Publicitat

Cal llevar-se el barret de quan en quan davant els publicistes. Els anuncis de l'ONCE són, indiscutiblement, dels millors que es poden vore a la tele i m'han fet escapar somriures i llàgrimes (com el títol de la pel·lí que encara no he vist i de la que em parlavala sogra este cap de setmana).

Però de vegades apareixen molt bons competidors. Així estos dies una molt imaginativa campanya per internet ha aconseguit sorprendre a molts i indignar a uns altres. Diu l'amic sergi no se què d'una campanya vírica... ho incorpore al lèxic, fins ara havia sentit parlar de la tècnica scissors.

Segurament si sou mínimament familiars amb la xarxa ja l'haureu vista. Parle de www.nomiresmtv.com i la cançoneta que per a més inri es queda al cap amb facilitat (més encara si sou fans de la casa azul, com és el meu cas gràcies a Sara i Javi).

Un bon amic, gai i com a tal damnificat d'una moral ultraconservadora i sovint hipòcrita encara vigent "en amples capes societàries", em comentava que és gratificant que se li pegue la volta a la truita d'esta manera de quan en quan. (Disculpeu-me si l'expressió n'és un calc del castellà, però no conec cap altra més adient). No li manca raó. Afortunadament hui he llegit que un grup de rectors progressstes instn al Papa a aprofitar la trobada Mundial de els Families per a reconèixer la diversitat de típus de families. No és l'únic repte pendent de l'esglèsia però ja va bé que algú els ho vaja recordant, i més encara des de dins.

Gaudiu-ho i ja sabeu... si estimeu a Laura...

PS: M'ha fet molta gràcia vore un missatge de Pablo ací, i més encara que s'haja llançat a ferho en valencià. Quan escrius en internet ho fas pensant que vas a ser llegit per gent, però no t'imagines per quina gent.

Ja m'expliques com has anat a parar ací nano! Espere retrobar-te prompte. Dis-li a Javi que m'avise a la propera...

PS: Sí, ha passat el 25 d'abril i no he dit ni mu. Estix desintoxicant-me? ;)

[LLEGIR +]

Sant Jordi a Catalunya, Sant Vicent a València

M'hauria agrdat estar d'una vegada en Alcoi el dia de la festa gran però no ha pogut ser. Ja els preguntaré als de sagunt què tal s'ho han passat. Espere que s'hagen portat bé. Ho dic per què en ocasions són una miqueta "destroyers" , amb carinyo ho dic.

En esta ocasió he estat a Catalunya. O potser haria de dir a la València nord, i no per cap renovada visió pancatalanista, sinó per que de nou he passat unes horetes a les terres de l'ebre.

Amb tant de taronger i arrós, amb aquell parla tan pròxima, amb les nostres mones de pasqua compartint protagonisme amb les de xocolata, i fins i tot amb tant de moteret i amant del tunning d evegades un s'oblida que allò és un altre país.

Clar que després , fins i tot allí, veu clar que no és així. Les lleis, l'actitud lingüística, la política i tantes altres coses gens menyspreables com la consciència, per posar un cas, s'encarreguen de recordar-ho. I això que les terres de l'ebre fins fa no massa quedaven una miqueta de banda de Catalunya. Em diuen que tot el moviment antitransvassament ha fet més per la integració d'estes terres en el conjunt de Catalunya que el propi Barça, que ja és dir.

Era dia de Sant Jordi i hem passejat per una xcoteta fira del llibre. Finalment no m'he pogut fotografiar al costat d'una Queta humanitzada. La Queta és eixa boqueta que li dona corda a la llengua a les campanyes de promoció lingüística que du la Generalitat catalana. Ve a ser alguna cosa similar al rebombori valencià que ens presentaren ací i que ha quedat en no res, exceptuant la foto de Pons i Font de Mora amb la llengua fora.

Hem tornat per l'autopista, pagant peatge (grrrrrrrrrr) i ens hem trobat l'Euromed dues vegades. Ferran em comentava que els diumenges augmenta l'oferta i que tot i així és difícil trobar plaça. Em ve a la ment que pareix ser que finalment la nostra Generalitat s'ha dignat a reivindicar una connexió decent amb Catalunya (i per extensió amb Europa). Després tocarà posar-se durs quan vulguen destruir el nostre paisatge amb les vies, clar que sempre em pareixerà un mal menor comparat amb el que veig des de l'autopista en eixe viatge, especialment quan divise allò de Marina d'Or i m'imagine com serà allò que l'Anna Igartiburu anuncia com una pròxima realitat. Canviaria dos vies de tren cap al nord per dos o tres urbanitzacions de les que ara estan construint per allà dalt sobre terrenys cremats misteriosament fa alguns anyets.

No hem trobat pràcticament trànsit fins arribar a El Puig potser per que hui és festiu a bona part del país. És el dia de Sant Vicent Ferrer, patró del Regne de València, (en substitució de Sant Jordi). Tot i que el sant diuen que va fer miracles de nord a sud del vell regne només uns quants li farem festa, tot i que siga de manera laica. Una llàstima. El calendari festiu també és vertebrador i hui a Alacant o a Castelló de la Plana treballaran sense recordar-se del predicador valencianoparlant urbi et orbi. D'ací uns anys fins i tot alguns voran la seua imatge i es pensaran que està treta d'un anunci de donuts. Ai pare Vicent, fes un miracle dels teus, que ja va essent hora!

PS: A tot açò, m'he quedat sense llibre i sense rosa. L'any vinent comprarà la mocadorà qui jo et diga, mante! ;)

[LLEGIR +]

Tirant de normalitat

Dimarts em cridà Enric Morera i em proposà que s'acostàrem al cinema a vore el Tirant. Com que no l'haia vista encara i vlia fer-ho en valencià acceptí. Aprofitàrem que Escola Valenciana havia convocat al Voluntariat pel Valencià i ens plantàrem a les sales d'Espai Campanar, junt a uns cines d'Alzira els únics que oferixen la versió en valencià.

Com vaig dir a l'eixida quan em plantaren la càmera als morros, allò que més m'havia impactat no era la pel·lícula sinó el context. Em va sorprendre vore entrar de colp un grup d'unes 50 persones del voluntariat lingüístic, de totes les edats. Allí hi havien aprenents i ensenyants de valencià, alguns d'ells de fora del País Valencià, interessats per consumir en valencià.

No havia tingut oportunitat encara d'anar al cinema en valencià. Ja m'ho perdonarà Francesc però no vaig poder anar a les projeccions de l'Inquiet, ni tampoc al cicle de cinema que organitza Escola Valenciana junt a les universitats valencianes. En resum, com deia, era la primera vegada que em plantava a una sala de cinema per vore una pel·lícula en valencià, i a més a més en occidental, el d'ací vaja.

I vaig experimentar una sensació limitada de normalitat lingüística. Llàstima que la cosa només durà dues hores. A l'eixir al carrer ja sabeu tots i totes com estan les cses.

Així doncs no entraré a valorar el film. Altres ho han fet i ho faran molt millor que jo. Deixeu-me simplement que vos recomane una experiència de normalitat lingüística. Experimenteu que el valencià servix per a alguna cosa més que per a discutir sobre ell. Per exemple.. per a vore una pel·lícula.

[LLEGIR +]

L'Avanç 101

Quan ja he tancat l'article de la propera edició de l'Avanç, una vegada més allibere l'anterior. Tot i que no ho parega també és polític.

Aules
Fa algunes setmanes vaig forçar al meu amic Gonçal a acompanyar-me al que va estar el meu institut durant 4 anys. La visita “a l’insti”, com acostumàvem a dir –si, ho sent- no fou tant profitosa com haguera desitjat puix no trobí a tota la colla de professors i professores que em patiren, però fou suficient per a refrescar la memòria.

No vaig poder saludar al meu benvolgut “Pepeto”, ni a Rosa Mari, que em diuen que deu estar de baixa, pobreta meua. Tampoc no em trobí amb Isabel, mestra de literatura valenciana que deu estar molt apurada amb la nova llei antitabac. El bohemi de Ribes, la sempre espectacular Rafaela, o Asun, versió valenciana de Mary Poppins tampoc no es trobaven a una sala de professors buida i freda..

Si estava però, Lluís, el mestre de valencià més peqüliar del món. Em comenten que després d’un any sabàtic s’ha fet cap d’estudis i em pregunte que haurà sigut de Rosa, la seua pedecessoa de torn diurn, professora d’anglés i esforçada valencianoparlant tot i els “ho dic de tot corasó” i els “parleu en seri?” regalats a les nostres atentes orelletes.

Confesse que recorde amb molta enyorança els temps d’institut, aquells tres cursos de B.U.P amb l’extensió d’un més de C.O.U, de línea en valencià que emmarcaren el trànsit del xiquet al “menys xiquet”. Com en totes les promocions, els cursos de línia en valencià èrem d’alguna manera “els preferits” pels mestres,. Èrem bons tot i que només fora per comparació amb la resta . Els resultats acadèmics acompanyaven (estàvem per sobre de la mitjana) i la cohesió del grup era notable. No debades, i a diferència de la resta d’alumnes, convivirem durant els 4 cursos que durà la nostra estada en l’insti.

Com a mostra de la bona valoració per part del professorat, ens duguèren un grapat de vegades d’excursió. Xàtiva, Morella, Albaida, Benicolet, Gandia... i a cada eixida li corresponia alguna innocent malifeta, no sempre ben rebuda pel públic local. Prova d’això fou la punyada que vaig rebre d’un home de mitjana edat quan alguns tractàvem de convèncer-lo per a que atenguera una hipotètica cridada telefònica des d’un platan. Millor sort tingué un altre company que va entretindre un grup de mormons durant prop d’una hora. Davant l’interés, la parella d’Elder’s acabaren per regalar-li el seu llibre evangèlic.

Ara tot això queda lluny i no només per a mi. El mateix institut no travessa temps dolços. Tampoc no és un fet aillat. Em diuen que a les promocions posteriors a la “quinta de naranjito” ens acabaran per fer bons. Com que tinc consciència “de generació”, i a més a més prové de fonts fiables com Miracle, acabe per creure-m’ho.

La culpa deu ser “del sistema”, sempre responsable de tot allò que s’ens escapa. Siga com siga ja no hi ha lloc per a setmana cultural, apassionats debats en l’aula i “pelades” de classe -previament “pactades”- els divendres a última hora. Ara tot allò són simpàtics records comparats amb una realitat molt més dura. La vocació pedagògica és substituïda pels anhels d’una jubilació anticipada. Alarmisme? Potser sí, però millor consulteu-ho en consergeria.

[LLEGIR +]

ADN

Quan el grup de Lara anuncia que trau un diari gratuït al carrer totes les precaucions poden ser poques. Clar que quan t'assabentes que una de les redactores cap és Mariola Cubells (¡Mirme, tonto!) et sents més tranquil o si més no.. a l'expectativa. I la veritat és que ADN, que és el diari en concret m'ha sorprés gratament tant per l'atractiva maquetació com per la linea editorial.

Al cap i a la fi, el grup que té Onda cero i Antena 3 és el propietari també del 40% del diari AVUI. Coses que passen al món dels mitjans! Que li ho diguen a Anson que abandonà la Razón (tot i que de raó no anava sobrat) al sentir-se traït per Lara després de l'adquisició del diari.

Deixem a blogs especialitzats en la matèria, com el de la mirada crítica les reflexions més profundes per la meua banda felicitats a Mariola Cubells per la part que li toca.

[LLEGIR +]

Intoxicació poc confidencial

Deia aquell "que la prudència no ens faça traidors". I no se si la paraula més addient és imprudència per expressar opinions com a notícies o senzillament és mala baba per mentir amb convicció que s'hi traurà una utilitat però el que he vist hui al blog de Busot senzillament esdevé ridicul.

El portaveu del Consell, que com ja hem dit per ací és, dissortadament brillant a l'hora que nefast, sap perfectament quina és la utilitat dels blogs. Ell va ser el primer polític valencià en disposar d'una d'estes ferramentes de comunicació i a l'hora de "propaganda". Els blogs a la política són l'equivalent als pamflets d'altres temps, ben farcidets de consignes amb els que gent afí a un partit, o de vegades els propis partits, tracten d'incidir en l'opinió pública o en un sector d'ella, a qui tracten de fidelitzar. Allí es llancen les idees que uns altres després s'encarreguen d'escampar fins a bastir un argumentari. Una ferramenta que sovint s'empra més per desgastar al contrincant que per a lloar al combregat. Tot i així existeixen autèntiques xarxes de blogs per afinitats, els blogs socialistes i els blogs per rajoy són un bon exemple. I qui sap si este mateix, que teniu davant els ulls no és encaixable dins del sac, tot i el tó més intimista, freak i personal que tracte de donar-li des dels seus inicis.

Hi ha però un fenòmen més agressiu com és la nova generació de "confidencials" que hi ha per la xarxa. Res o poc tenen a vore amb els impulsats des dels diaris convencionals o electronics que no sempre s'escapen dels vicis. Parle dels confidencials impulsats pels propis gabinets de premsa dels partits per llançar suposades notícies amb l'esperança que acben per ser preses com a tal.

Jo mateix m'he vist esmentat en més d'una ocasió al Vaiven (Levante) i a l'Estopa (Las Provincias) , sempre en simpatìques referències. He servit de font i fins i tot n'he patit més d'un intent d' intoxicació.

La reflexió per complexitat i extensió s'escapa del que m'agradaria tractar en estos moments.

No és el mateix, però, donar la cara i dir allò que es pensa o fins i tot alló que es pensa que "és" des d'un blog signat per algú clarament ubicable en el mapa polític, o al servei d'un periodista independent o pluralista que amagar-se baix el pretext d'un confidencial clarament dirigit. Com cantava Alejandro sanz, i ja em perdonareu la cita : "no es lo mismoooooo".

Per això crec que ERC, el seu entorn, o el free-rider afí que porta Busot- i és indubtable que per ací van els trets...- s'equivoca al pensar que atacant d'aquella manera al BLOC, amb mentides senzillament desternillants per als qui tenim una mínima idea de què va la cosa, aporta algun benefici ni nacional ni partidista.

Ni partidista per què les paraules i l'estratègia desacredita als autors i als inductors. I és que ERC per a mi té tota la legíimitat del món per a explorar la política valenciana, com la tenen el PP, el PSOE i el PADE, però adptar una estratègia hostil amb la que, a horesd'ara és la ferramenta més útil per al valencianisme polític és suicida.

Si m'ho mirara des d'una òptica estrictament partidista podria pensar que ja ens va bé que algú, clarament visualitzat com de l'entorn d'un competidor electoral faça el rídicul d'eixa manera.. però no, ni així. Desitge una major dignitat per als qui tenen dipositades les seues esperances en el partit català que la que eixos textos els poden oferir.

I a més a més, està la perspectiva nacional i no caldrà extrendre's massa en ese punt. A totes llums és obvi que si de la legítima competència electoral per un electorat potencial en part coincident es passara a una estratègia hostil que tirara per terra tota possibilitat de redreçament nacional seria un suicidi col·lectiu per al país.

Confie en que la militància d'ERPV no tolerarà (al partit, a l'entorn o als free-riders) allargar eixa "estratègia" en el temps. Si açò esdevé un "lleva't tu per a ficar-me jo" adobat amb moltes dosi de mala baba els valencians no només estarem desprotegits davant les males passades que ens gasta el centralisme espanyolista... a més a més serem una colla de ridiculs.

[LLEGIR +]