Sanchis Guarner va faltar ara fa 25 anys, a pocs dies de nadal. Però tres anys abans, el 1978 tractaren de matar-lo amb un artefacte explosiu, si no recorde malament camuflat entre torrons. No ho aconseguiren en eixe moment com tampoc ho puguèren fer amb Fuster però és indubtable que en tots dos casos, i sobretot en el del lingüísta, el clima de persecució i violència provinent de l'anticatalanisme minaren la seua salut.

Va nàixer a la Plaça de l'Almoina de la Ciutat de València, tot just damunt de les restes del que un dia fou la Valencia romana, Sanchis Guarner participà activament de l'incipient valencianisme de principis del Segle XX. Així fundà Acció Cultural Valenciana junt a altres companys universitaris, i signà les bases ortogràfiques del 32, les conegudes com Normes de Castelló.

Empressonat pel franquisme per la seua participació a l'exercit republicà, autor de llibres tan importants com "La llengua dels valencians", "La ciutat de València", "Gramàtica valenciana"; col·laborador del "Diccionari valencià-català-balear" d'Alcover i Moll. Membre del Centre de Cultura Valenciana (hui RACV), del Institut d'Estudis Valencians (també de l'IEC) i fins i tot de Lo Rat Penat fins a el segrest de l'entitat cultural en mans dels anticatalanistes....

Sanchis Guarner havia estat una peça clau per al valencianisme des del cap-i-casal. Possiblement un dels personatges més conciliadors ja que treballà, sense èxit per evitar la fractura valencianista que després acabarà sent instrumentalitzada pels hereus del franquisme durant la transició. Un "ratpenatista" amic dels "nosaltristes", o "nosaltrista" d'origen "rapenatista" que mai va entendre el fatal desenllaç del nacionalisme valencià.

Guarner defensà la denominació de llengua valenciana sense entrar en contradicció amb la seua apassionada defensa de la unitat lingüística; les seues gestions foren determinants per tal què la Senyera tricolor onejara de nou en el balcó consistorial de la Ciutat de València, (bandera per la qual, com recorda Vicent Partal al seu diari electrònic, demanà respecte entre els nacionalistes d'aquell temps) , i la seua discrepància respecte al projecte polític obertament pancatalanista del seu amic Joan Fuster va quedar plasmada en un llarg epistolari.

Tot i així, o potser per això, Sanchis Guarner va rebre aquell atemptat, nombroses pintades amenaçadores i una trista i intensa persecució durant la Batalla de València. Les postures conciliadores com la que representà el lingüísta són sempre percebudes com les més perilloses pels qui manquen de raons i per això les més fortament combatudes. Conscients potser, de la força de la integritat desacomplexada i de l'estima sincera que persones com Manuel Sanchis Guarner sentien cap a València, el seu país, la sea llengua i la seua història, els anticatalanistes el condemnaren a ell i a la seua obra.

El seu soterrar no posà fí a la seua persecució. "Sanchis Guarner, per fí has caigut" i "El Regne de València no et perdonarà" foren dos de les pintades realitzades pels anticatalanistes a la façana del cementeri on descansa el seu cos.

Com sol passar habitualment, les figures clau de la nostra història no són mai suficientment reconegudes pels valencians i valencianes. Amb la figura de Sanchis Guarner ha estat així, fins i tot dins del propi valencianisme. Ara, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua junt a la Universitat de València el recorda a l'edifici de La Nau amb una exposició que encara no he tingut el gust de visitar. Sospite que l'obra premiada del meu amic Abelard Saragossà "Reivindicació científica del valencià" també esdevindrà un homenatge des de la lingüística. A la seua ciutat, el lingüísta disposa d'una plaça tot i que el seu nom és eclipsat pel de la "Pantera Rosa" per la font de Miquel Navarro que presidix l'espai. El valencianisme deu retre-li homenatge també, quina millor maneraquè reivindicant els mateixos valors pels què fou perseguit, els nostres.