Reconec que en determinades ocasions és díficil no tindre una actitud "il.luminada" i cabrejar-te d'alguna manera pel fet que hi haja gent que no veja algunes coses que personalment consideres evidències. A mi això, en el terreny del valencianisme em passa sovint. No em malinterpreteu, no ho confongueu amb una negació a la pluralitat i del dret de discrepància o la possibilitat d'adoptar diverses estratègies... o fins i tot plantejaments "no del tot" coincidents. Parle de qüestions més bàsiques. I ahí va una que trobe emmarcable en este context.

El valencianisme no pot pretendre solventar-li la vida al país mentre no tinga la casa agranada. Vull dir qui pot pensar que un nacionalisme que no té clara ni la seua existència pot pretendre plantejar-li a una socetat un projecte de construcció nacional?? En el nostre cas la cosa és tant dramàtica que ni tansols som capaços de posar-nos d'acord en quina és la nació!!! Per no parlar de denominacions i banderetes... Mentre aixó passe la nostra serà una proposta nacional d'autoconsum. D'autoafirmacions nacionalistes que no ''nacionals'', De discursos metavalencianistes.

Així ho evidencia l'extensa bibliografia valencianista. Nona part són propostes per a la pròpia galeria, destinades (sobretot, per no dir en exclusiva) als propis nacionalistes. I com a més a més cap d'elles arriba a gaudir del suficient consens, no només no ens eixamplem les bases sinó que ens afeblim contínuament.


Per això és tant important el paper d'aquell qui socialitza el discurs valencianista. Aquell que d'alguna manera o altra expedix el carnet de nacionalista, qui dona credibilitat o fins i tot algun típus d'oficialitat (pràcticament sacramental) a allò que significa ser valencianista. Al cas del País Valencià este paper el du el nacionalisme cultural.


Trobe que tot moviment polític, social, cultural o econòmic ha de tindre present un cert feedback. Algun mecanisme per llegir quina incidència tenen els seus postulats en relació amb els objectius cercats i dins de la població triada.


Pensem els valencianistes suficientment en quina incidència té la nostra predicació a la societat valenciana? Trobe que no tant com deuriem. Sobretot si ho comparem amb els esforços que fem per aclarir-nos entre nosaltres. Eixa va ser , crec, una de les claus per a la mort del tercerviisme.
Calia buscar una resposta, d'acord, però potser calia buscar fora i no dins.



No conec cap altre nacionalisme que visca tant desconnectat de la idea sobre la pròpia realitat, la percepció, que puguen tindre els propis ciutadans. I si no el conec serà per que possiblement no ha reeixit.



erò el nostre ho farà algun dia i si no penseu així valdria més que anareu comprant parcel.les i fer una reserva ''indigena'' o el que e´s pitjor ''indiginista''.

Hui és un d'eixos dies en els que el futbol entra dins de les meues preocupacions. Són poquets dies i quasi sempre tenen relació amb els partts que juguen els meus, els xes, (amb permís dels granotes, que potser haurien preferit que utilitzara el terme xoto).

Madrid-València: més que un partit. I esta és de fa alguns anys una afirmació que també té sentit des del valencianisme (i ara no parle de futbol..). Com que ja he tractat el tema en algunes ocasions no avorriré al personal, però cal reconèixer que la rivalitat amb l'equip madrileny ha estat, com opinen alguns experts en la matèria, una mena d'eixida a eixe sentiment , dis-li antincentralista, que el nacionalisme valencià encara no ha sabut instrumentalitzar al seu favor.

En açò, com en moltes altres coses, allò que no fas servir al teu favor t'ho fan servir en contra. I parlem d'això si voleu. Lluny queda la rivalitat visceral amb els cules - com lluny queden els moments àlgids de la Batalla de València- però res no garantix que esta, com la pròpia batalleta, puguen reactivar-se de nou.

Ahir al Camp Nou es desplegà pel que em diuen una pancarta amb referències als PPCC, i eixe mapeta (del que tard o d'hora haurem de parlar...) que per alguns és un àmbit cultural indiscutible, per altres una mena d' unitat de destí ''en lo universal'', per uns una amenaça (fantasma, diria jo) i per altres no se sap ben bé el què... Per a Laporta, en esta ocasió ha sigut un bon colp d'efecte, intencionat o no, després de l'episodi de tints franquistes dins del Club.

Per als que manen ací serà una nova oportunitat de fer vore als nostres conciutadans com de "malos malisimos" són els germans del nord, tots ells, queja no Carod-Rovira. I per a nosaltres, els valencianistes, un nou episodi de malson. Com sempre, el malson de la demagogia, la retòrica maliciosa i totes eixes coses. Que cansaet estic.. mare!

Però també, com massa sovint, una actitud poc hàbil dels germanets d'ennlà lo Senia. Doneu-me almenys un argument que faça útil per a la nostra situació nacional, la dels valencians i valencianes, passar per tot açò. Més enllà dels orgasmes patriòtics que algun amic catalanista puga sentir, no hi veig res de positiu.

I així, el Madrid-València es veu ofegat pel ''tema que ja cansa'', cansa , sí, però continua sent eficaç en l'objectiu d'evitar que els valencians vegem quin és el vertader adversari, tot i que açò haja de passar per la metàfora esportiva del futbol.

El que ens passa als valencians no té nom o el desconec, el que ens fan els espanyolistes si en té, intel.ligent i maliciosa demagogia, i l'actitud d'una gran part del nacionalisme català respecte al nostre país dels valencians no té precíssament el nom de seny.

De qui és la culpa de tot plegat? Segurament, com sempre, nostra. Però dic jo que alguna vegada ens ho hauran de posar fàcil no? Fins i tot els freaks tenen la seua oportunitat en programes com Gran Hermano, per què no l'huriem de tindre la millor gent del país, com som els valencianistes?

Per què?

Hui he descobert que l'amic Enric Gil ha fet un blog. Esperem que la cosa dure. Enric escriu molt bé- potser per què ha llegit molt i bo- però te tendència a dissipar-se. així doncs el desig de permanència és sincer i justificat.

Ell va ser un dels majors recolzaments per a donar a llum Valencianisme.com, amb ell repartirem milers de pamflets per les seleccions esportives valencianes al Madrigal - no recorde si vingué també a Mestalla.

És l'administrador de la llista de correu de la plataforma a la que oferix els seus reculls de premsa, i també de Migjorn, una altra llista de contingut lingüístic que recull a bona part dels tècnics lingüístics i altres típus d'experts del país i d'altres indrets del nostre domini lingüístic..

S'ho va currar molt durant el procés de promoció del document per la doble denominació i em posà en contacte amb Abelard, amb el gran Abelard Saragossà. Viatjàrem a Barcelona per donar un colp d'efecte...

El Síndic de Greuges - del que hui he rebut notícia...- el deu conèixer ja per les nombroses queixes de discriminació lingüística presentades i que a més a més donen, en la majoria dels casos, fruits positius. Només resta esperar que s'anime a portar una secció dins de Valencianisme.com amb esta temàtica. Quadern de Greuges es diria.

Si per mi fora Enric hauria estat redactant continuament resportatges sobre moments històrics del valencianisme. Alguna coseta així com el que oferia Carles Recio, en la seua ''bona època'', a les pàgines del Levante-EMV. Però ell diu que no pot. Què li anem a fer? Espere que este reconeixement siga també un retret públic. A vore si es ''pica'' i ens dona encara més d'això que tant ens agrada: les cosetes d' Enric Gil.

Algun dia, un ''Alfons Mohamed Cucó'', al 2125 parlarà d'ell en algun llibre sobre valencianisme. Jo ho faig hui, de manera esperpèntica però sincerament agraïda al meu quadern.

Ho sent, però ha estat ell i només ell qui ha donat en el clau al meu entendre. Des d'una optica ben diferent coincidsc amb ell, almenys no s'ha amagat d'exposar quin és el ''problema'' per als espanyolistes amb això de la consideració de ''nació'' que li dona a Catalunya l'estatut aprovat pel seu parlament. Diu Rajoy que per a ser nació és necessari reconèixer la sobirania. Com que ells no reconeixen cap altra sobirania que la del ''pueblo español'' no poden tolerar un estat plurinacional. Podrien tolerar un estat pluricultural -tot i que no ho fan- però mai no un estat vertaderament plurinacional.

És això companys, la sobirania. Sense esta reivindicació poden haver-ne moltes coses però no nacionalisme. Si Catalunya es considerada nació, la seua sobirania queda implicitament reconeguda. com assenyalava el dirigent dels populars. La divergència, però, està en el final que el gallec i jo mateix puguem desitjar per eixa cruïlla.

Rajoy ho ha deixat ben clar. Volen la sobirania per al conjunt , que en la praxis és la millor manera de dissoldre la sobirania de la perifèria a la voluntat del centre. Em dirà algú que no són nacionalistes els amics del PP?

I jo pregunte: on hauria de recaure la sobirania dels valencians per als nacionalistes del PV?

Al final , hi ha hagut un final feliç per a a la batalladel Xúquer. Els d'allí estan contents. els qu no ho estan tant són els agricltors del sud. Que estan manipults pel PP? Correcte. però igualment em preocupa. El PP està jugant amb tots els punts feels que patim els valencians i la manca de cohesió és un d'ells. No se si això li permetrà guanyar punts a les comarques del sud, però el que està clar és que el PSOE les passarà canutes per allà baix.

I per esta zona del país ''doblement valenciana'' (sic) ... ja vorem quant de temps aguanta Cristobal Aguado al front d'AVA. El PP seguix aquella màxima de si no estàs amb mi estàs en contra meua. Sap de la necessitat de tindre una coartada entre els agricultors per a mantindre la batalla de l'aigua i lògicament no tenen als de la Unió de Llauradors i ramaders en la butxaca... però ara, pel que pareix, tampoc no as d'AVA. Serà açò un punt d'inflexió en eixe discurset pseudohídric que ja cansa? No ho crec.

La meua sospita queda perfectament resumida en una conversa que vaig sentir ahir al super.

-¿Lloverá o no?

- ¡Que va! Cuatro gotas, ya veras...

- Pues por alli arriba, por Tarragona, bien que esta lloviendo.

- A ver si se ahogan ya de una eso hijos de puta. Todo el agua para ellos...

Mentre el discurs anticatalanista tinga possibilitats de germinar serà explotat, coom sempre, en contra dels propis interessos. Funcionà. i encara hui ho fa, amb la llengua. ¿com no havia de fer-ho amb l'aigua, que mou tants i tans diners?

A mi de tot açò el que més em preocupa és el ben intencionat llaurador. que possiblement només vulga aigua per regar l'hort. eixe que després volem salvar nosaltres per que forma part del nostre patrimoni ecològic i cultural.. bla bla bla bla..

Qui li farà entendre de la necessitat de modernitzar els seus conreus? Qui li explica els motius que mouen alguns per intentar manipular-lo? Qui li explica que eixe No al transvassament és en realitat un sí al seu futur?

Caldrà fer-ho hauria. Fer-ho com ho fa la Unió de llauradors i ramaders del País Valencià. Per ells tot el meu reconeixement. I mira,, fins i tot a AVA, que més val tard que mai quan es tracta de llevar-se la vena dels ulls i saber com se les gasten els amics populars.

Este PP necessita uns anyets en l'oposició. A vore si així recuperen el centre, la moderació, el trellat i totes eixes coses, que no seré jo qui negue que són necessàries per al nostre país.

Clar que tots desitjarem que els aprofiten millor que els socialistes.... però eixa és una altra història.

Des de dissabte sóc Portaveu Nacional del BLOC JOVE. Però fins que no passe el dia nacional no seré eprsona i per tant no escriure massa per ací. Mentrimentres em limitaré a donar-li al copy and paste. Ara amb el discurs de cloenda que vaig pronunciar a petició popular.

Manca de gestos, entonacions..però també d'emocions i nerviosisme...

En primer lloc gràcies a tots i a totes per la vostra confiança, als convidats del nostre país i als d’altres territoris... als Erasmus com els coneixem afectuosament entre nosaltres... gràcies també als representants del BLOC, al seu Secretari General, Enric Morera, i per descomptat a l’èquip tècnic què ha fet possible este congrés, i pel que si m’ho permeteu , demane un fort aplaudiment.

El proper 9 d’octubre celebrarem els primers 767 anys d’existència de poble valencià. En menys de dos anys, el 25 d’abril de 2007, recordarem, que no celebrarem, els 300 anys de la desfeta d’Almansa.

Si la primera podria ser entesa com la nostra data de naixement, la segona podria ser el recordatori de la nostra defunció. Podria ser-ho però afortunadament no ha estat així i bona prova d’això és el compromís dels que estem ací i de moltíssims altres que perfectament podrien estar.

Deixeu-me, per tant, que recorde una altra data. Potser molt menys coneguda, injustament desconeguda fins i tot per nosaltres.

El 7 de desembre, mentres altres s’omplin la boca en lloances a ’’l’Immaculada Constitució’’, fariem bé de recordar la figura d’un metge, Faustí Barberà, que pronuncià , al 1902, el que tots assenyalen com el primer discurs clarament valencianista.

‘’De regionalisme i valentinicultura’’, títol amb el que fou publicat anys després, suposa tot i que amb el confusionisme propi de l’època, el tret d’eixida per a un moviment que arriba fins als nostres dies i del que nosaltres som part: el nacionalisme valencià.

Sense ànim de fer un discurs excessivament historicista, permeteu-me que faça una reflexió en veu alta.

Fem els càlculs: 767 anys de poble valencià, vora 300 d’ espanyolització ‘’por justo derecho de conquista’’ i només 103 anys, un segle, tractant de bastir una alternativa nacional.El nostre, per tant, és un nacionalisme modern i jove, però madur. Un nacionalisme nascut i forjat en època de canvis accelerats, i és d’això, precíssament del que vull parlar.

La generació ací reunida som els primers per a moltíssimes coses.
Som els primers fills, per posar un exemple, del desencant de la transició i de les espurnes d’una Batalla de València, les cendres de la qual, dissortadament, encara resten enceses.
Però per a ser justos haurem de dir, que molts de nosaltres som també fills d’una epoca d’una certa recuperació de l’autogovern després d’anys de foscor, de molta foscor.
Alguns de nosaltres fins i tot, nasquèrem amb l’Estatut i hem crescut amb ell... tot i que dissortadament, per desig de PP i PSOE, eixe Estatut no ha crescut amb nosaltres...

Som per tant hereus de moltes coses, de moltes idees, de molt de bagatge, de moltes experiències, de molts encerts, de moltes errades, d’algunes alegries i de no poques fustracions.

Algunes d’elles ens serviran, per mantindre-les, per corregir-les, o per contradir-les. Altres no, i haurem d’aprendre a prescindir d’elles sense viratges dramàtics. El temps ho dirà...

Siga com siga , ens toca,a nosaltres escriure la nostra part de la història, la nostra. I esta no és ni la Conquesta de Jaume I, ni les Germanies, ni la Guerra de Successió, ni la repressió franquista dels anys 60, ni la transició democràtica. Ens ha tocat el nostre temps i el futur ens examinarà pel que haguem sigut capaços de fer amb la societat valenciana de principis del segle XXI.

I, companys i companyes, això no és poca cosa.
Els valencians i les valencianes, i molt especialment nosaltres els jóvens nacionalistes no ho tenim del tot fàcil. No cal dir-ho. Hi ha molt per fer, el temps corre i fàriem bé de posar-se a treballar des de demà mateix sobre l’escenari que ens ha tocat viure.

Per que caldrà fer front a les polítiques depredatòries del territori i a l’actual model d’urbanisme salvatge si no volem que d’ací uns anys, l’única cosa verda que quede al país siga la franja de la bandera local de Castelló i, amb sort, un terreny entre tones i tones de ciment que porte per nom, camp de golf.

Per que caldrà treballar que per que el valencià no siga un vestigi folcklòric que parlen alguns valencians en la intimitat i que els polítics utilitzen per recitar el pregó de les festes del seu poble.
Caldrà garantir als nouvinguts l’oportunitat de conèixer la nostra llengua per que siga també la seua.
Sense oblidar que caldrà dir prou, tantes vegades com siga necessari, a la demagògia i a la crispació d’alguns i dir ben alt , i amb pedagogia, això sí, que noi i xiquet, escombra i granera, mirall i espill.. català i valencià... ,. són termes sinònims. Accepcions d’una mateixa realitat. I que això no suposa cap renúncia o traició, ans al contrari, és mostra de riquesa i oportunitat de supervivència per a la nostra llengua.

Caldrà treballar per un habitatge digne i de qualitat,... i a poder ser de més de 30 metres quadrats.
Contra la discriminació per raó de sexe, cultura, creença i condició.
Contra el masclisme, contra l’homofòbia, contra la intolerància, la negació de la pluralitat i el pensament únic, la prepotència, el militarisme, el belicisme, l’especulació, els intents per enfrontar els valencians els uns amb els altres, la mentida, la corrupció, la prevaricació, la precarietat laboral, la burla a la nostra cultura, l’arraconament als nostres músics i artistes, ... i per tantes i tantes altres coses...

Vaja, si ho preferiu puc ser més clar i concís.
Caldrà treballar . per fer fora de la Generalitat Valenciana al Partit Popular; per dir adéu a 3 legislatures de desgovern; per que el 2007, 300 anys després de la derrota d’Almansa, els valencians guanyem esta vegada la partida als botiflers.

Treballar per a avançar definitivament cap a la construcció nacional del poble valencià.

Per que tampoc no vos enganyeu. Ës precís fer fora al PP però això amics és només una pasa més en el camí, d’aquell camí que iniciaren alguns fa ja un segle.
Una condició imprescindible però no suficient per assolir el nostre objectiu. La sobirania del nostre poble, , les llibertats nacionals dels valencians i les valencianes, hagen nascut on hagen nascut, porten el cognom que porten i parlen com parlen. Per què la nostra és una lluita per tots i totes, una lluita per la democràcia , i esta no és real i completa si no tenim el dret reconegut a l’autodeterminació. A triar de quina manera volem relacionar-nos amb els altres, si volem formar part d’un projecte polític o d’un altre o de cap, amb qui, en què, de què manera i per què. Això és cosa nostra , i ja poden vestir-ho de patriotisme constitucional, o de bou d’osborne. Em té igual.

L’espanyolisme ens nega eixe dret i nosaltres estem cridats a defensar-ho. De manera oberta, plural i dinàmica per reunir amb nosaltres tots els nacionalistes i epr crear-ne de nous. Estem obligats a fer-ho. Per què el nostre no ha d’èsser un nacionalisme de ressistència sinó un nacionalisme per a vèncer.

Acabe. Hi ha una tècnica prou recurrent per a acabar un discurs de manera efectiva. Com este és un dels meus primers rotllos i sóc per tant una miqueta verge en la matèria, permeteu-me que tirè mà d’una cita. No vé en els sobrets de sucre dels cafés però deuria....



És de Joan Francesc Mira i diu així:
"Vint-i-cinc anys després, encara estem atrapats entre els excessos d'una certa raò (excessos de sintesis simplificadores, deficits d'anàlisi) i els excessos molt més dramàtics, d'unes certes emocions de raò escassa. Mentrestant, Espanya és només una i Castella arriba ja al Mediterrani per Alacant i per València.."
Que no patisca Mira, ni ningú, doncs amb gent com els que estem ací, és ben segur que sabrem eixir ben parats. No ho dubteu.

Avant Bloc Jove,
Visca el País Valencià, LLIURE I SOBIRÀ.