A L'Avanç 100

Ara que ja haestat lliurat l'article per a la propera edició de l'Avanç allibere el que divendres 17 de març veié la llum en l'edició 100 d'esta publicació quinzenal en valencià. Jordi, la parella de Joana m'indica que no està malament però que el troba sobrecarregat d'expressions valencianes. L'emplace des d'ací a que m'indique a quines fan referència... ;)

INDIGNACIÓ VALENCIANA

Rebí amb indignació la notícia segons la qual dos imbècils li botaren foc a peces de la falla municipal de la Ciutat de València. El monument valentí necessita ser repensat en temps de gegantisme destrellatat però només dos imbècils, captius de la seua mediocritat, podien avançar-li una setmana el purificador destí de les flames. L’alcaldessa, molt vehement ho qüalificava d’agressió nazi.

Si des de les institucions eleven a la categoria d’agressió nazi l’estúpida gamberrada antifallera, qualsevol esperaria una condemna pública, i sobradament enèrgica per a les agressions físiques que dos joves esquerrans, rebien hores després. Com és ben sabut ni Rita, (ni Camps, ni Pons, ni...) digueren pruna. Un és desacomplexadament faller, (com he insistit des d’esta columna amb risc d’èsser estereotipat), però mai m’haguera pensat, que a este pais valguera més la pena ser ninot de poliexpan que progressista de carn i ossos.

En qualitat de Portaveu Nacional del BLOC JOVE he tingut l’oportunitat de conversar amb les meues col·legues de Joves d’EUPV i d’ERPV per plantejar actuacions conjuntes que espere es concreten pròximament. Agressions com estes, que patim/patiu/ a l’esquerra valenciana, mereixen una resposta apartidista , unitària i pedagògica.

Darrere d’estos fets hi ha autors materials, instigadors “intel·lectuals” i una societat excessivament permissiva. Dels primers no cal parlar massa puix només resta esperar la seua detenció per tal que deixen d’actuar impunement. La Delegació de Govern, en mans del socialista Toni Bernabé, haurà d’explicar què fa per fer-ho possible.

Als segons, instigadors intel·lectuals, més prompte que tard caldrà desmontar-los la paraeta i assenyalar-los amb el dit. Quan duen a l’extrem estratègies de crispació i dibuixen amenaces constants en l’horitzó estan promovent que altres, menys elegants, convertisquen la violència verbal en violència, pura i dura.

I els tercers són els que més em preocupen i sobre els qui haurem d’actuar amb intel·ligència per tal que la lluita contra el feixisme no siga una qüestió d’autoconsum de quatre “rojeras” com tu o com jo. Si es tracta d’una “qüestió ideològica” ha de ser una idea compartida, en açò de la democràcia. Cal explicar una cosa tant senzilla com que no podem anar a osties? Pareix ser que sí, i també, que sempre les rebem els mateixos!!.

El feixisme no és ja allò de la creu gamada i el cap rapat. Almenys ja no és només això. Adopta formes amb aparença molt més humana per tractar d’obtindre la permissivitat social que no el condemne a la marginalitat d’estar fora del sistema. Ells, paradoxalment són intel·ligents i nosaltres ho hauriem de ser més. I quan dic nosaltres dic, els demòcrates, per que com diu la dita, hui som uns, però demà seran uns altres, i despús demà... potser siga massa tard.

Això és tan evident que ho ha de poder entendre un lector de l’Avanç (felicitats pels primers 100 numeros!) però també un lector de Las Provincias i del Don Mickey. Si no, estem pitjor del que em pensava!

[LLEGIR +]

Un poc de pau

M'he alçat amb la bona notícia. Tot i que era mínimament previsible no deixa de ser una agradable sorpresa. Caldrà felicitar al Govern i a la societat basca per haver aconseguit forçar el camí de la pau. Com que el camí és llarg caldrà prendre-s'ho amb paciència i amb esperança. Sobreto esperança.. per què és allò que altres tractaran de furtar-nos, parle dels qui es comporten de manera partidista amb el terror.

S'ha vessat molta sang, 'han dividit moltes familia, s'ha sembrat molt d'odi i res no indica que la cosa vaja a estar fàcil, al capdavall aquells que ja no estan amb nosaltres mai no tornaran a estar-ho. Però per la seua memòria i per a un futur millor i en absència de la violència, no ens queda un altre camí que el de la pau.

Recorde amb emoció aquells dies d'estiu, de fa ja alguns anys, quan ETA va segrestar i assassinar a Miguel Angel Blanco i es forjà allò de l'esperit d'Ermua, que després de manera descarada vulgué instrumentalitzar en clau partidista el PP buidant-ho del sentit unitari que cobrà.

Recorde com Gon i jo, llavors dos adolescents indignats, ens encarregàrem d'avisar als mitjans de comunicació sobre la concentració que es produiria al cap i casal, a les portes de l'Ajuntament, quan es complia el termini fixat pels terroristes per fer efectives les amenaces. Les telefonades a TV3, la visita a la 97.7 i el fax al Levante...

Trobe que molts, en la mesura de les nostres possibilitats, han treballat per portar la pau, també des d'esta perspectiva. Des del nacionalisme democràtic, a més a més, hem explicat, (amb més força que ningú pels intents de criminalització generalitzada provinents dels no menys nacionalistes i potser sí menys democràtics) que no és possible "alliberar" a un poble sotmetent-lo al terror de les armes. No es pot mostrar tibiesa front a coses com estes.

L'autodeterminació és un dret de les persones, dels pobles , no de les bombes o les pistoles. Ara esperem que puga parlar el poble, sense l'extorsió i l'amenaça continua. Calle vosté i parle vosté. S'obrin moments interessants per al poble basc, per als ciutadans de l'estat i per extensió per als europeus.

Ací al país, els valencians patim un altre terrorisme, de baixa intensitat, que rarament troba lloc als mitjans de comunicació i que mai no apareix per Canal 9. Afotunadament és menys mortífer i salvatge, però no deixa de ser nociu i rebutjable. Però d'això, ja en parlarem ja...

[LLEGIR +]

Una "fartà" de bunyols

Mon pare sempre m'ha dit que en la nostra familia un tio morí d'una "fartà" de bunyols. No se si serà llegenda o no, però sempre ho conte amb orgull com una de les anècdotes de les llunyanes arrels que tinc a Sollana. Hui, en eixe dia trist com és el 20 de març, m'he pegat per a sopar una fartà de bunyols amb conseqúències, fins al moment, menys dramàtiques que m'ha servit per recordar la historieta. El ritme frenètic dels darrers dies m'ho havia impedit i no he volgut esperar-me a les falles del 2007, eixes que diuen que naixen hui, d'entre les cendres, que per cert, hui estaven per damunt dels cotxes del meu carrer.

Tot i la meua tradicional depressió postfallera d'un dia com hui trobe que som molts els qui ens sentim aliviats d'entre els qui ens estimem la festa. Un any com este (i com el passat) no són dels que més podem gaudir a la nostra manera. Massa gent pels carrers i places de la Ciutat de València amb el conseqüent augment de burrera, deixalles, brutícia... és l'altra cara de la moneda de les falles. La culpa però no la tenen les falles (ni els monuments ni possiblement les comissions) però els danys estan estretament lligats a la festa quasi de manera indefugible. Amb Sant Josep en diumenge, (i dia 20 festiu en Madrid i La Manxa) hi ha hagut una espècie de "sanferminització" de la festa amb els meus respectes per a lafesta d'Iruña. Hem assistit a un augment molt considerable dels qui sense entendre la festa només hi veuen una oportunitat per traure de dins la burrera continguda durant l'any i arrassar l'entorn. No m'extranya que enguany, a la cremà de la falla oficial forem menys els qui ens ubicàrem "davall els plecs de la nostra senyera" (mai no ofrenant glòries a qui no les mereix) o xiulant a ritme de xunta-xunta...

L'any vinent amenaça amb ser pitjor encara. Sant Josep, festiu i en dilluns, tal i com reclamen que es perpetue des de les falles d'Especial. Possiblement augmentarà més encara la xifra de beneficis generats (enguany ha estat francament espectacular) però per als qui ens mirem la festa com alguna cosa més enllà del negoci potser siga preocupant. No seria millor que els deixaren plantar abans?

Disculpeu l'alarmisme però al 2008 a la cremà li seguirà un Dijous Sant!! o això m'han dit hui. S'imagineu el que pot ser la Ciutat de València amb la visita d'un grapat dels qui tenen festiu tota la Setmana Santa a l'estat i a Europa? Em declararan antivalencià si els recomane visitar la setmana santa sevillana? Eixe any trobe que em refugiaré en ma casa només esclate la última carcasa del castell de focs de cada nit. Em retrobaré amb la festa diurna forçat pel que possiblement sera la setmana de falles més visitada de la història. No se, però, si serà suficient...

Voliem una festa fallera amb projecció internacional i ja la tenim, però ull! que la broma té els seus aspectes negatius. Si la festa de les falles és una oportunitat per a que una massa aborregada de ciutadans i visitants exploren el seu costat hiperalcohòlic, pirotècnicoagressiu i piròman ens carregarem alló que diguem "l'èssència de la festa".

Haurem d'estar atents per tant per a no deixar morir la festa d'una "fartà" de bunyols.

[LLEGIR +]

A L'Avanç 99

Com cada volta que escric l'article de l'Avanç per a una setmana, hui "alliberaré" el de la setmana anterior. Continuador de la col·lecció fallerívola, of course!

Una molt sentida Crida
Arribe a casa després d’una projecció dels premis Tirant. La pel·lícula em deixa un bon regust tot i els ronquits d’un espectador i el xicotet incendi de la cinta que acompanyen la jornada en clau d’anècdota. Abans d’arribar a casa passem per les Torres dels Serrans on preparen els efectes de llum que obriran la Crida, l’acte amb el que els fallers i falleres de la Ciutat de València donen la benvinguda a la festa i amb ella al desgavell dels excessos, i a la valencianitis, viscuda com a inflamació d’una valencianitat més “ben explicada” que “ben entesa”.

Fem una ullada pel Carnestoltes de Benimaclet que finalitzem sense necessitat de baixar del cotxe. La festa grossa deu haver acabat, pensem, i ens allunyem d’allà. Al cotxe, el conductor substituix l’emocionant directe d’Obrint Pas per un recopilatori de cant d’estil valencià que, segons em diu, inclou gravacions de principis de segle XX. Comente amb ell com d’ inèdit seria que baixarem la finestra i pujarem de manera desorbitada el volum com fan dos carrils a la dreta. Un lamenta no tindre uns potents altaveus, l’altre la segura reacció del públic de l’ acció proposada.

Arribe a casa i mire el calendari de L’Avanç. Al fer-ho em sobta vore que inclou un santoral cristià i somrient la malícia em prepare una herbeta màgica. Toca escriure l’article qunzenal i veig que este veurà la llum el dia 4. El següent ho farà el 18,- la Nit del Foc!- pense.

Em replantege llavors la possibilitat d’ escriure, de nou, des d’una perspectiva fallera abans que no siga massa tard. Em preocupa però, sobrecarregar al lector i alimentar el tòpic. No obstant sempre és millor la borratxera que la resaca. Recorde llavors que enguany una comissió, d’una localitat estranya però propera, inclourà al llibret un article meu. Pense en com és possible que, aquella dona de l’Horta, s’interessara pel meu article fins al punt de demanar-me l’autorització per reproduïr-ho.

Com que l’article, que parla sobre les complexes relacions entre el nacionalisme valencià i les falles, ha agradat em demanen que pense en un altre. La cosa es complica, escric amb inseguretat estos 3000 caràcters i ja pense en el que hauré de fer al futur.

Llavors pense en Simó Aguilar, recentment traspassat. Simó era un convençut nacionalista, diguem-li nítidament fusterianista, que coneixien bé els músics valencians pel seu treball de promoció i difusió des Ràdio Nova. Dues pequliaritats el distingïen; la seua vehemència a l’hora de debatre i la seua passió per les falles, terreny en què es movia de manera àgil però crítica i on era ben conegut.

Potser Simó hauria estat molt més capacitat que jo per explicar al públic de L’Avanç la importància d’entendre les falles. Pense per això que podria limitar-me a fer-li un postum reconeixement homenatjant-lo per allò positiu que al capdavall li recordarem. Veig però que arribe tard, Simó fou afortunat i es convertí, en vida, i durant les falles del 98, en ninot. Què més li podriem ofrenar ara?

[LLEGIR +]

Vergonya

La passada matinada uns individus, per no dir uns imbècils, li botaren foc al remat de la Falla de l'Ajuntament de València. Em pose en la pell de l'artista faller, Ramón Espinosa i m'imagine com de trist pot sentir-se. Hui tots els grups polítics condemnàven els fets. Rita Barberà fins i tot parlava d'agressió nazi.


Els dies 8 i 9, uns altres, més imbècils encara, agredien violentament a un militant de les JERPV i d'EU, respectivament. Una punyada a la cara del jove militant d'ERPV i alguna cosa més seriosa encara per al jove comunista que va necessitar atenció hospitalària. Rita però, no ha parlat d'agressió nazi, Rita no ha parlat del tema. Com si a la Ciutat de València no hi haguera passat res.

Hui parlava amb Marina i amb Anna, dues joves dirigents de les joventuts d'EU i ER^V respectivament. Els comentav que en açó haviem de donar una resposta unitària, no partidista, deixant a un lloc les diferències entre els nostres idearis, que són significatives, per què el que hi havia en joc és alguna cosa més important que tot això, i és la pròpia llibertat de pensament i la democràcia. Si tot va bé ens reunirem dilluns, amb les joventuts de la resta de partits polítics , per a tractar de coordinar una resposta exemplar. La batalla per la democràcia i per les llibertats no la podem fer cadascú des de la seua trinxera.

A València hi ha nazis. Ni més ni menys que a altres llocs de l'estat. la diferència però és la impunitat amb la que actuen. I si hi ha responsables materials d'estes agessions també n'i ha d'instigadors intel·lectuals i cómplices per omissió.

El President de la Generalitat Valenciana, el (que hauria de ser) de tots els valencians, no ha dit ni pruna. I des de Delegació de Govern, encarregats de coordinar les forces de seguretat, es pot fer moltíssim més del que es fa.

Tant de bo agarren als especímens que li han botat foc a la Falla de l'Ajuntament. Tant de bo es prenguen si més no, el mateix interés en donar amb els agressors d'estos jóvens compromesos amb la societat valenciana des del seu particular món ideològic. Si cremar una falla abans d'hora és ofensiu... quin nom té agredir violentament a democrates? I quin nom té callar quan açò passa?

[LLEGIR +]

Canvis possibles i impossibles

D'entre els insults, crítiques i desqüalificacions (tres coses be distintes) que m'han dedicat per la xarxa n'he vist de lògics, d'estúpids, d'argumentats i d'esperpèntics. Però hi ha un que em preocupa, no tant pel continhut sinó pel pensament que pot inspirar-ho.

Com mai no m'he amagat, pels motius que després comentaré no m'importa tractar-ho ací. efectivament, en la meua primera adolescència, quan tenia 14 anys, i per unes poques setmanes vaig participar en reunions d'una associació antivalencianista.

Com moltissims altres crios jo em vaig creure l'existència de suposades amenaces front a la meua identitat. El context social, familiar i relacional, la lectura d'un pamflet malaltís dirigit per la Maria Consuelo Reyna i la socialització amb una determinada manera d'entendre la valencianitat (per cert hegemònica) poden gastar-li a un estes males passades.

Després del ràpid desengany vaig optar per anar-me i abandonar la trinxera amb certa polseguera. Diverses cartes al director publicades a la premsa denunciant eixe engany i l'actitud poc constructiva, sovint violenta i al remat antivalencianista d'un grup que afirmava ser tot el contrari fou més que la meua penitència, un punt i a part considerable en el meu interés per la cosa pública, un fet que ja llavors trobà una reacció agressiva que potser no pague la pena ni explicitar...

Hui ho veig amb la major de les naturalitats, entenent mínimament els mecanismes diguem-li "sociològics" que poden conduir-te a defensar uns determinats posicionaments. I he intentat fer de la meua participació en el valencianisme més que quelcom nascut des de "la fúria del convers" una lluita per la pedagogia i en contra de la demagògia per evitar que els qui ens volen vore afeblits compten amb el suport social que en realitat correspon als qui treballen per fer d'esta terreta un lloc millor on viure.

Deia que açò ha estat sovint presentat en fòrums i altres com un demèrit suficient per restar-me qualsevol credibilitat. Potser he estat ingenu en valorar el canvi com una experiència personal positiva? Potser haguera estat millor no fer-ho? No ho crec.

"L'argument" l'he trobat, quasi a parts igual, utilitzat per motivacions a priori contraposades. Així, gent que encara ara, amb allò ben peludet, es meneja en eixos paràmetres (des)ideològics ho ha repetit fins a la sacietat. Són els mateixos que hui recorden el passat falangista d'un Joan Fuster de tradició carlina i són fidels seguidors d'un antiintel·lectual valencià qu mai no s'ha avergonyit del seu passat, i present, ultradretà. Curiós? No, repugnant!

Però em preocupen realment que hi hagen nacionalistes capaços de seguir el rotllo per bastir un discurs contra el tete. Mira que n'hi han coses que podrien dir a favor dels seus projectes, de vegades divergents amb la meua visió actual de la qüestió valenciana, o senzillament arguments per millorar la visió dels seus legítims posicionaments front a l'alternativa de la que participe... com per haver de recòrrer a eixa anècdota biogràfica transformada en llegenda negra.

La cosa és tant desgradable que quan fa alguns anys una revista publicada per aquell grupuscle m'involucrava en l'incendi del cotxe d'un regidor de la UPV l'any 92 alguns pretesos nacionalistes ho incorporaren al seu llistat d'agravis. Segurament no només no dubtaren de la credibilitat de la publicació... ni tant sols pensaren què per molta estima a les falles que un tinga, a l'edat de 10 anys, i acabaet de prendré la comunió, un no estava per fer eixes coses. Ni llavors, ni ara, ni mai.

Conec algunes que altres vivències personas similars. Algunes d'estes persones mantenen posicionaments tant radicalment distints que hui es declaren "catalans" de València. Afirmació que mai no eixirà de la boca per que ni tansols planeja pel meu cap. I veges tu que en el fons, tant en la seua infantesa com ara, deuen estar convençuts de ser impulsats per l'estima a la pròpìa identitat... això si, pensada com a posicions antagòniques! La majoria, però no respon a eixos extrems identitaris i com en tot abunden els grisos entre el blanc i el negre.

Potser els qui fan servir estes coses com a arma dialèctica senzillament preferien no vore'm ni a mi ni a altres, defensat el mateix del que ells diuen defensar, la dignitat nacional dels valencians i valencianes. Però com explicava adés, el motiu de la preocupció no és merament egoista. N'hi ha molt més perill en la visió que s'amaga al darrere. Una actitud més que purista fustrant i derrotista.

Tots estem d'acord en que la situació al nostre país no pinta bé per al valencianisme i les dades canten. Hi ha però certes actituds i valors , certa fosca consciència com la definia J.V. Marqués que inspiren cert optimisme relatiu i que han de ser aprofitades en tant que suposen la nostra única esperança (descartada per rons òbvies l'aniquilació de la societat valenciana i el repoblament mitjançant clonacíó).

I no parle de convertir la militància anticatalanista o antivalencianista en afèrrims defensors del país i de la seua cultura i llengua!! (Mai no he compartit algunes visions, o interpretacions de la "tercera via" identitària en eixe sentit.) És evident que elements feixistoides com els que agrediren ahir a un simpatic militant de JERPV emparant-se en una visió pudenta de la valencianitis no tenen ni tindràn cap possibilitat de reinserció no ja identitària sinño dubte que social.

Però una altra cosa ben diferent és pensar en, i dic jo que caldrà fer-ho, aprofitar els únics ingredients que tenim al rebost per cuinar la pòcima màgina que ens farà lliures, sobirans i alterglobalitzats si volem ser-ho algun dia.

Hui en dia eixos ingredients, eixos valors i actituds, eixe univers emotiu positiu que hauria de ser llegit com una oportunitat per extendre les bases del valencianisme és utilitzat demagògicament en contra nostra (i per extensió de la terra) pels qui poc s'estimen el país. Pocs protesten entre nosaltres i encara hi ha qui ha confos el contingut amb el continent i la bandera amb l'abanderat ampliant així el distanciament entre el valencianisme i la societat valenciana i brindant en safata la recepta per a esdevindre menys lliures, més subordinats i més despersonalitzats. Ull amb estes coses per què no hi veig la lògica per enlloc i sí l'altra cara de la moneda de la irreflexibilitat que denunciem en l'altre.

Al cap i a la fí , almenys hauriem de ser sincers. Volem canviar el món o que desaparega per no ser com desitjariem? Es canviarà per generació espontànea?

Per contextualitzar-ho més... ,( i de pas eixir-me amb la meua en la meua amenaça de temàtica fallera, hehehe!) Seran les falles que alguns destesten , les qui es reconvertiran a la seua fe de la nit al dia, sense comptar amb la seua erudita presència?

Des d'on es canvia el País Valencià i en base a quina realitat actual amagada que no siga la que xafem cada dia? Aconseguirem adoctrinar a les noves onades de nouvinguts al credo nacionalista des de casa i a distància com no fòrem capaçós de fer als anys 60 amb aquells nouvinguts ni amb la població autòctona? De quin extrany planeta van a vindre els salvadors del País Valencià?

Quins meravellosos sistemes de planificació reproductiva té el nacionalisme per a criar centenars de generacions capaces de capgirar la situació nacional del nostre país? Qui executarà l'extermini de l'altre 96,5% que no combrega a dia de hui amb nosaltres?

Vull respostes. Com tot això em pareix tan cansat i improbable, mentre arriben les respostes (podeu postejarles ací) mantinc la meua convicció en que la única manera per avançar en el nostre procés de construcció nacional i social s'ha de basar en el treball de la realitat existent, i en el diàleg amb ella, des de la seua comprensió i amb una actitud no hostil que convide a la reflexió d'uns altres.

Possiblement si ens limitem a assumir el nostre caràcter de mosca collonera alguns no fem cap falta i el destí siga la reserva india. Si l'objectiu és construir una alternativa caldran molts més amb uns requisits bàsics, un pensament democràtic i una sincera lleialtat i estima al país, i a la seua cultura, llengua i societat. I no cal explicitar què comporta això.. per què tos sabem de què estem parlant. Uns mínim irrenunciables dels que mai hauriem de prescindir.

El Tribunal de la Inquisició convertí a molta gent. Acte seguit morien calentets.. i conversos.

[LLEGIR +]

Ajudes de Catalunya per a mancances valencianes

Fa alguns dies el Levante-EMB es feia ressó d'uns suposats estudis (que no enquestes) al voltant del sentiment identitari dels valencians duts a terme per la Generalitat de Catalunya. Sorprenentment la resposta d'UV fou intel·ligent, contràriament al que ens té acostumats la dreta regionalista i es preguntaven per què estudis com estos no són finançats per la nostra Generalitat. Deixant a banda el contingut d'eixe estudi segons el Levante, que comentarem en un altre post, anime a UV a que s'aplique coherentment laproposta en altres àmbits.

També esta setmana el PP de catalunya denunciava que la Generalitat d'allà finançava amb un pessiguet les emisions d'una televisió valenciana i en vaencià. INFO TV. Sóc escèptic en quin podria ser el pronunciament d'UV al respecte, tot i que ells han estat uns altres beneficiàris d'esta finestreta en tant qu damnificats per la política de RTVV d'ocultar tot allò que no es presente baix les sigles del PP.

Per què no ho subveciona la pròpia Generalitat Valenciana? Per què no donar suport mitjançant la publicitat institucional a esta ferramenta de pluralitat informativa i nomalització lingüística del valencià? És obvi que no espere resposta... mentre la publicitat institucional del PP ompli minuts i minuts d'emissió d'altres mitjans igualment al·legals.

InfoTV, www.infotelevisio.com és un projecte molt arriscat i valent, que s'ha quedat fora del repartiment de llicències de la TDT dut a tere per la Generalitat Valenciana però que, estic convençut que es mantindrà vius per altres vies. Molta gent creiem en ell, i li donarem tot el nostre suport, d'acord amb les nostres possibilitats, per a que perdure.

És molt necessàri, Juli Esteve. Així que ànim i a seguir treballant sense asèpsies d'eixes qe digueu per a formar, informar i entretindre, en valencià.

[LLEGIR +]

Tallafocs

Hui he passat per la Font de la Figuera i he vist com estan construint. Afrtunadament no ho fan sobre terenys d'alt valor ecològic ni res d'això (per sort el Capurutxo continu viu) però si amb mol de malt gust arquitèctonic. El que si m'ha impressionat, i fa anys que no passava és vore la marca que han deixat a l'entorn les obres pel transvassament. Món pare ingenuament em deia que era un tallafocs... això és un tallamuntanyes!!

I parlant de foc (quina manera de connectar els temes , ni Matias Prats en els seus millors moments) m'he deixat caure pel Casal de Na jordana per vore la presnetació de la nova revista de l'Associació d'Estudis Fallers, una colla d'estudiosos del tema, la major part d'ells universitaris, que treballa des d'una òptica progressista pel (re)coneixement del fenòmen faller. Donava gust vore a aquells intel·lectuals xafant un replet casal (tot i que siga el de Na Jordana) i explicant les falles des d'una perspectiva acadèmica. Els qui veei Canal 9 al migdia ja em direu si finalment m'han tret per que ens han utilitzat com a fons de pantalla d'una locució a mi i a l'amic Tofolet, amb ui he coincidit a l'acte.

Allí també estava la fallereta major infantil, molt simpàtica, educada i generosa que m'ha regalat una xapeta de la mascota de la Cort d'Honor. A mi la figura de els falleres majors i la Cort d'Honor em sembla caduca i condemnada a la revisió (ja hi ha falles, ben poquetes, sense Fallera Major com n'hi ha, més, amb Presidenta) però per un any m'oblidaré d'això al comprovar com una xiqueta sense aspecte de "projecte-de-Megapija" i amb una actitud lingüística cap al valencià lloable (què li ho pregunten a Rita, el dia del nomenament on fou replicada en la llengua de Ferran Torrent, per citar un clàssic, quan l'Alcaldesa havia emprat l'altra cooficialíssima).

Doncs això que ni això era un tallafocs ni la festa del foc tallarà la llengua. Això espere

[LLEGIR +]