És un tema desagradable sí, però algú l'havia de tractar ara que toquem l'estiu. Què ha sigut de les panderoles de la nostra infantesa? Eixes negres que anaven pel terra i que protagonitzaven anuncis com el de Cucal. Des de fa anys només apareixen unes roges, voladores, més valentes , i conseqüentment, més desagradables.

Em digueren que les panderoles americanes s'introduiren pels nostres ports i acabaren per vèncer a les autòctones. I la veritat és que els úlims anys només he conseguit vore alguna negra en algun poble de les comarques de l'interior.

Com que parlar d'estes coses en boca d'un nacionalista dissortadament pot generar confusió diré que no és cap metàfora antinmigracionista. De fet, ací els més bitxos són part dels autòctons.

Si m'ho permeteu, un altre dia parlarem d'un tema tant delicat i complex com és este. Avance el títol: Benvingut siga qui a sa casa vé.

Fa alguns mesos em vaig proposar mantindre'm al màxim al marge del debat públic sobre l'estratègia que el BLOC, on hi milite i on s'encaixa el BLOC JOVE, hauria d'adoptar de cara al 2007. A dia de hui em mantinc ferm en eixe posicionament. Tot i saber que mai no es pot contentar a tothom em conforme amb no ofendre en excés a ningú, donat que ém toca ser el Portaveu de tothom. Pense d'una banda que un debat d'estes caracteréstiques s'ha de fer de manera civilitzada i a casa dels novios, de les parelles de fet o dels qui es volen emancipar junts o per separat. Això no vol dir que s'haja de fer oids sords al que es comenta al carrer, però, la decisió última no li correspon als qui diuen què.. o què.. Qüestió de tindre clar on rau la sobirania. I d'equilibris entre una organització autònoma però pensada com a instrument polític d'una cosa, que al nostre cas es diu nacionalisme valencià.
Continuarà...

No vos ho prengue massa seriosament però allò dels "exercicis de responsabilitat" a banda d'avorrit és impopular i costós més quan pot haver-hi una barreja d'hiperproteccionisme. Al final només et queda l'exàmen de consciència, si l'aproves potser pugues dir que ha pagat la pena. Clar que sempre corres el risc de ser un despota il.lustrat i a més a més mostrar-te com un il·luminat prepotent o auoritari. Serà veritat allò de que de vegades pegar-se un bac pot ser terapèutic? Potser cal bandonar l'actitud paternalista i comprovar-ho.

Perdoneu-me que siga un poc críptic. No tinc diari personal i sempre he pensat en veu alta...

La primera vegada que vaig escoltar a Rafa Castelló va ser a alcoi, a una escola d'estiu del BLOC JOVE, farà potser 5 anys! Com passa el temps! Ahi vingué Rafa a desmontar-nos alguns tòpics sobre el nacionalisme. Espere que enguany l'organització de la trobada li trobe un lloquet per a que noves generacions de nacionalistes puguen cntinuar demuntant els tòpics. De moment em conforme amb enllaçar-vos el seu post de hui.

http://politicaiidentitat.blogspot.com/2006/05/desmitificar-s-important.html#links

Joana m'ha dit que s'ha rist amb este article que vaig escriure per a l'Avanç i he caigut en el fet què encara no l'havia penjat. Així que com és un d'eixos articles que no tenen data de caducitat en l'horitzó, vaig a penjar-ho. Bon profit!


Folclòriques lesbianes

Fer una becadeta per a molts és sinònim de consum de televisió, o viceversa. Sempre pots decobrir com uns animals s’arrapen els uns als altres tot alternant protagonistes: lleons i tigres d’una banda o paparazzis i folclòriques lesbianes d’altra. Les vesprades són poc diverses i es reduixen a retransmetre una lluita encarnissada entre espècies, ja siga en format documental, de culebró, de programa de budells o de reality.

S’ exploren fòrmules televisives que ho unixen tot en un mateix format amb èxit. Així famosos de quarta degeneració i periodistes es desgarren per capítols i previ estudi del guió davant les càmeres, mentre vosté , s’ho mira des de casa, tot adobat amb música de suspens. Si el ritme decau, el públic s’alçarà a balllar a ritme de tono, politono o real. “Muchachita” oh, yeah!

Dissabte de nit a la Primera ens regalaren un especial “La Rioja, tierra universal” al més pur estil “Murcia, que hermosa eres”. Ni la Pantoja , ni l’Osborne em criden especialment l’atenció. Malalt de les meues coses me n’adone que els ballarins folclòrics amb els que s’inicia la gala porten al jupetí la bandera d’aquella regió junt a la de la República espanyola. Les càmeres pareixen no voler evidenciar-ho, cosa que explicaria els roïnissims plànols que ens oferiren. Però jo els desenmascararé!- pensí- contribuïnt així a l’orgia repúblcana que, segons diuen, estem acometent.

Interessants reportatges sobre Chernòbil. a “Informe Semanal”, a Cuatro i a la temàtica de la 2. Al primer , el precedia un reportatge sobre l’autopista d’Eivissa, que indefugiblement recorda a aquell altre sobre l’urbanisme valencià. Tot això de Marbella encara animarà més als mitjans a parlar sobre el que abans s’ocultava. Així, a partir d’ara, Teresa Viejo, aquella que ens retransmetia “la Primitiva”, ens oferirà reportatges sobre urbanisme junt a l’actualitat més oculta pel que fa a les pràctiques sexuals.

Punt 2 és una altra cosa i la veu qui vol. Amb l’excepció dels informatius, més humanitzats però igualment cuinats, la segona televisió valenciana és alguna cosa pròxima a allò que reclamem, tu i jo, per a Canal 9. Tot i això, o per això, no la veu pràcticament ningú. Clar que potser siga la funció d’una segona cadena, ( mireu la 2 o el 33), fer bona televisió per a bons i pocs espectadors.

I a InfoTV anuncien nova programació especial. El somni de Juli Esteve, compartit per molts altres (o pocs i bons) porta quasi un any fent tele, sense asèpsies ni censures, que diuen ells, i quasi sense anuncis, afegiria jo. O el que és el mateix, sense cacaus, que ja té mèrit.
Al remat, i sense menystindre el més mínim la qüestió de les llicències, els interessos mercantilistes i la peresa mental dels programadors, en democràcia manen els numeros, (sic) i açò en televisió vol dir l’audiència. Sort que tenim comandament a distància. I sort d’eixe efecte somnífer que em generen les folclòriques lesbianes. En cas contrari em faria despota catòdic.

Hi ha qui mentre està al wc llig i a mi hui m'ha donat per sentir la ràdio. Tranquils que no seré molt més gràfic.

Sentia a Gemma Nierga reflexionar sobre el futbol. Dos pofessors parlaven sobre la capacitat identitària i cohesionadora de l'esport dels quatre corners. A mi, que dissortadament sóc poc esportista és el que més m'interessa del tema i potser per això si demà (hui) jugara el València i no el Barça estaria la mar d'impacient.

El futbol , més enllà de la vessant purament esportiva i de la (molt poderosa) mercantil té eixes coses. I anar a l'estadi, al bar, o convidar als amics per vore un partit a casa és quasi quasi una litúrgia social. Què els ho diguen a argentins i a brasilers...

Hi ha res més avorrit que vore un partit tot sól a casa? La majoria de la gent desitja formar part d'alguna cosa, d'algun imaginar col·lectiu, la majoria dels "individus" volen ser també "gent".

A banda d'això està el tema identitari. No cal incidir massa en l'exemple hiperil·lustratiu del "més que un club", encara hui màxim exponent del catalanisme contra el centralisme d'herència franquista i/o conservadora. Estan els casos del Atlético i el R Madrid, i molts altres. Entre ells el del València CF, que la història l'ha potat de ser l'excusa esportiva de l'anticatalanisme als 80 fins a eixa tímida però emergent expressió d'anticentralisme madrileny que no troba , fins ara, expressió política reeixida. (o no tant reeixida com seria desitjable... ) Fins i tot és il·lustartiu allò del "Un equipo per a una provincia" amb el que fou presentat el projecte del Vila-real fa alguns anys a l'afició grogueta.

Tot i això he conegut coses extranyes, com ara nacionalistes marcadament fusterians del R. Madrid, o gent molt progressista també de l'equip blanc, secessionistes lingüístics del Barça (sí, sí) i gent d'això que alguns diuen "tercera via" antixotos. Hi ha de tot en este país allargat i divers.

No se cert si enguany la botga del València CF haurà rebut un parell d'ouades absurdes a la mani pel 25 d'abril. Sí, vaig poder vore una escena digna de portada del Diario de València (encara es publica, amics) . Hi havia entre els manifestants un home amb una banderola del Barça. Podia haver dut una estrelada d'eixes blaves que idearen els partidaris de l'Estat Català a principis del XX i que enguany es repartien com a xurros, o una senyera quatribarrada d'aquelles que ens agermanen a tants, o una estrelada grogues d'eixes dels PPCC, o una bandera anarquista, o partidista, o una senyera de les de nació valenciana (que també hi havien), o una ma d'Adéu PP.. però no. aquell xic participà amb una bandera del Barça.

El més probable es que vulguera celebrar el campionat de lliga assolit dies abans. Si és així potser no haja tingut cap altra possibilitat de celebrar-ho.

Clar que segons les dades que vaig dotorejar l'altre dia, s'haguera pogut trobat amb un percentatge gens menyspreables de simpatitzants culés al nostre país. Pràcticament la mateixa xifra que de madridistes. I no és que siga dels qui es somriguen sentint allò de "valencià malparit és del Barça o del Madrid". Res més lluny de la meua intenció ser còmplice de la burrera comprimida dels qui convertixen en caricatura futbolística la seua intolerància vital. (Tema que per cert mereix un altre post molt més agressiu i contundent)

Però ara bé, que ningu no em diga que futbol és futbol, per que, vulguem o no, el futbol esdevé alguna cosa més que això. És això bo? És això roïn? No ho sé, però ahi està, i és una altra cosa, una més, a tindre present. Ves i apunta.

PS: Demà molta sort als barcelonistes. Espere que ells no desaprofiten les oportunitats com els/ens va passar, dos anys seguits, als valencianistes, segons el divertit diccionari de J.V Marqués a "País Perplex" (Eliseu Climent, editor oka 3i4), els afeccionats al València CF.

Tinc una tendència obsessiva a posar-me en la pell de l'altre i fins i tot a fer d'advocat del dimoni i això fa que no sempre puga gaudir amb plena satisfacció per, exemple, la manifestació del 25 d'abril. Personalment trobe inncessàries i contraproduents algunes proclames, algunes actituds i alguns llançaments d'ous a la tenda del València CF, per posar un cas. Pense que convertixen ese típus de mobilitzacions en una espècie d'akelarre de convençuts i en una litúrgia quasi quasi sacramental que després els mitjans de comunicació caricaturitzen. Sense negar la importància de la component d'autoafirmació en un país en què ser sobiranista és difícil, no puc deixar de pensar en la cara de la gent que aliena a la mobilització lluny de vore-ho com un grup de gent que s'estima la seua terra ho veu com una marcianada en el millor dels casos. Potser si mirem arrere ens convrtiem en estàtues de sal, d'acord, però almenys haurem de mirar cap avant , triar el bon camí i esperar ser seguits per més i més gent. Si els valencianistes estem cridats a ser el motor del pais hem de desitjar que el país s'enganxe a nosaltres.. Si no per a què?

Però parlem de les coses dolces per que enguany vaig experimentar-ne moltes. La primera la satisfacció i l'orgull del treball de la gent del BLOC JOVE que han convertit l'inici de la campanya Adéu PPén tot un èxit. Trob que hem encertat amb la nitidesa i claredat del missage i això ens ha servit per a constatar que com nosaltres hi ha moltíssima altra gent que vol dir, alt i clar, Adéu PP, una premissa indefugible per poder dir País Valencià sí. Durant tot el recorregut, i tot i eixe estat d'ansietat en què entre quan em toca posar-me responsable, vaig poder llegir molts somriures entre les cares de la gent i no només etre els qui desfilàvem. Recorde especialment una senyora major que des d'una vorera em suplicà que li donara una d'eixes mans de cartró amb el lema de la campanya, per què segons em deia "estic molt farta del PP". Els motius els intuisc i seguramentseran en bona part coincidents amb els que a poc a poc explicarem durant esta campanya.

Deia que estava la mar de pagat amb els meus companys del BLOC JOVE. i ho estic per moltes raons. Per exemple per la festa que montarem, animats per la xaranga de Silla, que va estar un gran encert i que ens va forçar a ballar a ritme de pasdoble valencià durant tota l marxa. Impagable vore als Alberts cridant allò d'"Adéu al PP adéu.. adéu. al PP adéu..", impagable vore juntes senyeres amb estrela blanca, senyeres nues, estelades i banderes del BLOC junt a milers de mans de cartró. Impagable vore gent de pràcticament tots els racons del país amb la samarreta posada i traguent pit amb el lema Adéu PP. Inoblidable vore centenars de valencianistes , contents, amb esperança - perdoneu la lírica però així fou- darrere de la nostra pancarta. Emocionant eixa cara d'Enric Morera, dalt de les escales del pont, mirant-se, ben pagat, la colla que l'atenia atentament des de baix. I remarcable també el bon rotllo amb altres organitzacions, sindicats i col·lectius. Gràcies a tots i a totes pel vostre treball. No vull donar noms, per què no cal dir que fou un èxit col·lectiu. Però recordeu que qeda molta campanya per davant i l'atèntic repte és complir amb el lema de la campanya i al 2007 dir Adéu PP des d'una perspectiva nítidament valencianista i de progrés, que d'això es tracta.

Del concert molt no puc parlar per que vaig estar pràcticament tota l'estona a la paradeta, xarrant amb amics, saludant a nous coneguts i explicant qui som i què volem. Llàstima que la Gossa Sorda, amb nou disc a les esquenes , no tocaren una miqueta més tard. Ja li ho vaig dir a Nadal , per telèfon, ara que comencen a sonar-me bé van i els deixen de teloners... ;) Ja l'agarraré per banda què m'ha d'explicar moltes coses i, si em deixa, jo a ell.

Seria injust acabar este post sense fer esment dels qui patiren agressions feixistes per part d'energumens. Caldrà de nou demanar explicacions a Delegació de Govern. Al meu entendre la manca de protecció policial fou notable a les rodalies del concert, i ells millor que ningú saben que eixos moments són els de major risc per a que els 4 o 8 imbècils de torn diguen amb les mans allò que no saben expressar d'altra manera.

Al remat estic una miqueta cansat i tractaré de fer una xicoteta pausa, o i més no, desacceleració de ritme. Tampoc no molt per que seguint la consigna ja convertida en tòpic "tots els dies són 25 d'abril", i d'ací al 2007 açò ha de ser més real que mai. Fem-ho amb trellat, amb coneixement, amb esperit unitàri i de convergència per a tots els qui ens estimem esta terra. i sobretot fem-ho des d'un posicionament cívic, no essencialista. amb un discurs obert a tots els sectors socials amb qui tenim important coincidiències. No hi ha major renuncia que la de renunciar al país, a la seua gent i a ocupar el paper que ens pertoca, el de motor d'un poble en moviment i que a poc a poc anem construint.

Estos dies estic molt ocupat. Massa com per escriure, per això no puc quedar amb Gon per exemple, ni escriure per ací. Per coherència ja vos explicaré en altre moment el per què.