He de dir que a mi tot açò de les "nacionalitats històriques", o les "comunitats nacionals" com a contraposició a les "nacions" em fa certa ràbia. Sobretot per que hi ha qui es creu que l'eufemisme, o si h preferiu, el tabú rebaixat, té algun sentit vertaderament diferent al terme que es vol esquivar. Hem vist les maniobres que l'espanyolisme pluralista ha tractat de dur a terme per ficar-li un gol al seu germà gran, l'uniformista, pel que fa a l'Estatut de Catalunya. Si Catalunya no pot ser reconeguda com a nació zapatero utilitzarà alguna de les seues 8 fòrmules màgiques.
Però, i respecte al País Valencià? Què dimonis som els valencians? o millor encara què volem ser els valencianistes?
Fuster no era nacionalista, rectifique, ho era a disgust, i de vegades se li notava. Forçat per l'emergència nacional del seu país durant la dictadura franquista i sobretot per la situació de la llengua, optà per definir-se com a tal, no sense cometes. Ho deixà ben claret cada vegada que se li presentava l'oportunitat. No només això, també ens regalà una afirmació tant rotunda com esta:
“ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació”.
Escèptic de mena, Fuster va haver d'expressar el seu parer i bastí un projecte nacional entorn un tret:la llengua. La resta, reacció al.lèrgica inclosa, és per tots ben coneguda.
Però quina és la tria dels qui hui es diuen nacionalistes valencians? Doncs pareix que, com en tot haurem de recòrrer al plural. No dic jo que no vaja bé omplir els termes de -s finals però, hi haura algun dia cert consens per tirar avant quelcom?
Llegia hui al Racó Català el missatge d'un usuari que qüalificava d'engendre això de la "nació valenciana". Gellner malinterpretà aquella afirmació d'Anderson sobre el caràcter "imaginat" d'una comunitat política com és una nació. Gellner entengué que el nacionalisme inventava nacions d'on no existien i curiosament la idea continua el seu procés de desvirtuació, i no només en mans de l'espanyolisme. Dissortadament també entre els nacionalistes es vol ridiculitzar alguna pretensió sobre construccions nacionals. Potser per a a estos, estos projetes manquen d'algun típus de puresa o hagen d'estar subordinats a la sobirania d'uns altres.
Doncs no em ve en gana assumir aixó. Veges tu! Allò que no li accepte al nacionalisme espanyol tampoc no ho deixaré estar als altres, ni als "meus". Ningú hauria d'ofendre's per això.
Si som rigorosos, i les poquetes hores que li dedique a la meua carrera em forcen a , si més no, tractar de ser-ho, el País Valencià forma part de la "nació espanyola" doncs eixe és el parer majoritari i la identitat hegemònica dels valencians i valencianes. Si sóc coherent amb el que pense, això no em llevarà ni una miqueta l'ànim per tractar de girar la situació i constuir una alternativa. Quina?
Tornem doncs al tema inicial. En realitat dir que els valencians es senten "nacionalment espanyols" és reduccionista doncs a banda de ser administrativament valencians també ho esdevenen identitàriament. Altra cosa és que aquella vessant autòctona d'esta identitat dual (del dimoni!) encara no haja assolit la categoria de "nacional". Seria avorrit repetir ací tot el rotllo aprés sobre la construcció de les identitats a l'estat espanyol... però diguem-ho clar. Entre els valencians hi ha un camp per a conrear una alternativa nacional a l'espanyola. Hui per hui només ha germinat en uns sectors practicament resisuals- quantitativament parlant- però destacats des d'un punt de vista qualitatiu (som lamillor gent del país).
Alguns sostenim que no s'ha llaurat tan bé com es deuria i que els nostres herbicides han estat incapaços d'aniquilar eixa plaga, com és l'anticatalanisme, que actua com un paràsit per al valencianisme. Els temps avancen i hui disposem de majors coneixements per fer-ho. Doneu-li les gràcies a Joan Fuster, sobretot els amablement crítics amb el fusterianisme, per que fou ell, i només ell, el que va despertar l'interés dels valencians, sacsant les nostres consciències, per explorar les ciències socials, entre d' altres estudis.
Pero deixem les metàfores agricòles, que encara rebré per part de mon iaio. Tota la vida fugint de llevar els rebrotins de les oliveres de l'hort i ara tindré la barra de parlar amb estos termes..
Mireu, la nació valenciana no és cosa de "blavers-i-agents-camuflats-de-l'-espanyolisme". (Conec molts poquets anticatalanistes i secessionistes lingüístics que consideren este país com la seua nació). La construcció nacional dels valencians és un projecte legítim -tant com definir Catalunya com a nació , que ja fa anys que rutlla...- i amb unes mínimes possibilitats de ser reeixit atenent al complex mapa identitari valencià. I eixa és la meua opció i la de bona part del nacionalisme valencià contemporani. Sobretot després dels plantejaments de J. F. Mira.
Amb catalans, balears, franjolins, andorrans i algueressos, els valencians compartim llengua, bona part de la nostra cultura, uns episodis esplendorosos en la nostra història, i dinàmicament actualitzables interessos econòmics. Poca broma amb açò!!! Per molt que els de sempre s'encaboten en aniquilar tot lligam existent, ens unixen no poques coses. Fins i tot és ,segurament, molt convenient plantejar-se uns majors lligams polítics. No cal dir que per descomptat és absolutament legítim plantejar-ne fòrmules com la(les) dels PPCC. (tot i que en això tampoc no fariem bé de recòrrer al singular).
Però fins i tot per a molts dels seus partidaris, dels "PPCC " o com vulguen dir-li a eixa realitat econòmica-social-cultural i lingüística, no hauria e suposar cap problema extra parlar de la nació valenciana. Ho he dit en anteriors ocasions , parlar de confederacions és parlar de diverses sobiranies, de reconèixer per tant diverses nacions.
Al meu entendre els valencians hem de ser sobirans, capaços de decidir el nostre propi esdevindre. Les nacions, però, no són - i hui menys encara- punts i finals. Estan emmarcades dins d'altres espais culturals, lingüístics, socials, econòmics i fins i tot polítics més amples. Allò que compartim amb Catalunya i les Balears és sense dubte un d'estos casos. Determinada aventura europeista podria ser un altre diferent però no incompatible.
Anem terminant: estiguem els valencians dins d'un estat amb altres pobles ibèrics, a un estat amb catalans i balears, recuperem o no aquell episodi històric de la Corona d'Aragó, anem per lliure o siga quin siga el ritme de construcció europea... en qualsevol d'estes possibilitats o combinació d'estes, els valencians hem de ser sobirans.
Mentre pense aixó no tindré cap inconvenient en dir ací i allà i on calga, que la méua nació és valenciana. I tothom sap que on hi ha una nació no hi han dues. Així que cadascú trie lliurement el seu subjecte de sobirania desitjat.
Gràcies a tots i totes. I hui molt especialment als autors d'eixe sucós llibre d'aniversari que sense dubte guardaré com un tresor. S'ho heu currat molt, de fet s'ho curreu molt continuament... pel país i pel valencianisme, que venen a ser coses molt paregudes. ;)
V
