar que coneixia el nostre partit com ja em passà fa algunes setmanes amb el representant del BLOCO D'ESQUERDA , de Portugal. És el que té compartir nom...

Hui em debat encara sobre la possibilitat d'anar o no a Madrid el dia de la Immaculda Constitució a reclamar la república valenciana. La idea pot sonar una miqueta freak però siguem sincers... els freaks de hui són els pioners de demà. I són els pioners què ens fan avançar.

Xavi Castillo presenta l'Adéu PP, concurs del BLOC JOVE

Ací teniu el nou vídeo de l'Adéu PP en què Xavi Castillo presenta el concurs del BLOC JOVE.