BLOG A LA MAR

Xavi d'Alacant em diu queja no es pot entrar al meu bog sense tnidre a mà un paquet de mocadors. Conyetes a banda ja vaig dir que potser en algun moment en ficaria més intimista i supose que a més d'un li haurà cridat l'atenció. Què hi farem?, estem en ple periode de vacances i tracte de desconnectar una miqueta de les coses de sempre. Una miqueta i no massa per que d'una banda no faré res especial per vacances i dos per que estem en un moment de suspens i expectativa política sostinguts.

Així, este cap de setmana l'he passat al Rock a la Mar, que els amics de Dénia s'han currat aprofitant l'experiència de gent com Contrí o tots els que havien fet possible aquell Almadrava Rock d'Els Poblets, quan allà les gavines estaven al cel i no al capdavant de l'Ajuntament. A tots ells la meua enhorabona pel seu voluntarisme i les hores invertides en fer-ho possible.

He gaudit del festival a la meua manera, anant a la meua bola que és, possiblement, com més m'agrada anar sense que això implique no trobar a faltar nombroses excepcions. Paradoxes! El cas és que he pogut conèixer uns quants valcomers, raconaires i fins i tot militants del BLOC JOVE que fins ara desconeixia. A les novetats cal sumar els retrobaments, tot i que breus temporalment, dels qui ja coneixia. Sense cap excepció destacada tot ha estat la mar de satisfactori.

Com satisfactori, per no dir, fipant (que sona menys pedant), ha estat comprovar quina és l'acollida de la campanya Adéu PP i les seues implicacions. Un grapaet de telèfons i correus de futurs militants i simpatitzants és el balanç més polític del festival. Potser també caldria afegir una emotiva "treva" amb els JERPV'is... ;)

El suau morenet, el lleuger i i·lògic insomni, i altres assumptes destaquen per la part més personal. Però potser de tot allò viscut durant aquelles 48 hores em quede amb la meua incursió al festival entre bastidors, al backstage que és diu en anglés. Un que és molt dotoret no pugué evitar la invitació a viure el concert dels Obrint Pas des de tan a prop com es podia. Tot i que sóc com sóc açò no és un blog de societat i em limitaré a destacar la qualitat humana d'eixa panda de músics que acabaran per fer apitxar a la resta del domini lingüístic... amb sort ;)

Això i l'alegria de trobar-me a Jaume, un component d'Orxata Sound System, fent bolos ambels de la flama pel món. Ara que ha aparcat la sociologia per centrar-se en la guitarra espere, com li vaig dir, que no oblide les arrels, i que gaudisca de la gira internacionalista.

I com que per a mi no hi ha bitllets reservats en cap avió, i em quedaré pel país durant el que queda d'estiu, vaig a vore si la caloreta de la nit no m'impedix conciliar la son. Si el somni és plaenter potser fins i tot que el compartisca amb vosaltres, o amb algun d'aquells lectors imaginats, per als que està escrit este blog.

[LLEGIR +]

Codis i assertivitat

Reconec que quan fa un any comencí a escriure este blog pensí en un o diversos lectors amb nom i cognoms, amb cara i ulls, entre ells jo mateix. amb cada post és així, com un missatge dins d'una botella llançada a la mar, masi saps si arribarà a ser llegit.

Hi ha qui necessitem llegir-nos per conèixer-nos i escriure per donar-nos a conèixer, i qui diu escriure diu parlar, i qui diu parlar diu riure, plorar o cridar. És quasi malaltís.

Per molt que el blog tinga una temàtica més o menys definida, no deixa d'estar escrit des d'una òptica, la de qui escriu. Així és dificil destriar en este blog les reflexions de caràcter social i polític de les impressions purament personals doncs totes ixen del mateix teclat. Sempre he avantposat les arts a la ciència, les lletres als nombres, la subjectivitat sincera a l'objectivitat freda, els sentiments a les raons a seques.. i potser em moriré aixi, i seré un sociòleg de puta pena, i un excèntric "personajillo".. i acabaré com tots mort, i a mitjà termini, en l'oblit, però content i satisfet per haver-li fet cas a aquell que em va dir, has de ser assertiu.

Ho tinc més que assumit, sóc un tio molt indiscret, en el terreny personal sóc garantia d'una transparència pedant (i esta afirmació no és més que una mostra botó) . Els meus amics, i els que no ho són tant ho saben, que visc de portes cap a fora, amb soroll i colorit.. no siga cas que passe desapercebut. Si, en això també sóc la mar de valencià, entés de la manera més tòpica de les possibles però si m'ho permeteu, molt gràfica. Però no, no és catropedra, tampoc realitat virtual, és més bé, una part, una, de la realitat. (quin gran invent això de la finestra de Yohari!)

Paradoxalment, o potser no tant, sóc una persona tímida i fins i tot reservada, amb un pequliar però sagrat sentit de la intimitat. Sí sí, a vore si per tindre un blog en el que s'escriuen posts com el d'ara o per amollar una confessió tant inesperada com agressiva entre braves i sangria no vaig a tindre dret a la meua intimitat.

Per als qui patim esta espècie de trastorn social , o per als qui senzillament no sabem ser d'una altra manera, eixe espai personal cobra una especial importància, està blindat amb el més resistent dels forrellatges i el fet de compartir-ho és una decisió sempre presa amb la major de les conviccions.

Quan el retor de la meua parròquia, molt sabut ell, em digué de jovenet allò de "verbalitzes tot allò que penses" com comentí en el meu primer post li hauria d'haver respost un "no tot amb tots".

De vegades eixa transparència abrumadora amaga enigmes, intencionadament codificats esperant ser desxifrats per aquelles persones que diposen de les claus. Paraules, mirades, gestos i tons de veu no són interpretats per tothom de la mateixa manera si es disposa d'eixa informació d'extrema confidencialitat. Tenen sentits especials, ocults, fins i tot contradictoris.

El problema però està de vegades en transmetre eixe codi. És un procés complex i caldrà perfeccionar la tècnica. De vegades

Porte uns dies sense escriure. La tècnica és la primera responsable però també la necessitat de reinventar els codis. Els vaig perdre i ni jo mateix m'entenia, i qui no s'enten difícilment pot fer-se entendre. Així que he eixit a la cerca d'un nou codi. Com que no els venen a la planta baixa d'El Corte Inglés, sinó que t'els has de fer tu mateix com si es tractara d'un moble de l'IKEA, em feia una peresa horrible, però m'he vist obligat, a la força, a anar per faena. i en això estem...

Per sort, coincidisc amb Nandet quan em diu que aprenc ràpid i estos dies he apres molt. Així la miopia es supera, els espills del Tibidabo són reemplaçats per altres més fidels a les realitats que reflexen, i tot es clarifica dins d'un.

Ara sí, despres de control+alt+supr, reprenem l'aventura de comunicar-se i no morir en l'intent. Qui sap si alguna botella, de les que des d'ací es llancen , siga política, social, superficial o personal arribarà a algun nàufrag. I qui sap si a l'arribar disposarà del codi. I qui sap si hauré millorat l'ortografia i d'una puta vegada dexe de complicar tant les coses. ;)

[LLEGIR +]

Jo ho escric

Ningú no escriurà per mi el blog.

[LLEGIR +]

Un no sé qué

Hui és el meu cumple (24 tot i l'envelliment prematur) i m'he autoregalat llegir una cançó. No la tinc en audio però tampoc no em cal per sentir-la al meu cap. El meu cabet, complex com és, té un sofisticat sistema d'auició per a estes coses. Enguany no hi haurà festa taronja, ni soparet al Carme, ni excursió a Le Club però hi haurà alguna cosa, hi haurà un no sé què..

Un no sé què quan camines i aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels. Un tarannà que no estimen els nous cretins, cabdills d'un ordre corroït i vell. Però aquesta llum dels teus ulls omple de fars l'horitzó, i encega els llops que cada nit vigilen la llibertat encadenada lliure...

Tens un secret al somriure que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents. El cor et bat en revolta. Fent-te insubmís als guardes del correcte pensament. I aquesta llum als teus ulls que és esperança i demà, t'estimo així i així sé que m'estimes quan frec a frec obrim la nostra vida a un aire nou que empeny amb força un món que ja s'acosta... Canto el somni dels teus ulls perquè va més lluny d'aquest meu somni, hi ha un poema de futur en l'anhel que t'omple la mirada, i és el teu somriure qui el proclama. M'agrades quan t'amotines i pirateges nous vaixells per anar contracorrent.

Ningú no sap com comprar-te ni com tornar més pla el pols del teu arrauxat cervell. Perquè la llum dels teus ulls és flama encesa i perill per l'ordre de la por que fa correcte acceptar com normalitat certa la injustícia, la misèria, la ferotge guerra... Canto el somni dels teus ulls perquè en ell perviu tot el que estimo, hi ha un poema de futur en l'anhel que t'omple la mirada, i és el teu somriure qui el proclama.

PS: Disculpeu-me el to intimista d'estos dies. Els qui em coneixeu sabeu com me les gaste de quan en quan, i què És allò que m'agrada compartir i què no. I ara tinc necessitat d'expressar-me, a la meua manera, no siga cas que m'ho quede dins i rebente... ;)

[LLEGIR +]

Amor

Hui he anat de boda. Ha estat molt emotiva, molt. Tot i que jo venia ja sensible "de fàbrica" la resta del món també s'ha emocionat com poques vegades he vist a una boda. Era díficil no fer-ho veient a Luisa i la seua dona, i als meus Sergi i Jose allà, en una barreja d'activisme i amor , en el marc d'un casal faller, que quedarà en les meues retines durant molt de temps. Allà hi havien families, com a la Ciutat de les arts, però amb menys pressupost Es podrien dir moltes coses més però hui me les reserve.

Hi ha relacions que avancen i altres que es detenen. L'amor no mor, en cap d'elles. I com les llàgrimes no escriuen blogs, o no vull que escriguen este quadern dislèxic escrit a correcuita i 'accés públic, ho deixe ací. Això sí, si per casual em lliges, ja saps que t'estime i que, d'una manera o altra, vull envellir al teu costat. Sense que això vulga sonar a amenaça tens la meua paraula!

[LLEGIR +]

Dolor a l'ombra del julivert

Potser serà una manera de combatre el complex d'inferioritat o serà alguna cosa relacionada amb la "mala consciència" (o la "fosca") de la que parlava J.V Marqués al seu "País Perplex" però tinc la sensació, compartida i convertida en tòpic fora de les nostres fronteres, que els valencians, almenys els del hinterland del cap-i-casal som una miqueta fanfarrons. Ens agrada lluir-nos davant els altres. Així mostrem vanitosos la nostra Ciutat de les Ciències als guiris que ens visiten tot i no que potser mai abans l'haviem visitada, els rebentem els oits amb una mascletà i els amollem un "encara, les fem millors", per posar dos exmples reals que he viscut ben a prop.

Així, entenc que molts esperaven l'oportunitat de rebre a Benet XVI, irant la casa per la finestra, per a que les càmeres enfocaren tanta grandiositat i monumentalitat d'una ciutat que, efectivament, ha canviat i molt. Ens encanta eixir per la tele i que es parle de nosaltres fora de les nostres terres i estem acostumats a no fer-ho més que en el "Gente" de TVE o en altres programes de successos. Així quan passa alguna cosa "important" i algú ens regala els oits (els "enviats especials" acostumem molt a recòrrer a açò com relata perfectament Mariola Cubells ací) ens creiexem en la nostra secular baixa autoestima.

Això és una cosa que el PP ha entés a la perfecció i ho utilitza com a ferramenta política. Rita Barberà és , a banda d'un animal polític amb unes habilitats socials senzillament impressionants, la perfecta encarnació d'açò del que parle. Es mostra orgullosa de la seua ciutat i dels canvis que impulsa per ella. Algu podria dir, i al meu entendre amb no poca raò, que tot és maquillatge. I què? La cosa funciona tot i que només siga electoralment parlant.

Hui València eixia en lloc destacat en tota la premsa estatal i internacional, no obstant estava trista. igual sona a tòpic però no se definir-ho d'altra manera. València estava trista, molt trista. el desgraciat accident de la línea 1 de Metrovalència ens ha colpit a tots. Tant als qui tenim penjat allò del "Jo no t'espere" com als de les banderes vaticanes. Hui uns i altres estavem sumits en la tristor, i alguns ho expressaven afegint al balcó un crespó negre.

Les investigacions apunten a que el desgraciat accident que li ha costat la vida a 41 persones no es deu a un mal estat de les vies ni del ferrocarril. Més encara, Ferran, que és un vertader apassionat del món de ferrocarril em diu- si no ho entés malament- que amb els sistemes de seguretat dels que disposen les altres linies no s'hauria pogut evitar (a diferència de l'accident de l'any passat) . altres, el Sindicat Indepent del Ferrocarril si apunten a algunes irregularitats com la formació del conductor, la manca de frenat automàtic i la mana d'inversions Com que jo no entenc massa del tema no opinaré més enllà del que és evident doncs qualsevol altra cosa seria arriscada i qui sap si injusta.

No hi ha una correspondència amb la València- ciutat i pais- idílica i feliç d'originals construccions emergents i esdeveniments televisats amb la "València real" dels barracons, els deficitàris serveis públics i els trenets tercermundistes. (la denominació no és meua, és popular).

S'hauria pogut evitar l'accident o ha estat realment fortuit? Seria d'una molt baixa qualitat moral intentar traure rèdit polític d'una catastrofe que a 42 persones els ha tallat la vida i que l'ha amargat a uns familiars i amics que, de moment , es queden entre nosaltres. Però seria igualment imperdonable que una vegada més serens, no aprofitarem l'ocasió- siga per avís o per fatalitat, per a reflexionar sobre quin model de ciutat i país volem. No és cap demagògia, és una realitat indefugible a la que haurem de fer front, i només la remota possibilitat de pensar que tal volta es podria haver evitat un 4-J, o que en el futur es pot evitar una altra desgràcia similar ha d'estar per damunt de tot partidisme, en mans de la responsabilitat dels qui gestionen la vida pública.

[LLEGIR +]

Diàleg polític

Ha arribat el moment. El Consell Nacional ha aprovat amb el 76% dels vots iniciar les negociacions amb EU per a tractar de conformar una coalició electoral amb la intenció de garantir l'entrada del valencianisme polític a les Corts Valencianes i afavorir així el canvi polític que este país necessita.

Amb açò done per assolit el meu repte personal i compromís públic de mossegar-me la llengua, no expressar la meua preferència durant el debat i evitar influir en el posicionament d'altres aprofitant-me de la meua responsabilitat orgànica. Mamonaes!!! , pensarà algú. Potser però és una qüestió de filosofia personal i, al meu entendre, conveniència organitzativa. Deixem-ho còrrer.

Així doncs, és l'hora de les negociacions per que així ho han volgut les dues organitzacions. Cal donar un marge de confiança als responsables d eles converses i pensar que el fruit de la negociació serà satisfactori per a les parts implicades i per extensió, per al país. Un del punts que en l'apartat positiu de la taula comparativa té esta estratègia electoral és demostrar la capacitat de diàleg i acord en política. Una cultura de diàleg i acord de la que, a diferència d'altres formacions, el BLOC pot pressumir i que e´s sinònim d'autonomia i maudresa. És hora doncs de dialogar, i si s'escau, d'arribar a acords.

Potser les respectives bases sociales, o la part d'elles més favorable a este típus d'estratègia, pensaran que allò de les hipotètiques cadiretes en Corts, o els dorsals amb els que uns i altres apareixen en la carrera electoral, siga el de menys doncs allò vertaderament important siga bastir una alternativa al bipartidisme, posar-li un amplificador a les veus que altres pretenen silenciar i afavorir eixe canvi amb garanties que tanta gent desitja.

Puc entendre eixa visió ideal i sincerament positiva però cal tindre ben present que la materialització d'eixe acord que des d'EU i BLOC han considerat,majoritàriament , "necessari" ha de ser igualment justa i intel·ligent.

Això vol dir que ningú no pot oblidar , que de no existir la barrera electoral del 5%, eixa que hem insistit, tant des del valencianisme com des d'EU en qüalificar d'antidemocràtica, el BLOC tindria representació a les Corts Valencianes. Com tampoc no es pot obviar la incoherència que la barrera electoral siga d'àmbit autonòmic mentre que la circumscripció és provincial, fet que permet a EU disposar d'un diputat per Castelló amb menys vots que el BLOC. Generositat, sí, responsabilitat, sí, compromís amb el país, sí. Justícia i intel·ligència? També. El 5% qu tant hem criticat i que, confie, algun dia tombarem pel bé de la democràcia, no pot ser un agent actiu de les negociacions. Els qui l'han rebutjat insistentment no poden ara fer-ho servir com instrument de negociació. Estarem tots d'acord en que això no seria ètic, seria un xantatge polític i com deia la cançó, nosaltres no som d'eixe món.

El manament del Consell Nacional és d'explorar un acord que incloga "línies programàtiques i estratègiques bàsiques irrenunciables a defensar posteriorment a les institucions que responguen nítidament al projecte polític del BLOC i que formaran part del cos de l’acord electoral"

A més a més, tal i com s'assenyala al document aprovat pel partit "L’EN garantirà que, en els acords preelectorals que es formalitzen, el BLOC ocuparà el lloc que li correspon pel seu suport electoral a les darreres eleccions autonòmiques, quant a presència pública, imatge, protagonisme, llocs en les llistes –atenent els resultats en cada circumscripció– i altres àmbits."

Eixos són els criteris amb els que el BLOC negociarà amb EU i altres formacions polítiques la configuració d'una alternativa d'esquerres, ecologista i valencianista al degovern que patim en mans del PP.

És hora de diàleg, diàleg per a redreçar València, el país valencià, cap a una situació més justa, I la justícia comença amb un mateix.

Creuareem els dits i esperare que passe allò que siga més profitós per als valencians i les valencianes. I ara, de nou, prudència.

[LLEGIR +]

Orgull

Dissabte passat fou la mani de l'orgull gai a València que com sempre s'organitza als voltants del 28 de juny. Eixe dia vaig poder passar-me pel lliurament dels premis Margarida Borràs que els del col·lectiu Lambda lliuraren a la Falla Palleter, Alba Romero i a Radio Valencia i trobar-me amb un grapat de xics i xiques activistes de la causa.

Recorde la primera mani de l'orgull que vaig vore, va ser a París coincidint amb el meu viatge de fi de curs on, per cert vam celebrar la victòria del València CF en Copa del Rei amb Ranieri al front. Ja contaré un altre dia un parell d'anècdotes, per no anar-me ara per les branques. L'himne universalment oficiós, el I will survive, resonava pels carrers de la ciutat de l'amor.

Recorde, o potser hauria de dir confesse, haver pensat fa anys que això de l'orgull gai era una autèntica estupidesa, que la manifestació del 28J era un carnestoltes mariquita gratuït, que els llocs d'ambient eren un ghetto, que els bisexuals eren uns viciosos i que tot en conjunt allunyava a gais i lesbianes de la igualtat. Pensava allò que hui encara molts pensen fns i tot en ambients progressistes. parlem clar.

Experìencies personals, una major maduresa donada pels anyets o el fet d'haver conegut el treball i l'òptica de gent com Jose, Sergi, o de Ferran m'han ajudat a entendre moltes coses que abans, ingenu de mi se m'escapaven.

Per exemple entendre que és important mostrar l'orgull quan d'una manera tan insistent i poderosa es tracta d'avergonyir i acovardir en funció de l'orientació sexual , que és important reivindicar la igualtat i la diversitat com a dos aspiracions estretament relacionades sense entrar en cap contradicció, entendre el paper jugat pels llocs d'ambient com a oasi o fins i tot refugi en èpoques no tan llunyanes i encara hui per a molts i tantes i tantes altres coses per les que hauria de donar-los les gràcies.

La situació legal ha canviat i molt i també la realitat social. Hui a València, o a Elx o a Torrent una parella de lesbianes potser no trobe excessius problemes per passejar agafades de la mà per segons quins carrers més enllà de les mirades curioses, encara. Hui un tipet pot trobar un ligue masculí a Le Club, al Picadilly o a Làtex mentre es fa un gin tònic amb els seus col·legues heteros que li tiren els trastos a la cambrera més cool de la ciutat. Potser, per no dir segur, en determinats àmbits rurals la cosa siga una miqueta més difícil que a les grans urbs, on tot siga dit, encara hi haurà nanos que patisquen l'homofòbia d'alguns companys d'institut, veins que desprecien al "maricón" del pis de dalt i molt de patiment armaritzat.

Vaja, que encara necessitem uns quants 28J per a poder prescindir d'ell, o per fer eixa conyeta de preguntar per quin és el dia de l'orgull heterosexual. I quan la situació siga idílica a casa notra, i abans que així siga també, sempre podrem preocupar-nos per que en paísos com Egipte ser homosexual siga sinònim de ser condemnat a mort, o que al nostre desenvolupadíssim món occidental encara hi hagen llocs com Polonia, (per ficar un exemple que m'explicava Dídac recentment) on el govern tolera i fomente la caçera de gais. Sense ànim d'exhaustivitat eixem-ho en un : hi ha molt encara per fer.

Així que, ja sabeu, amics i amigues heteros, lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals, no amagueu mai el vostre orgull, l'orgull de la convivència, del respecte, de l'estima i del plaer. L'orgull ciutadà, l'orgull de la diversitat.

PS: Jose, trobe que finalment vaig corregir l'enllaç a Lambda fa algunes setmanes.

[LLEGIR +]