Reconec que quan fa un any comencí a escriure este blog pensí en un o diversos lectors amb nom i cognoms, amb cara i ulls, entre ells jo mateix. amb cada post és així, com un missatge dins d'una botella llançada a la mar, masi saps si arribarà a ser llegit.

Hi ha qui necessitem llegir-nos per conèixer-nos i escriure per donar-nos a conèixer, i qui diu escriure diu parlar, i qui diu parlar diu riure, plorar o cridar. És quasi malaltís.

Per molt que el blog tinga una temàtica més o menys definida, no deixa d'estar escrit des d'una òptica, la de qui escriu. Així és dificil destriar en este blog les reflexions de caràcter social i polític de les impressions purament personals doncs totes ixen del mateix teclat. Sempre he avantposat les arts a la ciència, les lletres als nombres, la subjectivitat sincera a l'objectivitat freda, els sentiments a les raons a seques.. i potser em moriré aixi, i seré un sociòleg de puta pena, i un excèntric "personajillo".. i acabaré com tots mort, i a mitjà termini, en l'oblit, però content i satisfet per haver-li fet cas a aquell que em va dir, has de ser assertiu.

Ho tinc més que assumit, sóc un tio molt indiscret, en el terreny personal sóc garantia d'una transparència pedant (i esta afirmació no és més que una mostra botó) . Els meus amics, i els que no ho són tant ho saben, que visc de portes cap a fora, amb soroll i colorit.. no siga cas que passe desapercebut. Si, en això també sóc la mar de valencià, entés de la manera més tòpica de les possibles però si m'ho permeteu, molt gràfica. Però no, no és catropedra, tampoc realitat virtual, és més bé, una part, una, de la realitat. (quin gran invent això de la finestra de Yohari!)

Paradoxalment, o potser no tant, sóc una persona tímida i fins i tot reservada, amb un pequliar però sagrat sentit de la intimitat. Sí sí, a vore si per tindre un blog en el que s'escriuen posts com el d'ara o per amollar una confessió tant inesperada com agressiva entre braves i sangria no vaig a tindre dret a la meua intimitat.

Per als qui patim esta espècie de trastorn social , o per als qui senzillament no sabem ser d'una altra manera, eixe espai personal cobra una especial importància, està blindat amb el més resistent dels forrellatges i el fet de compartir-ho és una decisió sempre presa amb la major de les conviccions.

Quan el retor de la meua parròquia, molt sabut ell, em digué de jovenet allò de "verbalitzes tot allò que penses" com comentí en el meu primer post li hauria d'haver respost un "no tot amb tots".

De vegades eixa transparència abrumadora amaga enigmes, intencionadament codificats esperant ser desxifrats per aquelles persones que diposen de les claus. Paraules, mirades, gestos i tons de veu no són interpretats per tothom de la mateixa manera si es disposa d'eixa informació d'extrema confidencialitat. Tenen sentits especials, ocults, fins i tot contradictoris.

El problema però està de vegades en transmetre eixe codi. És un procés complex i caldrà perfeccionar la tècnica. De vegades

Porte uns dies sense escriure. La tècnica és la primera responsable però també la necessitat de reinventar els codis. Els vaig perdre i ni jo mateix m'entenia, i qui no s'enten difícilment pot fer-se entendre. Així que he eixit a la cerca d'un nou codi. Com que no els venen a la planta baixa d'El Corte Inglés, sinó que t'els has de fer tu mateix com si es tractara d'un moble de l'IKEA, em feia una peresa horrible, però m'he vist obligat, a la força, a anar per faena. i en això estem...

Per sort, coincidisc amb Nandet quan em diu que aprenc ràpid i estos dies he apres molt. Així la miopia es supera, els espills del Tibidabo són reemplaçats per altres més fidels a les realitats que reflexen, i tot es clarifica dins d'un.

Ara sí, despres de control+alt+supr, reprenem l'aventura de comunicar-se i no morir en l'intent. Qui sap si alguna botella, de les que des d'ací es llancen , siga política, social, superficial o personal arribarà a algun nàufrag. I qui sap si a l'arribar disposarà del codi. I qui sap si hauré millorat l'ortografia i d'una puta vegada dexe de complicar tant les coses. ;)