Dimarts 30 és Halloween (abans es celebrava la nit de les ànimes del 1 al 2..). Recorde que l'any passat vaig vore pel barri uns cartellets a les parets que demanaven als veins que col·laboraren amb la festa per a que els fills de les families immigrants, vingudes de sudamèrica, pugueren celebrar una tradició que els havia arribat des de els EEUU i que ja entien com a pròpia. Recollir llepolies per les cases.

Jo no la celebraré d'eixa manera però em sembla molt respectable que altres ho vulguen fer. I no, no hi ha cap irònia. Jo no tinc cap por, ni el dia de halloween.

També desitge que eixes familiess puguen conèixer el que és ... per exemple, la falla del meu barri, participar del grup de teatre en valencià, aprendre a tocar la dolçaina i jugar al truc, a cuinar una paella amb socarrat, i a eixes coses tan valencianotes que al cap-i-casal i a molts altres llocs, encara s'estilen una miqueta. La falla del barri, epr cert, també celebra el halloween.

Un any més, diumenge estarem a El Puig (Horta Nord). Un any més a les 3 seran les 2 i això farà que algú estiga esperant una hora l'eixida de la marxa cap a l'Aplec des de les portes dels Serrans. Tot està preparat, Capi i Cento es pegaran una pallisa per a que tot vaja a la perfecció. Enguany no ens toca a nosaltres montar les taules però si una paraeta on de nou ens sentirem allò de "molt be, per la campanya", "vosaltres que sou jóvens heu de..." acompanyada d'alguna crítica per evs tu asaber el què... això i les converses introduïdes per "com veus això del pacte?" o "Com potser que la gent encara vote al PP?" i alguna petició de signatura per als avals.

Serem vora 2 mil personetes , la gran majoria membres del BLOC vingudes de Nord a Sud del nostre país. Gent que sovint a contracorrent milita (!), i ho fa a un partit valencianista i progressista. Allí on els veieu (el voreu..) són tots com una gran familia.

Al Formacció de Benidorm, entre altres coses, parlàrem de polítiques de joventut. Diumenge analitzàrem les conclusions que els grups de treball havien plantejat per tal de redactar un document amb propostes. Unes propostes que després arribaran a tots els partits polítics valencians per tal que els contemplen als seus programes electorals. Els punts més debatuts: les qüestions referides a la sexualitat i a les drogues, incloent-hi l'alcohol.

Però la reunió plenària també tractà la qüestió de les dones i la política. I tots ens despertàrem al sentir alguna proposta desafortunada. Haguèrem de reflexionar en veu alta (i tèrbola per la resaca d'alguns) al voltant de si s'ha d'establir o no una llei per a promoure la paritat.

Algú proposà que això no havia de ser així per una raó que podriem resumir així: els criteris per a confeccionar una llista, i per exensió un parlament, han de ser criteris d'idoneitat política i no de gènere.

L'argument és contundent, i el signariem tots i totes però és també demagògic pel context. Per que efectivament, a la nostra societat hi existeix una discriminació de gènere als parlaments, com encara en moltíssims (m'atreviria a dir que en la majoria) dels àmbits de la vida pública i privada.

La realitat és que les dones queden apartades de la política, per que este és encara un món molt d'hòmens. I no, no tota la culpa és dels hómens... D'igual manera que valencià i valencianista no són sinònims, dona i feminista no ho són, i encara manca consciència sobre la problemàtica entre els pròpi gènere.

(Em rebenta sentir a una dona dir -no sóc feminista-, demostrant un desconeixement profund del significat, o un autoodi deplorable, per que recordem-ho... masclista i feminista no són equivalents relatius al gènere.. com tampoc no ho és l'activisme gai i l'homofòbia, ni en general qui treballa per la igualtat i qui treballa per negar-la)

Ara vindran les eleccions i d'aprovar-se la paritat a la llei electoral valenciana (eixa llei!) els partits tindran problemes per aconseguir que almenys un 40% de la llista siga de dones (m'extranyaria que en algun cas arribara al 60% i el 40% fora per als homes). És cert, però beneit siga un "problema" que ve a solventar una injustícia. Benvinguda siga la discriminació positiva quan és necessària per a garantir una disriminació, molt negativa, com la que suposa el paper de la dona en la política. La llei en molts casos ajuda a transformar la societat i si tots estem d'acord en quehem d'alcançar una societat més igual... no hi veig cap problema en fer-se servir de la llei.

Les mesures, però, han de ser encara més amples, per que la problemàtica s'ha d'afrontar sempre des d'una perspectiva global. Si volem que les dones participen amb igualtat d'oportunitats en la política haurem de mirar quins són els seus obstacles de gènere, i el paper que la dona encara ocupa en moltes families és evidentment un obstacle gens menyspreable. (Mireu a les vostres pròpies families...segur que, amb excepcions, trobareu molts exemples)

Ser dona dóna punts per a destacar en política? Doncs sincerament no trobe que la nostra realitat siga eixa i per tant no h ha lloc per a fer demagògia. No crec que cap dona estiga en política pel fet de ser dona (i si n'hi ha algun cas que li demanen explicacions al seu partit per ficar tararots amb independència del gènere!!) però la praxis ens demostra que n'hi ha dones amb molt alt perfil que pel fet de ser dones troben problemes per a dedicar-se a la cosa pública, o directament són menystingudes en un sistema de molt de "jonosócmasclista...peroactuecomatal".

Per això, no trobe que siga masclista ni galanteria carranclona i políticament correcta reconèixer que quan una dona destaca en política és garantia de qulcom. I és que, en definitiva, la dona, pel fet de ser-ho, troba uns obstacles afegits , que els hómens no trobem.

Tal volta algun dia no siga necessària cap mesura per promoure la paritat. Tal volta algun dia tinguem 70%/30% de dones i hòmens o viceversa i s'atenga a criteris estrictamet d'idoneitat.. i aci pau i allà glòria. O fins i tot tal volta algun dia calga incentivar la participació dels mascles....

Però tot això és hui política-ficció, la realitat és una altra ben diferent i.. veges tu! és sobre la que hem de treballar. Amb la llei, si cal.

M'hauria agradat actualitzar abans però no he tingut massa temps per fer-ho. per a tindre un blog en condicions cal dedicar-li uns quants minuts i darrerament els minuts em manquen i gràcies per què això és senyal que faena no em manca. ültimament estic molt embolicat programant actes per a la campanya Adéu PP i dins d'eixa campanya he estat pel sud.

Enguany hauré estat a la cutat d'Alacant unes quatre vegades, (boda, actes, fogueres..). Tinc dues cites més a la vista en els propers mesos i sabeu què? m'encanta poder fer-ho! Parlar amb la penya d'allà baix és recomfortant. Conèixer el treball de Ramon i Xavi, el del meu benvolgut amic Natxo Bellido i tants altres o conèixer batalletes de Toni Arques, candidat a l'alcaldia i en l'actalitat regidor extraoficial i oficiós, és sempre sinònim de satisfacció. Allà la situació política potser no siga per tirar coets però la realitat és que comptem amb un grup molt cohesionat i il·lusionat que curra de valent per defensar un programa valencianista capaç de connectar amb una Alacant, que com deia l'slogan, és important. Ho és, quantitativament però sobretot quaitativament.. i no caldrà que m'extenga massa al respecte.

Aprofite l'avinentesa per a xarrar breument amb Manel, que em comenta que la Dama deixarà Elx en breu. Reprendrem el tema...abans que no siga massa tard.

Després d'esmorzar parada a Calp, en plenes festes de Moros i Cristians, per a tractar temes d'implantació. Darrerament no cal ni esforçar-se, la gent toca a la porta per apuntar-se al BLOC JOVE i això sempre és encoratjador. No és cap fanfarronada gratuïta. Com més serem més riurem... i amb major facilitat farem arribar el nostre missatge.

I després a Benidorm, a la meua estrena a un Formacció, organitzat pel CJCV. Comprove amb satisfacció el curro, sovint desagraít que fa Helena des de l'àrea de polítiques de joventut. També la passió que li tira Àngel, de Silla al tema (memorable la discussió sobre el fet sociològic). I a més a més, aprofite per conèixer altra gent sensacional, que des de fronts diferents però que tampoc no em són del tot aliens, participen d'esta raresa que pora per nom associacionisme juvenil. Així tinc el gust de conèixer a Salva de CLGS, a Miquel del Consell de Joves de Gandia, o a Steffan de la FAAVEM i a altres que espere em disculpen el fet de nonomenar-los.. si és que per un casual acaben llegint-me.

El proper cap de setmana també serà mogudet però menys, Picassent i El Puig, en principi. D'ací a eleccions tots seran així i espere que el meu patidor entorn ho entenga i ho comprenga... Procuraré recompensar-los!. No seré diputat, ni regidor, ni president de la mesa de no res.. però em toca posar-me les piles i posar-les a la resta, per a que els jóvens nacionalistes del País Valencià currem pel canvi. I què dimonis? I per què negar-ho.. trobe que ho gaudiré.

*****

Pepa Chesa s'ha obert un bloc. Us recomane que passeu per allí, el llegiu i li doneu la benvinguda. Morera, Nomdedéu i servidor èrem fins ara els únics membres de l'executiva nacional que disposàvem de quadernet on-line. Ara s'ens afegix Pepa, i haurem de posar-nos les piles per a no quedar-nos sense audiència ;) .. què tots sabem que quan una dona, i més com Pepa, és fica en matèria... no defrauda. I és que els blogs sobre política són encara un món massa masculí i estic convençut que amb aportacions com les de Pepa, la femenitat acabarà per conquerir-ho. No oposaré resistència.. Bona sort! ;)

M'agrada i molt la campanya electoral d'ERC per a les eleccions al parlament de Catalunya del proper 1 de novembre. Efectivament, els d'ERC són humans i les fotos de Carod Rovira afeitant-se ho corroboren. I quan la mire...no puc evitar enrecordar-me de Ferran Puchades, a les eleccions municipals del 2003, estenent la roba al terrat de Dídac en el cartel del BLOC-Esquerra Verda, com el meu company Ximo apuntava sopant l'altre dia. Quins records...

El que ja no se és si serà suficient una campanya d'imatge tan impactant i trencadora per a fer oblidar a l'electorat potencial d'ERC algunes cagadetes del tripartit signades pels polítics republicans. De fet trobe que no ho serà.. i de fet trobe que tampoc no és la millor campanya per a això, tot i que la constant crida al caràcter humà dels seus és també... molt humana.

La campanya, pel que fa a la imatge és efectivament d'allò més original i apunta a per diversos sectors en els que ERC pot arrapar vots d'altres forces, d'acord amb el seu discurs. Clar que ERC vol ser gran i constituir-se com un tercer espai a la política catalana entre el catalanisme tradicional i convergent i l'esquerra d'esperit catalanista amb un mínim cost assumible per a les bases tradicionals de l'independentisme. Per això, per que no són babaus, i si són ambiciosos Carod fa declaracions com "No cal ser independentista per a votar Esquerra" i afig "només fa falta voler el millor a Catalunya". Un requisit, molt flexible... i potser massa per a alguns que mai pertanyien a un Club que els admetera com a socis..

Un posicionament popi d'un partit amb vocació majoritari que se sap clau i frontissa entre dos espais. una estratègia molt valenta per part d'ERC, que, això sí, insistisc, pot augmentar el cost, natural d'altra banda, entre sectors més tradicionals del seu electorat. Un risc necessari, el de cercar un electorat més ampli per a un programa o ideari més estret. Vots no independentistes epr a un programa independentista?

De possibles trasllacions al cas valencià millor parlem un altre dia...

PS: Sí Xavi, t'he furtat la idea del fòrum. Així t'espabiles i escrius abans al bloc. ;)

Ho parlava amb algú l'altre dia, la clau per a la majoria absoluta del PP és que no fan política. No, senyors i senyores, en este país no hi ha política, almenys no a les institucions. Això de la política és una cosa molt roina, que els nostres governants no fan. !Quita quita! ¿Politica?"

I alhora, en realitat, tot és política banal, subtilment presentada de manera natural, com si es tractara d'una pluja, que cau aigua, per que ha de caure. Les coses són com el PP vol que siguen per que no poden ser d'altra manera, i ja s'encarreguen a Burjassot, a la seu de RTVV, de que així siga vist i percebut. PP és Generalitat. No hi ha polítics al front de la Generalitat, només fora, a l'oposició. Al Palau de la plaça de Manises, no hi ha política, no n'hi ha... i per això les preguntes dels periodistes són absolutament inncessàries. (Els periodistes ja se sap.. també juguen a fer política... traidors!) Els periodistes han de fer preguntes als polítics... no als salvadors de la pàtria.

Per això Rita no és una alcaldessa, no és un càrrec polític. És com el Micalet, la porta dels apostols o Santa Caterina, un element més de la ciutat de València, de la que, per cert, ja es fan sourvenirs. I bonics, tot siga dit.

I el PP, com dic, no és un partit polític, és un grup dessignat per la natura per a regir els interessos, d'esta, nostra Comunitat. Ells són l'estat (en este cas la pàtria... xica) i quin bon valencià va a a estar contra la pàtria? Els dissidents, els crispats i els polítics, que volen fer de tot per fer-los fora, per a poder polititzar-ho tot. per que no són democràtes, la política és antidemocràtica, per que democràcia és un xec en blanc i declarar-se apolític.

I la gent no vol política. No la bona gent, la política és roïna i la bona gent és... bona gent.

El debat és política, i la política tot i que a les facultats ens ensenyen que és gestió de conflictes, deu ser en realitat, una font de conflictes. I qui vol conflictes? Els polítics, que són, recordem-ho, els qui volen polititzar-ho tot. No política, no conflictes.

(SIC)... per si calia...

Dissabte el concert d'Antònia Font a Carcaixent va estar molt guai. Ho va estar tot i que eixa fou la paraula que més vaig trobar a faltar (mentida, en realitat fou una altra.. però eixa és una altra història...) puix els balears no ens obsequiaren amb la cançó d'Extraterrestres. Els ho haurem de perdonar.. tot i els kilometres d'una vesprada València-Silla-Xàtiva-Carcaixent

Hui he anat a un altre concert, per compensar algunes coses de l'altre i per que realment m'abellia. Esta vegada era un valencià, Joan Amèric, qui ens feia cantar. "Tira avant, pam a pam... que encara queda camí...". Alguns fins i tot amb vocació polifònica.

M'ha fet gràcia enrecordar-me que potser este fora l'autor del primer CD de música que em comprara amb els meus diners. Obert. Sense dubte fou el primer en valencià i si no m'enganye, com dic, el primer que em vaig comprar jo, al Crisol del carrer Borriana, quan pegava una ullada a les prestatgeries de llibres, especialment als escrits de la triple B. (afotunadament una d'estes B, Natxo Bellido, acabà per regalar-me el llibre que mai vaig poder comprar-me).

Amèric ens fa una proposta abans de cantar una cançó: si no trobem una mitja taronja, podem menjar moltes mandarines. Si estes amarguen són llimes, si tot i amargar deien un regust dolcet són pomelos.

Jo us propose que l'escolteu i amb els ulls tancats penseu que la música en valencià és música, i a més a més en valencià. Per als qui sovint cantem lloes a la pàtria (o a la ciutadania o..) .. no negaré que ambmolt de gust.. de quan en quan és un plaer recomfortant aproximar-se a la normalitat. Que li ho diguen a un músic furtiu i un comptador de sargantanes que també estaven pel públic... ;)

PS: La imatge, del concert de Carcaixent, il·lustra com efectivament els qui fem política ens matem per eixir en la foto. Gràcies, especialment a Clareta ,Jordi i a Amparo, per eixos moments!

La publicitat viral està molt de moda. Ho hem vist amb el "Amo a Laura" i el "Levantate ZP" que per cert eren de la mateixa agència (plas, plas, plas, ovació per als seus creatius). Al BLOC JOVE intentàrem fer una prèvia d'estes característiques per a l'Adéu PP sense massa èxit per problemes amb el material que arribà tot just quan era hora de donar a conèixer als impulsors... ho deixarem estar per a una altra ocasió...

Des de fa alguns mesos un blog caldeja l'ambient polític del nacionalisme. Publicitant-se a la columna de lliure publicació de L'Avanç , el blog de la paella valenciana, (no cal que em doneu les gràcies per la publicitat) ha socarrat tot l'arròs que es conrea a Sueca. O potser no tot...

Hem vist crítiques ferotges contra l'Esquerra Independentisa Revolucionària i el Racó de la Corbella, contra la plataforma de músics en valencià i molt especialment contra els d'Obrint Pas, contra el moviment feminista valencià, contra Santa ACPV, contra la colla de "beatosregionalistesneoblavers" que devem estar fets els bloquers, contra eixe favor que li ha fet Juli Esteve al país que du per nom INFO TV, també contra Pluràlia, contra tota Esquerra Unida (i trina.. i que trina), contra Joan I. Pla i els seus, contra Joan Francesc Mira, Ferran Torrent, contra UV i les seues derivacions, contra Esquerra Valenciana i fins i tot contra servidor (xefu7 en la meua versió dislèxica), per un pecat, que veges tu, no vaig arribar a cometre. Fent amics!!

Des d'aquell blog s'han donat notícies noticioses molt importants com l'enviament de sms que farà ACPV pel pacte (setmanes després que apareguera a la seua pàgina web), la candidatura de Carmen Alborch a l'Ajuntament de València (profetitzada per Nostradamus fa un grapat d'anys), l'oferta del PP al BLOC de rebaixar la barrera electoral al 5% provincial (Vicent Franch encara s'està descollonant... ) , o una possible candidatura de Maria Teresa Fernandez de la Vega a la presidència de la Generalitat, mesos despés de jurar-nos per Snoopy que seria el ministre Jordi Sevilla qui li llevara la responsabilitat al de la Vall d'Albaida.

Però per a divertida l'enquesta que es presentava al Maig passat per no parlar d'esta de juny i per l'amor de 10 o de 12, llegiu esta!! (prèstec fraternal que els feia el "confidencial" Busot)

Vaja, ja pel que fa a les conclusions, LPV és el blog més divertit de la xarxa, i el sentit de l'humor és un valor que cal recuperar per a la política. Clar està que això deu començar per un mateix... i no seré jo qui acuse al PP d'estar darrere de la Paella. Tots sabem que ells si tenen sentit de l'humor, i si no, mireu a l'Urdaci fent monòlegs a laSexta...

Al cap i a la fi si del que es tracta és d'una campanya vírica per acabar dient-nos, d'ací uns mesos, quina és la solució als nostres mals, no seria de bons xiquets donar a conèixer qui cuina i socarra l'arròs i els garrofons. Cert és també que no cal ser del CNI, ni del CSI-El Romaní, (ni tindre un imperi mediàtic, ni ser un pseudoperiodista, ni tindre accés a un panell de control de visites...) per a solventar el sudoku. D'evident esdevé si més no lamentable... i potser alhora entranyable.

I jo, tan amant dels tòpics valencians d'horta, de les falles, els moros i cristians, les barraques, l'albufera, les mascletades i les bandes de música... sempre he preferit una bona fideuà o un (mmmmm!) arròs a banda, davant d'una paella aparent però insípida.

PS: Menthos acabà per explotar allò de la reacció amb la Coca-Cola Light a benefici propi i valorà la publicitat d'este fet en centenars de mil·lions de $. No se en quan valoraran els paellers este reportatge , però igualment els ho regale amb la condició que deixen de passar-li la factura al país i a la gent que amb encerts i errades, tracten de bastir-ho.

Si eixa és la seua estratègia que baixe algú de dalt (del cel no, més a prop) i ho jutge.

Publicat a Levante-EMV, 9 d'octubre de 2006

Llegir al voltant del 9 d’octubre sense trobar-se paraules com descohesió, desvertebració, conflicte, crispació , divisió, meninfotisme, provincialisme... és quasi tant difícil com fer-ho sense trobar-se referències a la valenciania, ,la germanor, marxes triomfals i fruits daurats de les riberes...

Així, cada vegada que els valencians i valencianes celebrem el nostre aniversari com a poble, convertim l’efemèride en una mena de cap d’any on fer balanç des de dues perspecives ben diferents que a mode de caricatura podem definir com “l’article epitàfi” i “l’orgia triomfalista”. Visions ben adobades de tòpics que contribuixen a mantindre l’status quo bipolar de la “valencianitat” sempre a debat.

Allò cert és que tot podria ser pitjor i la indiferència sempre ho és. Per molt que la nostra consciència “nacional” puga ser frustrant, fosca o mala, és innegable que, a hores d’ara, encara ens reconeixem d’alguna manera quan ens exposem a l’espill. Per sort, encara no som vampirs i aixo sempre és una bona notícia.

Des del nacionalisme valencià modern s’ha adoptat sovint un posicionament molt crític amb la realitat que ens envolta en simètrica contraposició amb la visió idílica, potser encara hegemònica, que altres sectors pretesament valencianistes ens han imposat. Certament alguns han interpretat eixa primera actitud com un menyspreu (potser fins i tot algú d’entre els actors protagonistes ho ha assumit així) i han fugit cap al més cómode, però estèril, triomfalisme. Un refugi del conformisme més absurdament autocomplaent front a un escepticisme en ocasions acomplexat.

Tinc la sensació que una nova generació, de la que la gent del BLOC JOVE forma part amb molts altres, ha trobat una actitud més positiva i igualment motivada per l’esperit crític. No és tracta d’ una inútil comparació de dues concepcions antagòniques, ni un punt equidistant entre dos paradigmes ben diferents pel que fa a propostes i motivacions d’eixe “essèr valencians” que tantes pàgines ompli. Parlem , però, de l’habilitat de no deixar-se engolir pel “no hi ha res a fer” ni per un “ja ens va be”. Una capacitat per comprendre i estimar este país tal i com és (i mira que és complex!), i per això mateix, adoptar una actitud constructivament crítica, per tal de col•laborar a millorar-ho. Parlem d’ autoestima desacomplexada acompanyada d’ afany de superació.

Per això, i pel que fa a la qüestió nacional, som una generació que pensa que si bé els valencians i les valencianes no tenim una consciència plena sí tenim tots els ingredients per a fer-la possible i, en això estem, doncs tenim ganes de cuinar-la, sumant voluntats per fer-la evident a més i més gent. Al remat, si estem d’acord en que hem de fugir de la pròpia indiferència, ens hem d’observar nítidament a l’espill , acceptar-nos amb els nostres defectes i virtuds i lluny de conformar-nos, treballar per millorar.

Només així serem capaços de passar pàgina a eixos “nous d’octubre” carregats de plors i/o eufòria que com si foren, el dia de la marmota, celebrem any rere any.

Pere Fuset - Portaveu Nacional del BLOC JOVE

Estic rebentat, anit tinguèrem boda, la d'Artur amb la seua ja esposa. Enguany s'ens ha casat un exsecretari tècnic, un exsecretàri d'organització i i un exsecretri general del BLOC JOVE. I trobe que no és casual que ho facen en 2006, doncs el 2007 és un any molt carregat i és indubtable que la vida de molta gent que participa activament del valencianisme polític està inluida pel calendari électoral.

He descansat una miqueta i no volia posar-me a currar en els preparatius del concert sense abans felicitar-vos pel 9 d'octubre i recomanar-vos que participeu activament en tots els actes organitzats amb motiu del dia nacional dels valencians i les valencianes. El nostre aniversari col·lectiu. Sobre això parlarem més amplament a un article demà, que si no m'enganye eixirà a l'especial del Levante.

Els enamorats i enamorades recordeu que el 9 d'octubre és també el nostre dia per la festivitat de Sant Dionís. Supose que molta gent ja tindrà preparada la piula i el tronador per celebrar-ho com toca. Els qui no ja sap que pot fer-ho virtualment des de www.valencianisme.com

I si teniu oportunitat passeu pel concert que el BLOC JOVE organitza a la Ciutat de València esta nit, amb Sva-ters i la Gossa Sorda, per celebrar el nostre dia i reivindicar la necessitat d'un canvi polític. I és que no ens cansarem de dir-ho.. cal un canvi polític, profund, real, i efectiu al nostre país. Un canvi que només arribarà de les mans del valencianisme polític.

Gaudia del nostre dia per excel·lència.

Tema socarrat el de la senyera per part del valencianisme (i no només per ell) i no per això menys injustament tractat. Ara que s'acosta el dia nacional, alguns balcons del país penjaran uns drapets de dos o tres colors (o fins i tot més) per recordar que eixe dia passa alguna cosa especial. I això fa que els drapets cobren especial rellevància, com la tenen els plàstics del Jo no t'espere per als qui els penjàrem durant la visita papal a terres valencianes, o la tenen els llaços negres, els blaus i els rojos. Plàstics i teles són això però no només això, com resulta de totes totes evident.

Signifiquen allò que algú, de manera reeixida vol que signifique. I per a esta tasca, la de legitimar un símbol , tiren mà de diverses estratègies, entre d'elles la sempre recurrent història.

Fa ja alguns anys vaig llegir una comunicació que el meu amic Àlex Crespo presentà a un congrés de Saragossa, sobre l'ús i instrumentalització de la història durant la transició valenciana. Era un congrés d'historiadors i la comunicació parlava als assistents d'eixa especificitat valenciana del trànsit cap a la democràcia. A la resta de territoris, fins i tot als que tenien conflictes nacionals, les coses no seguiren el mateix camí, nosaltres però, li donarem un toc "made in valencia" i convertirem la història (i la filologia i l'onomàstica...) en protagonistes, aparents, de la transició.

La senyera, o el seu plural, i els intents per donar-li legitimitat des de la història foren un dels fronts oberts que convertiren la transició democràtica en un debat popular sobre la identitat. Fins a tal punt que el tret definitori, (el tall) sobre el que configurar bàndols en este procés (en realitat per a camuflar davant la ciutadania els autèntics bàndols en disputa) passà a ser el blau o no blau de la senyera. (Podia haver estat el nom del territori, o la concepció lingüística, també a "debat" dins de la triada...però fou la senyera)

Tothom coneix anècdotes curioses com els intents d'una regidora d'UV per fer-li les proves del Carboni-14 al penó de la Conquesta per demostrar la seua suposada falsedat (ja als anys 90). La crema de la bandera del Consell (quatribarrada amb escut valencià al centre) aquell tens 9 d'octubre de 1979 O la repentina aparició de cercles i afegitons blaus als escuts de tot arreu que abans semblaven innofensius per passar a ser "perillosos agents catalanitzadors".

Però també reaccions al·lèrgiques de signe contrari i teories pràcticament còmiques sobre l'aparició de la corona i el blau (que si falangistes i altres derivacions), la vista grossa d'alguns historiadors sobre elements fonamentals al debat i certa amnèsia sobre el paper d'aquell símbol durant la República que posà en safata l'apropiació del símbol privatiu, i emblema per al primer nacionalisme de principis del XX, per part del que acabà per ser el "blaverisme".

Al remat, se li carregà a la història el pes d'haver de triar quina era la senyera del país. Així, la cerca del símbol es convertí en la cerca de la senyera "històrica" i "vertadera" no del que millor puguera fer la tasca que havia de fer, la que l'Estatut li assignava. Es va voler fer ús de la història i, - amb independència del resultat que no arribà per eixa via- més que ús fou un abús. Com deia en principi, un tema socarrat però no per això menys injustament tractat.

I aixi, els pals amb els que els valencians s'ostiàrem durant els 70 (80-90?) i amb els que per cert massacraren al nacionalisme, quedaren discretament camuflats com a màstils d'una senyera. I això sempre queda més elegant que portar un amenaçador pal nu que potser haguera cantat massa...

Ventdcabylia amb l'ajuda del seu bon amic Andarella s'han currat un article que cal llegir a la Wikipedia així com les reflexions que sobre el tema fa el primer al seu blog.

************

PS: Confesse que amb els anys i com a nacionalista he anat perdent interés en el tema , doncs per molt simbolisme que tinga una bandera, (i considere realment important el simbolisme en la creació de consciències col·lectives!!!!) no hi haurà cap senyera que cree llocs de treball, facil·lite l'accés a l'habitatge, protegisca el territori, genere major i millor distribuida riquesa, contribuisca al progrés social o ens atorgue un major pes polític. Sí, realment ha acabat per avorrir-me fins a l'extrem...

No obstant insistisc en que, si este és un passatemps que ens han ficat als valencianistes a mode de Sudoku infernal per a tindre-nos entretinguts i dispersos, no estaria de més que l'anàrem ressolguent, amb calculadora si cal. A vore si així d'una vegada per totes tenim el temps lliure i les excuses caducades per dedicar-nos a "tot-allò-que-vertaderament-importa" i de pas ferramentes útils per a avançar cap a la construcció nacional de la única manera que se m'acut (descartat el cop d'estat i la intervenció divina, of course) ; sumant animetes a la consciència nacional. I pera això, vulguem o no, necessitem alguna cosa més que (però també) draps o plàstics.

Quan entrí al BLOC, i d'això fa ja uns anyets, coneixia poca cosa dels seus dirigents. Havía sentit parlar als mitjans, de Pere Mayor i Pepa Chesa i també de Ferran Puchades o de Vicent Flor. Sabía també de l'existència d'Enric Morera tot i que tardí en entrar en contacte.

Morera no estava en la direcció nacional el partit quan jo vaig entrar i per això no fou fins a la campanya electoral del 2003 que el vaig conèixer personalment. Tenia gran interés en fer-ho perque, com amb altres dels noms que ja he citat, s'havia destacat públicament per defensar l'enteniment i la construcció de consensos entre els valencianistes per avançar desacomplexadament i de manera coherent cap a la construcció nacional del nostre país.

Així amb el temps, i sobretot durant el darrer any, he pogut no només conèixer-lo sinó aprofundir en eixe coneixement i en el de la seua familia nombrosa. En eixe procés, barreja de reunions, cafenets, actes públics, manifestacions i cigarrets fumenjatns han anat apareixent característiques que, segons qui, qüalificariem com defectes o virtuds i d'altres que de manera més objectiva són una cosa o una altra. Tots són trets definitoris de la seua condició humana i política , que com sempre, són difícilment deslligables. I també gestos, paraules i expressions molt recurrents que fins i tot (i espere que ningú de vosaltres li ho feu arribar als seus oits...) m'han permés caricaturitzar-lo fent una imitació seua en àmbits íntims i adobats amb mistela.

Tractar ací els defectes i virtuds d'Enric seria alguna cosa a mig camí entre poc elegant i pilota. Amb tot, l'Enric és allò que podriem definir com un bon tipet. De vegades en política quan s'afirma alguna cosa així es fa com a eufemisme de tonto, cert. Però vos assegure que en este cas no és així. Que manque de malícia no vol dir que no siga un polític astut i fins i tot, amb certa picardia i moltes, moltes , dosis d' espontaneitat, tanta que mai ha deixat deixat de sosprendre'm quan l'he vist en acció.

Ahir quan vingué a tancar la trobada del BLOC JOVE , després de pegar-se un bany amb els seus fills, i després també de "pagar-nos una", l'he trobat parlant amb molta convicció sobre com afronta l'Horitzó 2007, el de l'Adéu PP. I ahi estava, relaxat i content, el millor dels "Enric Morera" que conec parlant del curs del canvi satisfet i il·lusionat, com ho estaria qualsevol valencianista a qui el seu partit li encarrega la missió de ser candidat/a la Presidència de la Generalitat del seu país.

I no se si això de convidar-nos a una birra (i a un parell de Trina's de taronja) és un truquet més de polític en precampanya... però.. tot i que m'haja quedat sense Trina, li deu haver funcionat perque ens ha convençut i l'hem aplaudit. Això sí, no li perdone encara eixe arròs al forn a Piles, tot i que haurà de ser el proper estiu. Llavors Enric ja serà diputat i tindrà l'agenda, si cap, més completa. No obstant, se que estarà allí, repassant anècdotes i batalletes, i dient, una vegada més això de "estem molt be, estem molt ben situats". Ànim i a per totes!