Ja tinc el Turista. demà el Pensat i fet, Amb ell la despertà i l'entrada de bandes que fa tres anys s'inventaren i que ja s'han sumat amb èxit a programa que acompaya la Crida. Vaja que ja estem en falles (si és que hem deixat d'estar-ho en algun moment).

Per això em permetreu (i alguns m'ho hauran, fins i tot de perdonar) que dediqe unes quantes entradetes a parlar d'este fenòmen festiu i sociològic o més bé, a parlar des d'ell. Parlar des de les falles.

Inicie esta sèrie reproduïnt l'article que em publicà L'Avanç la setmana passada i que amb l'anunci dels artistes fallers que autocensuraven els seus ninots de temàtica islàmica ha cobrat més actualitat. Deia així:

Deus i falles

Rita Barberà , alcaldessa de la meua molt estimada Ciutat de València està encantada de ser un ninot de falla. Clar que, tot i que parega mentida, ella no és una divinitat. Rita és humana i per extensió, de suro, cartró pedra o de paper.

L’alcaldessa més popular del país accepta amb aparent bon humor ser carn de la crítica fallera . Però tot té un límit i d’entre totes les escenes que s’han presentat enguany a l’Exposició del Ninot de València, per al PP, n’hi ha una que el sobrepassa.

I quin típus d’animalada serà esta? Un home amputant-se els collons mentre es depila? Alguna estampa de geriàtric, amb un realisme tant aconseguit que fa sospitar que es pot haver emprat un motlle humà? Algun d’eixos ninots refregits de borratxos, punkies o pirotècnics que any rere any ens saluden pels cadafals? No, tres monges contemplaven un consolador . Humor sobre la religió, i no sobre qualsevol...

La Junta Central Fallera, que es carrega així qualsevol possible intent anterior per renovar la imatge casposa de l’organisme, ha decidit substituir el consolador per un ciriot. Pensant-ho bé l’escena queda fins i tot més fallera, però arriba tard , doncs en principi els artistes no han de lluitar contra la censura franquista dels anys 50 .

Les falles ja han tractat la religió amb anterioritat. L’any passat un ninot d’homenatge a Joan Pau II va mèreixer alguns comentaris a la premsa que criticaven la possibilitat que el Papa puguera còrrer el mateix destí que altres ninots. La indignació fou major encara amb una altra escena, del disticte valentí d’el Marítim, que presentava la figura d’un Jesucrist confessor. L’esglèsia forçà el seu indult, i no precíssament per votació popular com és menester. Altres figures molt similars acabaren essent devorades per les flames la nit de Sant Josep. Com si d’una escena més de “Missió Impossible II”, falles i religió, s’uniren en el purificant foc.

Comparar en els paràgrafs que resten estes situacions amb el que està passant en relació amb caricatures del déu dels musulmans per part de diverses publicacions europees és arriscat. Molts aspectes s’entrecreuen en un complex mapa amb dos eixos, la llibertat d’expressió i el respecte a altres cultures i creences que sovint tractem amb un acusat etnocentrisme occidental. Clar que fins i tot els Drets Humans són per alguns respectables experts en filosofia, un “etnocentrisme occidental”...

Deixem per tant les reflexions més profundes per al debat obert dels ben pensants lectors i centrem-nos en la nostra problemàtica local. La pregunta és. ¿s’atreviran les falles de reproduïr la figura del profeta o el déu dels musulmans? I si ho fan , rebrà el mateix tractament per part de la crítica que quan es tracta el catolicisme? Perdoneu-me la incoherència discursiva, però com diu la dita “o tots moros o tots crsitians” Clar que tractant-se del que es tracta seria millor convidar a perdre els complexos a uns i a altres i tancar el debat amb un “tots fallers”.

Volia haver escrit sobre els records que em produix comprar el Turista Fallero. L'he comprat hui, si no m'enganye és el primer dia que ix a la venda. D'ací uns dies compraré també el Pensat i fet i una altra revista de molta qualitat, i redactada per gent amiga que em reserve dir (com qui nega vore Aqui hay tomate).

Però no, no m'abellix fer-ho. M'estime més parlar d'impotència, i no, no em referisc a la sexual.

Parle de la impotència que sents davant de 4 gilipolles com els nanos que passejaven hui amb les motos de matinada per una important avinguda de València. Quatre crios impertinents que en tres motos diferents han tractat de donar-me un esglai mentre jo feia servir el meu mitjà de transport més habitual: la bicicleta.

Els inútils tipets s'han botat un parell de semafors en verd i s'han dirigit a gran velocitat contra mi mentre creuava pel pas de vianants i ciclistes, com si vulgueren derribar-me lateralment .

Entenc que només era un intent de passar-s'ho bé, com demostra els crits i les mirades cap arrere d'alguns d'ells una vegada m'han esquivat però. els qui tenen eixe extrany concepte de passar-s'ho bé no poden seruna altra cosa que residus de la societat.

Estic convençut que si per l'atzar de la vida acabaren per llegir este post somriurien amb més força la malifeta. De res servirà per tant que expresse ací la meua ràbia amb insults o que els diga qué és el que jo els haguera fet en eixe moment si els pillara per banda (que a més a més de políticament incorrecte infringiria els drets humans...). Em limite a pensar en el conhort e ser millor persona que ells. I ells podran experimentar moltes coses però em jugue una paella a que eixa, precísament no.

I entenc millor ara la sensació del meu amic Albert. Un jove invident, català de naixement i valencià d'adopció i sentiment, que es sentí desprotegit i alarmat quan li furtaren el seu mòbil a plena llum del dia a l'estació d'autobusos de la capital de la plana. Allí, sense mòbil , indignat i amb l'orgull ferit trobà per sort l'ajuda d'uns captaires que atengueren als seus crits.

He pensat en contestar el correu d'Albert pero jo també em sent impotent, no sé com r fer-ho. No se ben bé què dir-li per què torne a confiar en la resta de la gent. Així de trist. De fet només puc solidaritzar-me d'una manera, confessant-li que eixa mateixa sensació la tenim altres, amb plenes facultats visuals o sense. Això i receptar-li el meu remei particular: Albert pots estar segur que tu , no només eres millor que el desgraciat que et furtà el mòbil. eres millor que molta de la gent que conec i per descomptat que jo mateix. Al món hi ha mala gent, molta, per què negar-ho? Però també hi ha bona gent, i sense dubte , Albert forma part d'este club.

Sent no contestar-te el correu. Potser t'envie este post com a disculpa.

M'ha deixat al·lucinat el darrer estudi del CIS , que podreu trobar acÍ http://www.cis.es/cis/opencms/VA/Novedades/Documentacion_2610.html.

Voldria haver fet un comentari del que em suggereix però són moltes i dificilment resumbles i d'altra banda , no s'enganyem, els meus coneixements infinítament baixos.

Però espere que els que saben del tema ho facen.
Després de llegir estes coses em sent més marcià que valencià i mira que valencià em sent amb força.. .

Hoy (ayer en realidad) era el dia reservado por los organismos oficiales (esos que marcan los dias en el calendario) para celebrar el dia de la lengua materna. Y yo que soy muy respetuoso con estas cosas me sumo a la celebración utilizando la mia, que ademas de ser la de Cervantes como nos han recordado hasta la saciedad, tambien fue la de Miguel Hernandez.

Si, ya ves tu. Yo soy de ese sector, no tan minoritario dentro del propio valencianismo pero aun invisible entre la sociedad valenciana que educados como lo fuimos en castellano por nuestros padres decidimos adoptar otra lengua, el valenciano, para aprender a relacionarnos, a estudiar, a leer, a consumir televisión, cine, musica, en una lengua diferente a la de nuestro entorno mas direco e intimo.

Y lo hicimos, con una lengua que a veces se nos queria presentar como metalenguaje (en el mejor de los casos) cuando no como algo "de ir por casa" o que solo servia para los venazos folckloricos propios de las fiestas. En todo caso, optamos por algo que era vendido como problematico... conflictivo, aquello por lo que la sociedad valenciana estaba "descohesionada". Lo hicimos.. y sobrevivimos.. Veges tu!

Y gracias a asociaciones como Veu pròpia, aquellos que teniendo una lengua materna diferente del valencià hemos adoptado esta (y es que aqui, como en todo, madres puede haber mas que una..) somos menos invisibles y en algunos casos, ojalá, un referente para que otros puedan dar ese paso. Es la organización mas útil, necesaria y interesante que he visto nacer en el "rollo" en mi vida y el amigo David Jordi , su portavoz en València, sabe que lo pienso sinceramente. Ayudan a visualizar algo fundamental en un proceso de recuperación lingüística, al proyectar algo contracorriente, que afortunadamente crece cada dia. Y es que en Catalunya sabiamos que pasaba, (lo hemos visto por la tele, mira el Mattehw Tree), pero aqui sigue sorprendiendo que Lola Jhonson , por ser negra, hable en "vernaculo"...

Yo no me averguenzo de tener como lengua materna el castellano, ni siquiera entiendo por que deberia pensar que existe motivo para hacerlo. Y desde luego estoy muy orgulloso de haber sido fiel a mi cultura, la de mi pueblo, aprendiendo a vivir en valencià como lo hago , por no mentir, el 90% de mi tiempo. Sin ninu trauma y satisfecho por haberme enriquecido con la elección.

Hace tiempo que no escribia en castellano, tal vez algunos meses. Ni siquiera soy consciente ya en que lengua pienso. Y reconozco que me costó aprender a decir "et vull" o "t'estime" con el mismo sentiemiento que sentia el "te quiero". Pero hace algun tiempo que lo conseguí y es sensacional comprobar de que manera lo he hecho mio.

Se que algunos colegas del valencianismo, muchos de ellos de la Ciutat de València, tambien apostaron un dia por "passar-se al valencià" o almenos por hacerlo suyo. Y se que entenderan lo que cuento. Incluso recuerdo como m impactó conocer a Lluís, de la valencianisima pero castellanoparlante Ademuz, convertido en un perfecto valencianoparlante militante. O el propio Gon con el que un dia cambiamos nuestra lengua vehicular... y hoy convertido en un prometedor "llicenciat en filologia" por autentico amor a la lengua que no por efervescenca politica.

Yo mañana, con cierta seguridad, volveré a escribir en valenciano. Me gustaria pensar que algun lector valenciano y castellanoparlante (o anglofono, o francofono...) perdido en la blogosfera, que leyera esto se planetara .. "Per què no en valencià?" y pudiera intentarlo. Yo sobreviví, y hoy soy realmente bilingüe (con faltas, of course) , ¡y he sobrevivido!.

Y así, quién sabe, tal vez se una algun dia a los que reclamamos poder celebrar el dia de la lengua adoptiva. Per què jo, com moltes altres, hem adoptat el valencià. Veges tu!

http://www.veupropia.org/

Ho és, i ho és de manera molt clara quan és capaç de mobilitzar a milers i milers de persones per a dir-ho ben alt al carrer. Ho és per història però sobretot per present, políticament, sociològicament, econòmicament, culturalment.. per que així ho viu la seua ciutadania i per que així ho reclama gran part de la seua societat civil; Catalunya és una nació.

Els nacionalistes valencians, que rebem poques alegries de l'equip local saludem amb molta simpatia i satisfacció els èxits de Catalunya i amb això volem, d'alguna manera, fer-los nostres.

Potser la realitat que amaga esta actitud és desitjar que Catalunya puga ser allò que, pensem, nosaltres mai no podrem arribar a esdevindre.

Seriem poc ambiciosos si ens limitàrem a contemplar amb cert enmirallament la demostrada capacitat del nacionalisme català. Hauriem de preguntar-nos, tot essent conscients (o precísament per això) de la distància que ens separa quina és la manera de seguir el camí. Trobar d'una maleida vegada eixa fòrmula màgica, la "via valenciana" per a la nostra construcció nacional. I per descomptat, és evident, que la pròpia necessitat desaconsella importar les fòrmules que altres apliquen, doncs en açò, com en moltes altres coses, no existeixen màximes universals. Només queda explorar el propi potencial.

Açò, amics i amigues és una altra cosa, tothom ho sap, ho viu i de vegades ho pateix. Després que milers de catalans i catalanes es manifestaren pels carrers de Barcelona per reivindicar el seu dret a decidir, baix del Sénia, la gent continuarà elegint, i no ho farà nítidament en clau valenciana.

Per evident la situació no admet el desànim. Això sí, i la cosa clama al cel, ens les haurem d'apanyar millor per assolir el nostre propòsit de donar a la nostra societat una alternativa nacional atractiva i cohesionadora. Sense floritures... ens ho hem de currar molt més si volem despertar el país.

Des de València, la meua més sincera enhorabona per als convocants, i molt especialment per a Esquerra Republicana de Catalunya que, amb instrumentalització o sense, ix molt reforçada de la convocatòria i que dona un potent toc d'atenció als nacionalistes de Convergència Democràtica de Catalunya potser excessivament preocupats en abandonar el rol d'oposició.

La lectura però, en clau valenciana, és que tot seguix igual. Així, amb la satisfacció per la victòria moral dels amics, esperem poder acompanyar amb l'alegria pròpia dels nostres èxits. El 2007, per raons que van molt més enllà de l'estricte simbolisme, ens juguem molt. Tots i totes hauriem de contribuir per a que siga la primera pasa en una nova direcció. La que es mereix el país. O no?

Ahir vaig estar a la FNAC, a la presentació del primer disc de la Beniterranea, un grup d'estos que com digué la seua cantant fan "fussió om vulgueu dir-li" partir de música tradicional valenciana.

No sóc molt entusiasta d'este estil de música però la veritat és que m'ho vaig passar bé i fins i tot s'em va fer molt curtet cosa que la cantant detectà i pel que ens convidà a comprar-nos el disc. Així ho fèrem i com nosaltres alguns quants més. i això que el disc estava ben amagat a les prestatgeries de dalt.

A dir veritat el que m'agradaria destacar d'esta experència és que entre tota la gent que hi havia no vaig conèixer a ningú, un fet queem provocà una profunda satisfacció.

Digueu-me tonto si voleu però és molt satisfactori vore que a una sala plena, d'un important recinte comercial del cap-i-casal es presenta un disc en valencià i cap dels assistents m'és conegut.

La nostra acusada endogamia va tindre ahir una excepció. Confie en viure exeriències similars en el futur. Seria molt positiu que la familia cresquera i ho fera de tal manera que algun dia qualsevol de nosaltres enstrobarem entre perfectes desconeguts. Seria si més no, un símptoma de normalitat.

Per a despistats/des: Hui no és el dia dels enamorats... si és que hi ha dia.. o si és que hi ha "No dia"..

Este cap de setmana ha estat políticament molt avorrit. No hi ha resque pague la pena comentar..Així que m'en vaig a dormir i a llegir els exemplars de La Cabota que m'han arribat.
Per cert gràcies als qui amablement m'els han fet arribar!

1-0, 3 puntets més per al sac i una distància de 6 amb el lider. Qualsevol dia d'estos fins i tot juguen be al futbol...

I de la resta no cal parlar ja. Ja parlàrem massa en la primera part de la competició. Més que previsible era avorridament profetitzat... o no?

Esta setmana ha estat molt moguda mediàticament, i em comenten que L'Avanç ha vist alguns dels seurs articles superats per l'actualitat. A mi també em va passar factura doncs no he pogut arribar a temps amb el meu article, que en qualsevol cas també haguera estat superat tot i la prudència amb la que el vaig redactar.

Ací el teniu... (per donar-li alguna eixida als poc menys de 3000 caràcters)


PARLE VOSTÉ

Quan escric estes ratlles encara desconec amb seguretat quin serà el futur de l’estatut valencià. No se si el text reconeixerà el dret democràtic a la representació parlamentària de les minories al rebaixar la barrera del 5%, si finalment s’evitarà o no un major ús demagògic de la dualitat onomàstica de l’idioma, o més encara... desconec si hi haurà Estatut! Espere que el lector, quan tinga l’escrit davant dels seus ulls , tinga major sort. Allò que ja és conegut és que personatges com Francisco Franco i Mariquita Pérez, entre d’altres, ja han donat suport a la celebració d’un referèndum, impulsat per Mariano Rajoy, al voltant de l’estatut català.

D’entrada caldrà explicar l’anècdota puix el suport de personatges com els adés esmentats es correspon a la irònica resposta que alguns donen a la proposta popular -o potser millor encara, populista- al signar el formulari penjat a la web de PP..

Desconec si estos noms han estat comptabilitzats pels promotors de la campanya quan afirmen comptar ja amb prop de 250.000 signatures. Siga com siga, l’Agència de Protecció de Dades ja ha avançat que este sistema de recollida virtual no serà vàlid. Tot i així no dubte de la capacitat dels populars per recollir un significatiu nombre de suports, conreats en un clima de crispació creixent, entorn a la seua proposta.

Més encara quan la pregunta és “ ¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas ?" Els ha mancat afegir quelcom similar a “... o prefiere la muerte.” No es respon a allò que és pregunta és una afirmació que sentirem poc abans del referendum al voltant del Tractat constitucional europeu, potser ara haurem d’afegir que tampoc no es pregunta per allò al que es vol donar resposta.

Tot plegat, a banda de preocupant, resulta indignant, especialment des d’una perspectiva valenciana. Serà capaç d’eixir Camps a demanar signatures pel referèndum quan s’oposa a una consulta sobre el text valencià? Sí, naturalment..
De prosperar la iniciativa del PP, els valencians podrem respondre a una pregunta, teòricament relacionada amb l’estatut català, però no podrem dir ni pruna al voltant del que ha de regir el nostre autogovern..
Ës fascinant comprovar com el PP li troba el gustet a la democràcia participativa i promou manifestacions i referèndums a “go-go”. Així doncs caldrà animar-los a abandonar els complexos i actuar coherentment convocant consultes sobre el text valencià i - per què no?- sobre la República, el dret d’autodeterminació dels pobles i l´aplicació de pressupostos participatius. Per descomptat, podrien començar per carregar-se les barreres electorals i permetre la representativitat de totes les veues . Si ho fan donaré suport a la celebració d’eixe referèndum.. a cara descoberta, i no com a Mariquita Pérez

Adjunte l'article que em publica L'Avanç en en la seua darrera edicíó.

VALENCIANS I EMPRESARIS

Fins ara haviem sentit parlar de contraprogramació televisiva. Allò que alguns mitjans de comunicació fan a uns altres amb la finalitat de presentar batalla en l’audiència, estimació que dona alegries ,o les lleva, als monstres televisius.Ara però, la contraprogramació ha arribat al terreny de la política valenciana.

L’improvisat acte d’infrastructures, amb la presència del cap del Consell i del president murcià, no poden ser enteses d’una altra manera que un intent de contraprogramació a la visita de Zapatero als socialistes valencians.

No era l’audiència allò a disputar-se entre PP i PSOE, ni ser la notícia que obrira els informatius. Tampoc no crec que l’objectiu fora l’agenda mediàtica, ni llançar el títolar més enginyós (tot i que l’anunciada intenció de Camps, d’anar a parlar amb els llauradors de l’Ebre per explicar-los per a què vol l’aigua del transvassament seria mereixedora dels millors elogis de la seua categoria). El motiu era demostrar a Zapatero al costat de qui estan els empresaris. I allí van estar molts d’ells, forçats o no, per escoltar al Molt Honorable tot deixant en evidència a un Joan Ignasi Pla que, de nou, haurà de donar explicacions als superiors.

El país necessita empresaris i no crec que assenyalar-ho em convertesca en algú de dretes. No per això i no en este lloc i segle. I acompanyem l’obvietat d’una altra; amb empresaris esclaus ( en alguns casos també esclavitzadors...) com són bona part dels nostres, el valencianisme, o el país, va apanyat.

Llegia estos dies una ressenya d’un llibre al voltant d’eixe malson que des de fa anys preocupa a l’unic valencianisme que des de la transició resta viu, el progressista. El llibre porta per títol “Los nuevos burgueses valencianos” i encara espera ser fullejat.

L’autor llança algunes idees sobre la nova fauna burgesa valenciana. Així assenyala una que no per més coneguda desmereix atenció: l’identificació entre Madrid i Èxit.

Segons eixa idea... hauriem d’interpretar com un avanç per al país que l’empresariat opte per acompanyar a l’ocupant de Plaça de Manises front al titolar de Moncloa? Ho lamente però dubte que siga així.

No vull menystindre la capacitat de pressió del Consell, ni estic especialment interessat en trobar-me als liders socialistes rodejats de la high society autòctona. Així i tot crec que la tria dels empresaris valencians té una altra explicació: la seua insostenible visió de país. La mateixa que, casualment els principals dirigents polítics valencians mantenen.

Potser no estiga, ni haja d’estar, en mans de l’esquerra solventar-ho però no puc evitar desitjar un altre típus d’empresariat, amb major i més sostenible visió de país. Per això no m’extranyaria que a la propera manifestació de les nostres, algú acabara per transformar la consigna a “Una altra burgesia és possible!” i ens deixara a tots bacabadats. Estarem atents a les pancartes.